VALÈNCIA. Hi ha temps de repòs, de vegades es diuen vacances. El món quotidià, el de l’horari marcat de dilluns a divendres, canvia per als joves i els menuts. Són períodes entre parèntesis. Recorde les vacances de Nadal com una interrupció per celebrar l’hivern, l’arribada del fred mai no massa glaçat. Eren instants llargs, amb jerseis teixits a mà, amb bona llana. Dies de bufandes, trenques i fins i tot “verdugos” quan sortíem del microclima de casa. Com si València fos Sibèria. Només els ulls al descobert! Moments de leotards, de guants i botes d’aigua, les katiusques, per quan plovia. Xafar tolls a la ciutat ens divertia, però no plovia tant.
A casa era Nadal tot l’any si imaginem aquestes dates amb la família reunida. Nosaltres estàvem junts a tota hora, i més els nens de la nissaga. No era excepcional veure’ns plegats a tot arreu. Jugàvem, fèiem el burro i rèiem molt. Sovint anàvem al cinema i a veure aterrar i enlairar-se els avions a Manises. Els pares i tiets es farien l’aperitiu a l’Azafata Club i nosaltres, segurament, algun Trina. Coca-cola, només si estaven de bona lluna. També creuàvem el pont d’Aragó, el cotxe ple de nens direcció al port per mirar el mar i l’horitzó. A casa jugàvem a dramatitzar les sèries de la tele, en viu i en directe. Era una bona distracció. Fèiem de submarinistes a l’habitació dels jocs, emulant el Viaje al fondo del Mar, la sèrie americana que ens encisava. En aquest cas les xiques participàvem de valent encara que als episodis no recorde molta dona. Òbviament de l’almirall Nelson i del capità Lee no fèiem. Reproduíem l’interior del submarí Seaview amb bicicletes cap per avall, engegant motors, escotilles inventades i llums amb llanternes i altres enginys domèstics. Gran decorat, el de la nostra ciència-ficció!
Cantar i donar la tabarra, també ho sabíem fer. Els instruments, guitarres, piano, dorremís i banjos sonaven a les jam sessions familiars. Ens esgargamellàvem amb veus prou entonades. Fèiem rodar els vinils i engolir-se’ls la bandolera “menja discos”. Alguns diumenges anàvem a collir taronges i llimes a l’hort i també compràvem coques de cacau, mostatxons...
Els dies de l’hivern habitualment fèiem i desfèiem segons l’oratge, que manava molt. Nadal eren les vacances d’estar més temps a la ciutat. A les altres pauses escolars ja fugien. La fira a l’Albereda era la “novetat” instal·lada a les festes. El tiet que venia de Barcelona ens pujava al tren de la bruixa. Els autos de xoc, el millor de la fira cada Nadal. Encara tinc al nas la flaire particular de quan passàvem pel passatge Dr. Serra. Mirava de reüll, com dissimulant. No volia la pregunta de: voleu venir? Allí es muntava una gran carpa, arribava el circ. Mai no ens ha agradat massa, feia fred, feia pudor, n’hi havia animals solitaris i dolorits. M’entristia. Es coneix que els pallassos tampoc no estaven ben guionitzats. Sembla que Dario Fo deia: “creure que s'és pallasso per posar-se una piloteta vermella en el nas, un parell de sabates desmesurades i udolar amb veu aguda, és una ingenuïtat d'idiotes”. L’home tenia raó. Ni ens agradaven, ni ens divertien massa. Segurament, del circ, els trapezistes eren el que més ens sobtava i tampoc no ho tinc massa clar. Però ens duien els tiets.
A les vacances sortíem a comprar amb avis i pares, si no treballaven, a les hores d’escola. A casa, podíem fer moltes coses acabats de despertar, jugàvem a cuinetes mentre l’àvia amb paciència ens explicava com fer un bon desdejuni. Moments de veure la televisió, de muntar sense pressa l’scalextric, de sortir a patinar... De llegir molta estona. Sempre ens llegien i llegíem molt pel nostre compte, ens agradava. Dimecres, durant el curs, era el dia del quiosc. Arribaven els nostres còmics, venien tots els de l’editorial Novaro: Periquita, Daniel el Trapella, La Petita Lulú, El Pájaro Loco, Los Picapiedra, Porky, El Conejo de la suerte... Superman, que de vegades venia i de vegades no, aquest volava per lliure. Els d’ací mai no fallaven: Pulgarcito, Tío Vivo, TBO. Reivindique, sempre que puc Josep Coll amb els seus dibuixos estilitzats, polits i clars, amb personatges llargueruts. Genial! Ramón Sabatés seria també dels favorits amb els invents fantàsticament dissenyats, els del “meu” estimat Franz de Copenhaguen. Cavall Fort i Tretzevents ens els feien arribar per encàrrec.
A Nadal ampliàvem la nostra biblioteca. Entre els regals sempre apareixia algun paquet amb llibres. Els conserve com tresors d’imaginació als alts de la llibreria. A través dels vidres, preservats de la pols de València, repasse els noms d’aquests volums universals i clàssics. Suggereixen mons d’aventures, de pors, de rialles, i pastissets de gingebre. Històries que ens acompanyen al llarg de la infantesa i dels dies. Lèxic i aliment necessari. Vicis adquirits, impossible de desintoxicar-nos en vida.
Desembre és el més deu, com el seu nom indica, encara que se situa el dotzè al calendari. Desgraciadament no és igual per tothom l’acabament de l’any. El número tant se val. Les desigualtats es manifesten sobredimensionades i alhora palpables. No són temps de vaques grasses per tothom. Els dies s’agafen al vol, sense la reacció necessària per part dels responsables de la batuta. Globalment cal trencar-se el cap. No podem fer els ulls grossos davant les injustícies i les desigualtats. Tot rutlla sense recanvi, sense solució. Tenim cua de palla.
Les vacances continuen, es fan els mateixos dies. Res no ha canviat en gran mesura. Quan fem un descans, no s’instal·len pilones al cervell, ni s’estableixen falses regles de joc. No calen duels amb les ofertes a l’abast de la mà. Llibres, tauleta, televisió, scooter elèctric, monopatí i molt més competint. Amb necessitat d’un autoequilibri o amb el control remot dels adults. Ells han de combinar, perfectament bé, el particular catàleg d’entreteniment dels menuts. Com tots els 365 dies de l’any.
L’Estudi Internacional de Progrés en Comprensió Lectora, PIRLS, demostra la importància, l’avantatge, de fomentar aquesta “dèria”, potenciant la qualitat de vida literària des del bressol. L’empatia familiar vers la cultura és necessària. Polítiques i escales de valors ben mesurades, sense dubtes. Desembre conserva la vista amb Santa Llúcia. Una siciliana ben famosa arreu d’Europa. Patrona dels cecs, dels xòfers, dels camperols, dels electricistes, dels dissenyadors gràfics i també dels escriptors. Això diu la història. La llum al món i a desembre. Solstici d'hivern en marxa, ja som a Nadal.
València, a cop de tabal, també ha celebrat la seua Santa Llúcia. Ací amb porrat i llibres. El Col·legi de l'Art Major de la Seda obria el jardí per celebrar amb escriptors i editorials els seus regals amb ISBN. Una festa per al públic lector. Un showroom a càrrec de Va de llibres. Les editorials Onada, Vincle, Balandra, Perifèric, Edicions 96 i Bullent fan barrina, fan l’ullet als llibres i als llibreters.
L’IVAM amb els Somnis il·lustrats també ens convida a escorcollar la producció literària dirigida als petits lectors amb els suggestius representants dels moviments artístics europeus del segle XX. Un paisatge il·lustrat que abraça des del període d’entreguerres europeu, passant per la segona República, fins a les últimes dècades de la producció feta a casa. Al nord, els llibres fan festa major amb La nit de Santa Llúcia. En aquesta vetllada literària, des dels anys 50 del segle passat, es lliuren els premis més rellevants de les lletres catalanes: el Carles Riba, el Sant Jordi, el Mercè Rodoreda... l ara també el Muriel Casals. Esdeveniment artístic, reivindicant la literatura i enguany també la llibertat. I, de pas, bona vista per llegir.
A Nadal, la màgia i l’aventura amb llibres, l’energia creativa. A desembre, collita per fer vacances. Regalem cultura en forma de còmic, novel·la, conte, poemari... La llibertat en forma d'imaginació impresa. Brindem per la llum de l’obra escrita. Els llibres fan braç i un cor amb les paraules, amb les històries imprescindibles. Omplen les llibreries amb el seu microcosmos, el fan visible amb olor de paper i amb mots perennes.
