De temples de moda a teràpies oncològiques: les tendes de perruques es reinventen en el segle XXI

VALÈNCIA. El món de la perruqueria ha gastat postissos des de fa segles com a signe de distinció. Des de les perruques katsura que duu una geisha, a les perruques barroques de l’aristocràcia europea del segle XVII, afegir postissos al cap té història. Però lluny de les perruques empolvorades amb llacet negre estil Mozart, en l’actualitat la postisseria complix moltes altres funcions. Des dels jutges anglesos, que abandonaren en 2008 el codi d’indumentària amb perruca, símbol de dignitat i imparcialitat en els judicis, fins a les dones jueves ortodoxes que gasten perruca per tapar el seu cabell original com a símbol de respecte a déu, els postissos encara es gasten arreu del món.

La cultura valenciana els ha emprat en els pentinats de la indumentària tradicional femenina però elles no són les úniques clientes. “Ara es venen perruques per a tot. Per a disfresses, per a seguir a la dona o al marit, per a teatre, de vegades ens han comprat i després les han gastat per a atracar… per a tot”, conta Marisa Alcobendas, fundadora en 1968 de depelo, una de les empreses de perruques més antigues de València. Des de que va obrir fa 50 anys, ha vist evolucionar el món de la postisseria i ha hagut de reconvertir-se per donar suport a un nombre creixent de pacients de teràpies oncològiques.

Cinc dècades d’evolució de la perruqueria

En entrar a la tenda, un seguit de caps de dona et miren de front, pentinats de maneres molt diverses. La major part de les clientes de latenda són les dones. “Està més acceptat que els homes tinguen alopècia o problemes al cabell i a més, ara se’l tallen molt curt i estan molt bé”, explica la fundadora. Perruquera de formació, els seus fills Inma, Vicent i Marisa han seguit la saga familiar.  

“Als anys 70 es venien moltíssimes perruques perquè estaba de moda. Totes les dones tenien una o dues perruques en casa. Però eren molt diferents a les que hi ha ara. Tenien una fibra molt grossa i eren més bastes, perquè havia de notar-se que la portaven, que el cabell no era seu”, conta Vicent Peris, fill de Marisa. “Era un complement de moda. Igual que es posaven un abric, es posaven una perruca. Era elegant. Fins i tot Salomé va eixir a Eurovisió amb una”, recorda.  

Recolzada en l'aparador, un antic moble de papereria amb xicotets calaixos on guarden minúscules pintes, gomes i ganxos per sostenir els postissos, la fundadora recorda els anys en què la transgressió era norma. “Als anys 80, en veniem moltíssimes perruques de colors, estil Siouxie i estil punk. Jo pensava que un dia vindrien a cridar-me l’atenció i tot perquè la gent eixía de la tenda…”, riu la fundadora. “Abans la gent es provava la perruca ací enmig, en la tenda i molts se l’enduien posada”, recorda el seu fill Vicent. 

 
Pentinar a la Verge dels Desemparats i a La Prohibida

Aquells postissos plàstics i voluminosos han donat lloc a noves perruques que cada vegada passen més desapercebudes. “Les perruques ara són molt lleugeres i cada vegada se’n fabriquen més de cabell sintètic i menys de cabell natural. Per a que es note menys, les perruques modernes duen poc cabell”, conta Vicent Peris. Un material cada vegada més escàs. “I cada vegada és més car. El cabell que hi ha és tot d’Índia. Ja no hi ha quasi pèl europeu perquè les europees es tracten el cabell i es posen tints i el cabell ha d’estar verge si no, no servix”, detalla. 

Parlant de verges, Marisa pentina la imatge de la Verge dels Desemparats i també a nombroses dragqueens com La Prohibida o La Terremoto de Alcorcón. “La camarera de la verge vol que la perruca de la geperudeta siga sintètica perquè la verge no pot dur res de segona mà, així que no pot dur cabell natural”, precisa Marisa. “Tenim clientela que té un problema i tu li’l soluciones i després hi ha també clientela molt divertida”, puntualitza Vicente.

“Ens han llogat perruques, per exemple, per a la boda de Fonsi Nieto o per a festes o actes socials”,conta Inma. “I no et podries ni imaginar la quantitat de persones famoses que duen perruca… Ho sabem perquè duen models que els tenim nosaltres ací”, recolza Vicent Peris. “A qui la duu ben posada no se li nota. Es nota si duus un cataplasma dalt”, tanca Marisa Alcobendas, fundadora. 

Quimioteràpia cada vegada menys agressiva

En l’última dècada, les clientes de teràpies oncològiques havien augmentat molt. Però estan disminuïnt. “Tenim quatre tendes, cada una especialitzada en un sector diferent. Dues d’elles estan especialitzades en clients oncològics. Fa 10 o 15 anys es venien més perruques que ara. Abans era aproximadament un 50% de la clientela i ara serà vora un 20%”, puntualitza. “No m’agrada dir que les perruques són oncològiques, això és màrqueting. Les perruques són perruques i ja està”, critica.

“Als anys 80 es venien moltes més perruques per a quimioteràpia que ara perquè afortunadament hi ha molts tractaments amb els quals no els hi cau el cabell. I això és important”, conta Marisa. Les perruques, forrades per dins amb tela suau, es cusen a mà per a que les costures siguen més fines i no danyen la pell, més sensible amb els tractaments.

“En els últims anys, hem canviat la tenda i tenim una cabina tancada per a provar la perruca. I fa falta molta sensibilitat per a tractar amb estes clientes. Hem tingut clientes que han estat quatre hores provant-se perruques i no passa res. S’està el temps que faça falta”, explica Vicente, que justifica la baixada de les vendes en la normalització de la imatge de les pacients. “Ara hi ha dones que deixen de gastar-les perquè veuen que a la tele ixen les famoses amb un turbant i no passa res. I també está molt bé”.