Converses en salmorra o el dret a la xerrameca

VALÈNCIA. Aquesta setmana he dinat amb un grup d’amics d’aquells amb qui mai no et canses de xerrar. L’estima ve de lluny. Les nostres converses ja es remunten al temps que les bèsties parlaven. Era l’any de la catapumba, a una sala d’actes de l’Eixample arrebossada de vellut vermell. Ara acostumem a iniciar la trobada amb un aperitiu, per situar-nos, entre petons i mostres d’alegria. En un tres i no res, és un dir, fem un mos per poder tornar a reenganxar plàcidament els temes que sempre tenim en conserva o acabats de pastar. Els assumptes pendents donen joc. Per aclarir-se, afegim al guió de la xerrada tot un seguit de postil·les que il·lustren i amenitzen la qüestió, les matèries a repassar o en salmorra. Massa temes ens fan gràcia, molts ens trauen de polleguera, som ben oberts. N’hi ha d’altres que mai no liquidem del tot, disposats a reprendre’ls en qualsevol instant amb ànsia. Són necessaris els moments d’eufòria i riallades. Essencials en aquests temps una mica aigualits i amb flaire de naftalina caducada, de tuf ranci. Revival, fragància retrògrada, a la moda dels anys 40 del segle passat. 

Exercitem tots plegats la memòria amb momentassos de resplendor i també ben kafkians. Podríem proveir els nostres encontres d’un dispensador de torn, amb paperets de color amb un número. Poder parlar per tanda i pels colzes. Sempre surt una ocurrència, un record flaix, un fet recent i més rialles. Ens sorprenem sense parar. A l’aguait sempre hi ha un tema estrella o dos que cauen. Som dels que conservem el plaer d’enraonar i de riure, dels que protegim hermèticament la conversa i l’envasament del trellat per no alterar-lo. Els nostres tuppers d’idees són recipients necessaris, gran invent per custodiar arguments calents i freds. Per congelar o escalfar, per mantenir a temperatura ambient. Destapem els tupperwares al nostre entreteniment favorit, la tertúlia. Ara, ja oberts, escapem pensaments a granel al volt d’una taula. Amb gel o sense, amb sucre o no. 

Sovint les persones, animals o coses, la categoria depèn de qui ho examine i valore, necessitem comunicar amigablement, enraonar qualsevol qüestió, discutir el que ens emociona o repugna. Els amics, un grup no massa gran, fem un barret asseguts a un bar pseudogenuí. Els locals “castissos” fa temps que fugen de les cantonades i voreres de l’Eixample de València. I mira que n’hem gaudit a totes les edats, sobretot quan ja podíem triar i rosegar. Amenitzats per la banda sonora dels crits “d’una de...” mentre ballaven als plats calamars a la romana i capellans, clòtxines i pinxos de truita de patata, tellines i carxofes a la planxa, gildas i braves, pepitos i sípia amb maonesa, coca-coles i mahous. El Goya, la Taberna Vasca Che, el Canadá... Noms i enrenou, molt de fum a l’imaginari del districte 5. Ara ens acontentem en rebuscar una rèplica d’aquell favorit, el Congo. Allí segueix, sota les palmeres, però ja no és igual. L’original es manté ben fresc en una carmanyola al rebost de la memòria. Abans de dinar o sopar, el temps mana, glops d’una tirada. Aperitius i melangia mentre fem tertúlia al “nostre” bar congolès.

El dret de reunió és un dret fonamental i irrenunciable de qualsevol ciutadà, està inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans. Nosaltres el reivindiquem a tota hora. A més a més, entre els tertulians tenim advocats, lletrats i cultivats. Com a demòcrates de mena exigim el dret a la xerrada. Sembla que en altres dècades (em negue a mencionar dictadura, cap publicitat al feixisme) era un dret prou impracticable. Dissolució a la mínima sospita, com l’aspirina efervescent. Conten que desvetllar desconfiances feia passar un mal tràngol. Fets delictuosos com fer riotes d’eufòria ja aguditzava recels. Reunions-delicte en temps de tenebres i confusió que no volem per res del món reviscolar. A nosaltres, tot siga dit, ens hagueren arrestat a la primera. Riem i gaudim. La nova legislació sobre el tema (1976), així com signar oficialment la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets Humans (1977), van restablir, afortunadament, la llibertat de reunió. Ben necessària en moments de repressió no camuflada com els que vivim ara. Qui ho diria que tornés a estar en perill el 2018. Quina realitat més impensada. Fem pinya, que surta a escampar els pardals el dret de reunió, que surta a estirar les cames i airejar les idees. 

Reivindiquem, doncs, les converses enmig de coneixements i bombolles de colors. Sabors dolços i amargs, amb retrogust a taronja de repom i a gingebre. Les cerveses artesanes fan el salt, darrerament, a la inefable i clàssica Mahou de les tertúlies. Cal que beguem, hem de remullar la gola. Un parell de glops i seguir xerrant. Sensacions percebudes amb alcohol o sense, 0,0. La Necessitat de contar, de dir, és intrínseca al nostre enteniment cordial. Parlar amb substància, amb valor nutritiu. Acalorats com a mínim a 55 °C, davant de la que ens espera, és la nostra manera d’eliminar toxines. Això sí, la graduació d’apassionament a càrrec d'un mateix, per compte propi. Som persones, personatges, alterables, ací rau la importància de mantenir conservats als tuppers els records i els propòsits del moment. Les experiències i l’entorn també fan entendre el món que ens enxampa en grup o tots sols. Fem tertúlia on puguem articular amb llibertat el que pensem. Expressar-nos amb el nostre particular llenguatge. Aquesta imprescindible dialectologia social dels amics i de la confiança. Els trets que ens caracteritzen fan la resta. 

Quan fem xerrameca, formen el club de les moltes paraules, associem idees i aficions. Abaixem el diapasó si és necessari per no destorbar a una possible audiència tafanera. Restringim l’admissió de tertulians? Sí, no volem que cotitzen les impertinències temporals. A la tertúlia, en exclusivitat, alcem la veu a favor de cantar clar malgrat l’emmudiment glaçat dels darrers esdeveniments a les urnes andaluses. Un “olé” de fira, de nyigui-nyogui, per tots aquells que hi han contribuït difamant. Politicorevolucionàriament malparlant de partits democràtics que miren al nord, amb idees gens sospitoses de delicte. I el sud existeix, i tant! Les paraules fora de to, agosarades i inconscients, del púlpit socialista, amb 40 anys a la trona, han facilitat el vot a la contra, és de manual. Han fet un pa com unes hòsties, els ha sortit el tret per la culata. Enganxem, associem, com si res, el palau de San Telmo, seu de la Presidencia de la Junta de Andalucía, amb com m’encisava el foc de sant Elm. Surt a la palestra gràcies a Herman Melville. Aquesta descàrrega elèctrica que ens deixava bocabadats llegint Moby Dick quan navegàvem una nit de tempesta embarcats al Pequod buscant la balena blanca. Tot seguit s’escarota la tertúlia, es desencadena un guirigall amb referències i al·lusions. Interpretacions que ens vinculen a aquest magnífic llibre de desafiaments, miratges i metàfores. Ai, el mar! Digueu-me Ismael!

Nosaltres no pertanyem al club dels impossibles ni dels neguits. Formem part del club de la pròpia tabarra, amb ironia i bones intencions. Prioritzem, si és possible, arguments adobats amb porcions d’enginy. Xerrem pels descosits de la societat enrevessada, de la ciutat complexa que percebem, que estimem i on subsistim cada dia. Caracteritzem en veu alta, a glops i riallades, el món utòpic i calidoscòpic que ens acompanya, que inspira les nostres trobades, que ens fa petar la claca. A la nostra tertúlia, al nostre dret de reunió, no demanem la lluna, només la paraula. Amb tota la boca, de viva veu.