De periodistes i altres espècies amenaçades

Afirmava l’escriptor txec Milan Kundera que “el poder del periodista no està basat en el dret a preguntar, sinó en el dret a exigir respostes”. Aquesta exigència és la que diàriament practica el mitjà on escric —només cal llegir a Javier Alfonso per comprovar-ho— i d’altres mitjans de comunicació a tot arreu. Malgrat això, és indubtable que una certa manera d’entendre l’ofici, hereva de la voluntat de canvi i la defensa de les llibertats que van esclatar durant la transició política cap a la democràcia, ha sigut una de les víctimes de la greu i llarga crisi que pateixen els mitjans de comunicació en els sistemes democràtics. Una crisi que, en el cas valencià ha sumat als efectes de la crisi econòmica i tecnològica un altre element que hi ha afegit major dramatisme: la desaparició de la Radiotelevisió Valenciana i un dur procés de recentralització dels mitjans de comunicació estatals que han agreujat la invisibilitat de la Comunitat Valenciana.

La crisi econòmica, la revolució tecnològica i la recentralització han provocat en la professió periodística un canvi de paradigma. La informació ara es mou, en gran mesura, a través de les xarxes socials; les audiències s’han fragmentat i la presència de periodistes als llocs on passen les coses s’ha convertit molt sovint en un luxe que competeix amb altres productes més barats, dedicats a l’entreteniment i amb una allau d’informacions poc rigoroses i no sempre de primera mà ni contrastades. La Unió de Periodistes Valencians, en un informe presentat l’any passat, calculava l’atur del col·lectiu periodístic proper d’un 37%, pràcticament el doble que el percentatge de desocupació existent en la Comunitat Valenciana. És cert que han aparegut nous mitjans al caire de les noves tecnologies, amb projecció i influència, però és igualment cert que les grans redaccions dels diaris de paper encara estan replegant-se –només cal veure les dades de vendes i difusió- i pocs gerents s’atreveixen a contractar periodistes perquè investiguen i rastregen històries que habitualment donen més prestigi que diners i que no sempre tenen garantia d’èxit.

Per això té interés la iniciativa presentada aquesta setmana pel president de la Unió de Periodistes, Sergi Pitarch, i pel president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, i el responsable de l’àrea de Cultura, Xavier Rius. Es tracta de la convocatòria de quatre beques de periodisme d’investigació que porten el nom del ja desaparegut periodista Josep Torrent —que també va escriure per a Valencia Plaza— i que pretenen obrir un espai nou que complete l’esforç que fan els mitjans de comunicació en aquesta matèria. Es tracta d’una proposta inspirada en algunes experiències del món anglosaxó, on entitats sense ànim de lucre financen treballs periodístics sense ficar cap condició.

La iniciativa, que porta el nom d’un professional que era referència d’eixe periodisme cada vegada més difícil d’exercir, és el primer exemple de col·laboració entre una organització de la societat civil i una Administració valenciana per estimular un tipus de periodisme que no està en el seu millor moment. Assegura Paul Steiger, un altre mestre de periodistes i pare de Propública, que “el periodisme d’investigació és tan necessari com la cultura”. Es tracta, segons la declaració  d’aquest mitjà nord-americà, de “produir informació que denuncien l’explotació del dèbil davant el fort i els fracassos d’aquells que estan en el poder per a poder reivindicar la confiança dipositada en ells, de mantenir la tradició del periodisme com a servei públic per a estimular canvis positius”.

Una fórmula que s’uneix a altres formats com el periodisme finançat per crowdfunding, els nous mitjans que són nadius al món digital i les redaccions dels mitjans tradicionals i que farà més difícil que els abusos dels qui tenen el poder passen sense pena ni glòria. Poderosos que han de saber que el periodisme ha entrat en una nova etapa més complexa, però que sempre hi haurà professionals disposats a contar allò que no volen que se sàpiga. Ja ho saben, sense periodisme no hi ha democràcia.