Cosmopolitisme aldeà

VALÈNCIA. La resistència a voler conservar segons quines coses és necessària per mai no oblidar, per globalitzar, fins i tot, els sentiments. Només faltaria! Els més ignorants diuen que cal treure’s de damunt aquesta polseguera ridícula, pseudoromàntica, del pes dels segles, de la d’història col·lectiva, de costums identitaris. Que és caure, matisen, en una mena de sentiment aldeà. Damunt, donen per fet que a una aldea, a un llogaret, no es pot viure a boca què vols. Poc coneixement!

Em negue a pensar que reivindicar els drets d’una cultura implica no ser cosmopolita. Ni de bon tros! Tot el contrari! D’ací al món! Sempre m’ha tocat reaccionar davant d’aquest tema tan suat. La identitat, la nostra, amansida i reconstruïda a força de massa guerres fallides ha de ser atractiva, ha d’enlluernar el pas dels temps, ha d'abandonar la inestabilitat crònica. Expresse les meues intencions en la llengua que té el meu País, que compartim, terra al nord i mar enllà, després de passejar-se una estona, amunt i avall, l’Imperi Romà. No tinc la intenció d’usar-la en clau de gracieta valenciana. Estic allunyadíssima de totes totes, en cos i ànima, de la tonada teatrera d’altaret de sant Vicent o d’acudit de Don Pío (al cel siga) amb tots els meus respectes. Que quede ben clar.

No m’agrada que la meua llengua siga motiu de burla, de confrontació, d’impertinència, de maltractaments... Tampoc no m’agrada que només es faça servir per dir “esmorzaret”, ni per llançar paraules gruixudes, bramar un “xe, collons” i completar la frase amb un “a fer la mà”. Aquest estira-i-arronsa a què es veu sotmesa la pobra llengua, trobe que no es dóna enlloc. Recordem que aquesta terreta, ai els diminutius, té una afició una mica patològica cap a la filologia i la història d’anar per casa. És insòlit voler mesurar la importància d’una cultura tenint en compte el nombre de parlants del seu idioma i la grandària del territori. Tampoc no acabe d’entendre aquesta argumentació tan tanoca dels més rebecs a no voler ser bilingues o trilingües o com sant Vicent Ferrer amb el seu “do de llengües”. Normalitzar la identitat col·lectiva d’una nació, d’un país, d’un poble, va més enllà del respecte a tot un àmbit lingüístic. Pensaria el mateix si fos inuit (fugim del nom pejoratiu, esquimal) amb família lingüística pròpia i visqués a la glaçada Alaska.

El relat de la nostra història ha de pensar en futur. Fugim del torticoli de coll que obliga a tenir-lo tort o fins i tot impedeix girar el cap per mirar el llegat cap enrere. Hem de resguardar la identitat i vestir-la amb codis valents del segle XXI. Oferir una cohesió amb una llengua carregada de noms propis imprescindibles a l’art, a la literatura, a la ciència, a la cultura universal. Deixem d’acomplexar-nos i menysprear, de denigrar i humiliar el nostre patrimoni. Ausades i bugades que Llull va pegar voltes i va rodar pel món conegut! Ja ho crec! Per no dir que una novel·la entesa com a moderna ja ho era el Tirant al seu moment. Què hagués passat si Pla hagués escrit en anglès? O Fuster, o Salvat-Papasseit, o Pedrolo, o Rodoreda, o Estellés, o Calders, o...? Cal estudiar ben rebé el nostre passat il·lustrat, que entre a gambades la llengua. Conèixer-la de debò, transmetre el tresor inesgotable que té una cultura, la nostra i la de qualsevol indret del món. 

Difondre la llengua comuna juntament amb els nostres veïns, a pocs quilòmetres a la rodona, és imprescindible per viure-la com en qualsevol estat modern. És fonamental, és respecte i estima. La filologia, mossèn Antoni Alcover, el senyor Pompeu Fabra, fa més d’un segle, que van cavil·lar per proporcionar-nos el més essencial: un diccionari, una gramàtica i una ortografia. Sense dispersions i amb trellat. Cal tenir clara la llengua, la parla, com la fem servir. Considerar la riquesa de tots els registres, gaudir de les varietats arrelades a la toponímia. Però és imprescindible tenir una mateixa normativa. És l’única manera d’evitar la diàspora de la nostra unitat lingüística. Ja ens l’han destrossada prou i massa. Ja han caigut en l’oblit sons i mots. Fem-hi remember. Els més grans no l’han pogut aprendre. Hem tingut una llengua baquetejada políticament i sociològicament parlant. Ací durant dècades i dècades s’han ofrenat glòries a la manera ben castellana. Analfabets lingüístics amb premeditació i amb traïdoria. Amb l'adhesió coenta de la burgesia poc llegida, del populisme d’espolins, de sinagües emmidonades i poc més. 

Celebrem la Llei d'Ús i Ensenyament (LUEV) signada el 23 de novembre de 1983. Ha fet 35 anys. Ja és prou grandeta per considerar-la adient en qualsevol situació i alguns encara no en saben ni un borrall, tenen llana al clatell. No sóc purista. Això que també quede clar. M’estime més un parlant amb incorreccions que un que no és capaç d’articular cap mot per por a ficar la pota. Una errada colossal sempre es pot corregir. Agrairem la intenció. Algun dia deixarem aquest paternalisme o “maternalisme” envers la llengua, senyal que serem normals o que n’estarem fins al capdamunt. M’indigne davant el tarannà cretí i sense interès. La gent que diu que parla una llengua aliena, allunyada del seu microcosmos habitual, i que fa errades a tort i a dret quan escriu i parla la seua, la materna que diuen o la que té a mà. Trist. El pitjor? Que no els importa en absolut. Alguns, fins i tot, amb paperet que en certifica l’aptitud, d’incapaç. Aiii! C'est la vie, que diuen els veïns amb llengua romànica.

La meua, aquesta que escric, i tal vegada la llengua de molts lectors de Valencia Plaza, ha de tenir el mateix prestigi que qualsevol altra. Tant fa que la parlen 10, 400, 900 milions de persones. Totes les llengües són importants. No són ni boniques ni lletges, només depèn de qui les parla i de quina manera. Com gairebé tot. Caldrà deixar d’acceptar la poca capacitat d’aprendre, que no es parle i s’escriga amb correcció. I més quan és gent, suposadament, il·lustrada. Les elits de la societat estan obligades a donar exemple. Errades, nyaps? No gràcies! 

Tinc un grandíssim amic, culte, intel·ligent, irònic que sempre em fa la mateixa reflexió: “els valencians són els únics que tenen llicència per escriure la seua llengua com els surt de la xorra”. Jo afegiré, i parlar-la. Açò només passa ací. Permetrien que un polític espanyol escrigués amb faltes d’ortografia, que parlés malament? “Me se ocurre que no, mayormente por falta de ignorancia...” 

Però el que no pot ser és que a casa nostra polítics, periodistes, metges, funcionaris, professors, escriguen i parlen com els ve de gust. Què passa amb el “valenyol”? Campa com vol? És l’eslògan? Una apreciació a considerar per si cal reforçar i activar les neurones: tots els que parlen i escriuen en la meua llengua amb correcció són bilingües com a mínim. No tenen cap problema. Que què? Amb projecció de futur!

Aquesta setmana la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB) ha creat Bon Dia TV. Una plataforma digital que ens permet produir i consumir continguts audiovisuals, fent indústria, arreu del nostre territori lingüístic. Una boníssima manera d’enfortir l’espai cultural, el que uneix pobles, que acosta realitats pròximes i desconegudes alhora, que fa reconèixer la nostra particularitat mediterrània i cosmopolita. La sorpresa ha estat que À Punt no hi era. Ens ha deixat sense paraules. Atònits. Afònics. Si la nova plataforma es diu Bon dia Tv, si això s’entén del tot. At illas hores, aleshores, llavors?