'Cors de gofra': l’encís de la quotidianitat

VALÈNCIA. Això era i no era, un petit poble de la costa noruega, anomenat Knert-Mathilde, on vivien dos amics; els millors amics. Lena, era una xiqueta intrèpida i valenta mentre que, Trille, era molt més tranquil, racional i sensible. Lena, vivia sola amb la seua mare i, de tant en tant, somiava tornar a tindre un pare. En canvi, Trille, tenia una germana adoptada a Colòmbia i un avi que vivia al soterrani de casa al qual adorava. El que més els agradava, tant a Lena com a Trille, era passar els dies junts d’aventura en aventura, tot i que, moltes vegades, aquestes acabaven en catàstrofes. Amb tot, del que més gaudien, sense dubte, era de les vesprades en què compartien les gofres calentes que feia la tia-àvia. Cors de gofra (Nórdica, 2017), per tant, no sols és el títol d’aquesta novel·la infantil de Maria Parr amb il·lustracions de Zuzanna Celej, sinó que també és el nom d’un dolç cuit entre dues planxes, i en aquest cas en forma de cor, que farà les delícies tant dels dos protagonistes com dels lectors, que n’ensumaran l’olor només obrir la primera pàgina.

Es tracta d’una deliciosa història que el 2015 va obtenir el premi al millor llibre de l’any que atorga Andersen, una prestigiosa revista italiana de literatura infantil i juvenil, i que enllaça directament amb la línia de la narrativa infantil nòrdica. Cors de gofra, destaca, de fet, per l’afinitat argumental que presenta amb Pippi Långstrump, el conegut personatge literari de l’escriptora sueca Astrid Lindgren i el títol del llibre que va començar a escriure l’hivern de 1941 quan la seua filla es trobava al llit malalta dels pulmons i li va demanar que li explicara un conte. L’imaginari de Pippi es fa present principalment en la figura de Lena, ja que ambdues comparteixen una família peculiar que s’allunya dels esquemes tradicionals, Pippi vivia sola i el pare de Lena havia fugit abans que ella nasquera i sa mare era artista i bohèmia. A més d’una família que s’allunya dels cànons establerts, aquestes dues xiquetes es defineixen sobretot per una actitud inconformista i decidida, cosa que fa que no es deixen trontollar davant cap aflicció ni desconsol.

Altrament, com els protagonistes de Cors de gofra, Pippi Långstrump també té nou anys i dos grans amics, Tommy i Annika els quals l'acompanyen sempre en les seues cabòries, tal com Trille fa amb Lena, qui no para de pensar una malifeta rere l’altra. Maria Parr organitza la narració, per tant, en episodis diferents que expliquen cadascuna d’aquestes situacions divertides i un tant estravagants que naixen directament de la quotidianitat dels dos infants i de la diferència de caràcters, aparentment tan oposats però alhora tan complementaris. Així, Parr, amb un llenguatge planer, farcit d’expressions infantils i amb una bona dosi d’humor, relata amb senzillesa com van construir una tirolina entre les seues cases, una pista de salt per al trineu, quan van penjar cartells per a buscar el pare de Lena i el dia que van convertir la barca de l’oncle en una arca de Noé, entre d’altres. Aquesta última és, a més, una de les accions més rialleres que captiva el lector adult per la sensatesa i clarividència que aplica la protagonista d’aquest relat als seus raonaments, com ara quan explica que els dinosaures es van extingir perquè no li cabien a Noé en l’arca i, finalment, van acabar ofegant-se, és clar.

Juntament amb el text, cal tindre en compte també les il·lustracions de Zuzanna Celej, etèries i dotades d'una sensibilitat que és característica d'aquesta polonesa instal·lada a Barcelona; aquestes imatges segueixen l’estil afable imprés en la narració i atorguen al conjunt una bellesa subtil que convida a aturar la lectura de tant en tant per a gaudir també d’aquestes. La delicadesa de l’obra de Celej és conseqüència de la tècnica de l’aquarel·la, un procediment que, efectivament, s’adequa al to intimista i poètic de la història mitjançant unes il·lustracions narratives i detallistes però alhora d’un gran atractiu plàstic, com anticipa el paisatge continu de la portada i la contraportada on es reconeixen els dos protagonistes passejant pel port de Knert-Mathilde sobre un cavall blanc, de nou una clara referència a Pippi Långstrump i el seu inseparable cavall de pigues, tot i que anuncia també un episodi de l’interior del llibre.

La capacitat artística d’aquesta il·lustradora a l’hora d’evocar l’escenari de Noruega on es desenvolupa l’acció i les peripècies dels dos amics s’estén, però, des de la portada fins a les guardes i la resta d’il·lustracions, que combinen el color i el blanc i negre i juguen amb mides diferents que van des de la doble pàgina fins imatges molt més menudes intercalades entre el text. És, al cap i a la fi, l’exigència per les edicions acurades i ben fetes que tan bé defineix aquesta editorial i la bona sintonia entre l’autora i la il·lustradora, el que determina el resultat final i el que diferencia una bona novel·la, siga per a adults o per a infants, d’una altra que no ho és tant. Així doncs, malgrat que, aparentment, Lena tinga el cor de pedra, o això semble, i que, en realitat, no siga tan subversiva com ho va ser Pippi, ja era hora que tornaren aquestes històries en què, sense estridències ni grans esdeveniments, ens parlen dels herois del dia a dia i del valor i la màgia dels lligams familiars. Per moltes més, doncs.