Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

habitem

Deixeu que els xiquets s’apropen al museu: dissenyar el costum de jugar per a obrir l’IVAM

13/10/2020 - 

VALÈNCIA. Kazuyo Sejima —somrient a càmera— i Ryue Nishizawa  —amb les mans creuades per davant i els ulls tancats— posaven davant de la maqueta de l’ampliació de l’IVAM. Era el 19 de febrer del 2003 i és una de les poques fotografies que queden a internet de la presentació del projecte que duplicava la superfície de l’Institut Valencià d’Art Modern.

Una caixa d’acer perforat de trenta metres d’alçada encapsulava l’edifici dissenyat el 1985 per Emilio Giménez i Carlos Salvadores. Una nova pell que convertia el museu en icona i la coberta i l’esplanada del museu en nous espais habitables. Els autors asseguraven “obrir el museu” cap als estrets carrers del Carme, amb un nou accés a l’atri que comptava amb una nova cafeteria i llibreria.

"El projecte de SANAA semblava irreal”, assegurava l’arquitecte alacantí Francisco Leiva a Culturplaza ara fa un any. “Al carrer Na Jornada, un dels més bonics de València, quedava tot estret perquè la nova pell s’apegava a l’ampliació. La solució per a la resta de façanes era molt majestuosa amb el voladís, encara que un poc fora d’escala. Amb el pas del temps m’he fet menys crític amb la proposta”.
Les obres mai s’executaren però el solar del Carme amb les cases expropiades —perquè el museu completara tota la porció de la mançana— va quedar com un descampat durant anys. Una situació liminar entre el contenidor blanc i el barri que —després d’una complicada posada en marxa— comença a activar-se recordant que l’IVAM, abans que un museu, és un institut.

“Des de l’àrea d’educació no formal de l’IVAM em demanaren un joc que ajudara a les persones a apropar-se al nou pati amb un gest amable des de la institució. T’estan dient: vine a jugar, fes-lo teu, perquè és teu”, conta l’arquitecte Javier Molinero. Amb Autos Locos i Apardalats —el primer diumenge de cada mes fins al pròxim estiu, si la pandèmia ho permet— Molinero ha dissenyat un taller per generar un nou hàbit: jugar al nou pati de l’Institut.

La rampa del jardí es converteix en un circuit de cotxes i les jardineres en un hàbitat per a pardals mai vistos a la ciutat. Uns jocs construïts amb peces de fusta que són fàcilment assemblades amb imants o rodes. “Aprendre fent i l’orgull de vore el resultat d’una construcció en la qual has participat són les idees que em porten a proposar estos sistemes de muntatge”, assegura l’arquitecte. “Amb moltes mans l’esforç es dilueix, però l’alegria es comparteix!”.

“Tots els projectes sorgeixen d’idees conceptuals que s’han de transformar en objectes o edificis. Rarament una forma em porta a definir una idea, en tot cas un material sí que m’ha cridat alguna vegada: utilitza’m! Així em va passar amb els tubs de cartó que estigueren un any al meu estudi fins que es van convertir en l’estructura de la falla Flor sense arrels i posteriorment en el sistema Otilio”.

Álvaro Siza o Alvar Aalto, dos clàssics de l’arquitectura moderna, són uns dels principals referents de Molinero en el procés per a dissenyar estos jocs. “Són traductors de la tradició a la societat contemporània sense perdre de vist que el client és la societat en el seu conjunt, no només el particular que encarrega”. Una vocació pública de l’arquitectura que es repeteix també amb les referències a l’oficina neerlandesa OMA —“per fer-nos entendre que per a dissenyar cal ficar ganivet al programa, no acceptar-lo de manera acrítica”— i els francesos Lacaton et Vassale— “per dignificar l’acte de deixar les coses com estan, si aixina ja estan prou bé”.

“Encara i tot, últimament em fixe més en artistes, geògrafs o dissenyadors —així, en genèric—que m’ajuden a entendre millor que els arquitectes este món de ràpids canvis”. “Per a nosaltres és molt important integrar altres disciplines —aquelles que aparentment no són clàssiques als museus—, en les nostres programacions públiques”, coincideix Irene Llácer, coordinadora de l’àrea d’educació no formal de l’IVAM.

“En el cas dels programes d’educació de carácter familiar hem fet un esforç per dissenyar-les en col·laboració d’agents amb diferents visions com la coreògrafa i ballarina Cristina Cabo, la narradora titiritera Elisa Matallín o —com és el cas de Javier Molinero— amb un arquitecte que s’interessa més pel procés i pel fet de construir plegats que no pas pel producte final. Pensem que aquests encreuaments de sabers i de pràctiques és on realment fem cultura compartida”.

A setembre i octubre estes experiències lúdiques col·lectives han penjat ràpidament el cartell de sold out. Amb totes les mesures higièniques, “sempre treballem els nostres programes familiars amb una màxima: la família és aquella que una tria i estima. Quan venen a l’IVAM traduïm aquesta idea perquè tinguen una experiència conjunta real: adults i xicalla, tots a una. Aquesta idea Javier la treballa perfectament i els jocs són fruits d’aquestes converses i plantejaments previs”, assegura Llácer.

“Construir, urbanitzar o edificar són accions que necessiten la intervenció de molta gent. Pensar que l’arquitecte ho dissenya tot i és el creador de l’obra és no entendre la realitat”, una dinàmica que Molinero trasllada a estos tallers. “Alguns dissenyadors tenen especial habilitat per a capitalitzar l’esforç dels altres, alguns dirien liderar. No els jutge, hi ha obra interessant produïda així, però és un miratge. Sempre he intentat ser honest a l’hora de descobrir estes dinàmiques i desvelar-les explícitament als meus projectes: simplement em senc més a gust cedint decisions als participants. És més enriquidor”, assegura Javier Molinero, que també atresora experiència amb la construcció en comú de falles i fogueres.

“Els tallers tenen una primera fase de repte constructiu, després afegeixen la seua creativitat i la fase final és la més divertida i col·lectiva. Uns dels pocs avantatges de les restriccions per la covid és que els grups han de ser familiars i les mares i pares s’han de quedar. Així els adults també participen: els xicotets s’ho passen molt bé i alguns pares encara millor”, avança Molinero. Una experiència com la que també acull el claustre del Centre del Carme amb el Calaix dissenyat per Arquilecturas.

“Jugar no és només oferir altres maneres d’entendre el museu, sinó també experimentar els usos del mateix IVAM: anar més enllà d’un museu escòpic, per a oferir un museu accionat pels mateixos visitants”, afegeix Irene Llácer. El jardí de l‘IVAM és un espai del museu obert —literalment— al barri que ens oferia imaginar altres possibilitats, com el joc o la dansa. Tot forma part d’una línia de treball que pretén dialogar amb el context proper, per això no és una activitat aïllada sinó una peça d’una petita senda que estem construint a poc a poc, amb projectes de mediació situada com la biblioteca escolar, que esperem continuar oferint”.

Mentres l’ampliació de l’Institut torna a estar damunt la taula —amb una proposta poc concretada per a les Naus Ribes del Parc Central—, l’activació del nou pati de darrere avança lentament. “La intervenció dissenyada és poc afortunada, fins i tot m'atreviria a dir que no ajuda a fer que les escultures s'expressen com deuen; es veuen forçades”, apunta Javier Molinero. “El parc infantil sembla fet per engabiar als xiquets i apartar-los. Però Autos Locos i Apardalats estan conscientment preparats per a ocupar tot l'espai, no només la suposada zona infantil. Quan tota la ciutat siga apta per a xiquets, serà apta per a tothom. Crec que per les presses per obrir l'espai es va fer amb poca estima, fins i tot la sensació és d'inacabat”.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email