· Lea esta entrada del blog In-fieles en castellano
- No m'ho puc creure... Pensava que no parlaríem fins setembre!
- He eixit a passejar el gos. Tinc només uns minuts.
- Mira-la ella... I què? Com va l'estiu?
- Fa només una setmana i ja estic fart. Tot el dia es redueix a xancletes i pilotes de platja.
- Què esperaves, perla? Has llogat un apartament al Perelló, no a Mònaco.
- També tens raó. I què, com estan les xiques?
- Molt viatgeres, les putes.
- On anaven?
- A Eivissa, clar.
- Clar. De vegades faig cada pregunta... I tu? Com ho portes?
- Prou bé. Este mes la ciutat està plena d'italians i ja saps com m'agraden...
- Sí, has fet més per la unificació italiana que Cavour i Garibaldi junts.
- I eixes qui són? Ja saps que els únics italians famosos que conec són Dolce i Gabanna.
- Analfabeta.
- Molt.
(...)
- L'altra nit m'ho vaig muntar amb un romà...
- Amb un romà o un romanés? Ja saps que no són igual...
- Un romà de Roma.
- He de recordar-te que més d'una volta els has confós...
- Ara ja sé diferenciar-los.
- Has aprés italià?
- No m'ha fet falta; és només una qüestió de celles.
- De celles?
- Sí: els romans tenen les celles depilades i els romanesos, no.
- Amb tu sempre aprenc coses, tete.
- Ah, i si al pubis té tanta fauna com una selva amazònica és romanés.
- Animal...
- És de veres i ho puc demostrar.
(...)
- Jo volia contar-te una cosa...
- A qui t'has tirat?
- Com saps que és això?
- Sempre és això... Sembla que si no m'ho contes és com si no haguera passat.
- Bé, la qüestió és que només arribar a l'apartament ens van dir que hi havia un problema de canonades o no sé quina merda...
- El primer dia?
- Sí, el primer dia: 1 d'agost i el bloc d'apartaments sense aigua. Total, que com els obrers havien de tindre accés a cada apartament ens van demanar que algú es quedara per si de cas.
- I te tocà quedar-te a tu, clar.
- Clar. El tema: jo sentia treballar els obrers des de la terrassa i, t'ho jure, en un primer moment vaig pensar que eren búlgars o ucraïnesos perquè no entenia res del que deien.
- I d'on eren?
- De Sollana, però això no és important...
- De Sollana? I no els entenies?
- Tampoc els prestava massa atenció...
- Estàs de conya? Mon pare era de Sollana i se l'entenia perfectament!
- És igual... La qüestió és que quasi a hora de dinar van picar a la porta i se'm va plantar a la cuina un obrer de vint anys per comprovar no sé què del desaigüe de la pica.
- Vint anys...
- Vint-i-pocs en tindria.
- Vint-i-pocs...
- Prou.
- Val.
- Total, que encara no sé com va acabar l'obreret amb la granota i els calçotets pels turmells i jo agenollat al mig de la cuina fent una... ja saps què.
- Mira que t'agrada... I després?
- Doncs ara ve la millor part: vaig acabar i just quan obria la porta per fer-lo fora arribaven la meua dona i els xiquets de la platja amb les cadires, els poalets, el para-sol i la merda de la pilota inflable.
- Estàs de conya? I quina cara vas posar?
- Jo no sé quina cara vaig posar, però l'obreret de Sollana per poc es desmaia.
