Descentralitzar-se o morir

Vivim temps convulsos, com ho solen ser els temps en que les velles estructures es mostren incapaces de respondre a les necessitats de la societat actual i, alhora, els grups socials beneficiats per eixes velles estructures es resisteixen al seu canvi. De fet hi ha qui podent ser part de la solució ha decidit formar part del problema. La nostra és una societat diversa i que pot tenir, si l’aprofita, en la seua diversitat la seua principal fortalesa per encarar un futur incert enmig de la globalització i un canvi climàtic més que evident i perceptible.

En aquest context, no en són pocs els qui afirmen sense despentinar-se que l’estat espanyol és l’estat més descentralitzat del món. Quan la realitat és que l’estat espanyol de descentralització només en va fer allò cosmèticament imprescindible fa vora 40 anys. Ho afirme perquè es va descentralitzar la capacitat de fer despesa en algunes competències, però a excepció del País Basc i Navarra, mai hem tingut autonomia financera (capacitat d’ingressar, és a dir una Hisenda Foral). Tanmateix, la manca d’autonomia financera sumada a la crisi econòmica que va començar fa poc més de 10 anys van servir per fer més que evident la pulsió centralitzadora de l’estat espanyol. Si em permeten la metàfora, és com un asmàtic que sap que fumar el perjudica i el pot arribar a matar però no es controla i no és capaç de fer allò que més li convé per seguir existint, deixar de fumar en el cas de l’asmàtic fumador.  En el cas de l’estat espanyol, el més intel·ligent seria descentralitzar-se de veritat, adoptant una estructura federal dotant a les comunitats autònomes que així ho desitgen d’Hisenda Foral. Per cert, que als valencians això ens aniria com diguem per ací “de categoria”. I no és una situació que el nostre poble no haja tingut abans, doncs la Generalitat Valenciana es va crear fa 600 anys per recaptar els impostos de l’antic Regne de València.

Eixa manca de descentralització real, té però com a conseqüència un llast en el creixement econòmic de tots aquells territoris que no són la capital de l’estat. Eixe llast, a llarg termini es tradueix en falta d’oportunitats fora de Madrid i en la concentració de l’activitat a Madrid. No s’ho creuen? Doncs anem a veure que diuen alguns estudis poc sospitosos. 

Així, les previsions del BBVA Research apunten a que l’únic territori de l’estat espanyol que creixerà per damunt del 2% durant l’any 2020 serà Madrid. 0,6 punts percentuals per sobre de la mitjana de l’estat que s’espera que siga el 1,6%. Els valencians s’epera que creixerem un 1,4% lleugerament per davall de la mitjana de l’estat. Aquesta divergència en el creixement es deguda principalment a l’efecte capitalitat que suposa una acumulació de capital públic com privat del que es beneficia Madrid però que paguem tots els demés ja siga directament o via cost d’oportunitat. És tracta d’un model de creixement centralista que buida de recursos els demés territoris, és un patró propi d’economies extractives d’acord amb la classificació que fan els professors del Massachusetts Institute of Technology (MIT) Daron Acemglou i James A. Robinson al seu llibre “Per què fracassen les nacions? Els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa”.

I per què passa això? Una de les principals raons l’hem de trobar en l’estructura de l’ocupació pública a l’estat espanyol que fa que la major part d’aquest es concentre a Madrid. Així, amb dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que elabora l’Instituto Nacional de Estadística (INE), el sector públic a tot l’estat (totes les administracions) ha incorporat durant l’últim any més de 61.000 noves persones treballadores. Però compte, el 52,5% d’eixa ocupació pública (31.200 llocs de treball amb els seus corresponents salaris) està localitzada a Madrid degut a la concentració de tots els organismes públics estatals. Per comparació, al territori valencià amb dades de l’EPA l’ocupació pública s’ha reduït en 200 persones durant els últims 12 mesos.

Per què és important distribuir l’ocupació pública de manera descentralitzada? Doncs perquè quan encarem una fase recessiva (com ara), eixa ocupació pública permet aguantar els nivells de consum i, conseqüentment, l’activitat del sector privat resisteix millor perquè la demanda dels seus productes/serveis no pateix dalt-i-baixos tant pronunciats. De fet, el consum ha crescut un 4,8% a Madrid durant l’any 2018, 2,6 punts percentuals per sobre de la mitjana de l’estat que s’ha situat en un 2,2%, mentre que al territori valencià el consum només ha crescut un 1,6% i no som els únics perjudicats pel centralisme. 

A la concentració de l’ocupació pública dels organismes estatals finançada amb els impostos de tothom, li sumem el dumping fiscal que la Comunitat Autònoma de Madrid practica perquè la concentració d’organismes públics estatals li ho permet. La competència fiscal que practica la Comunitat Autònoma de Madrid, aprofitant l’efecte capitalitat, amb autonomies com la valenciana amb un finançament injust (som contribuents nets quan tenim una renda per càpita per davall de la mitjana espanyola) que a més està pagant els organismes estatals concentrats a Madrid, és clarament un cas de competència fiscal deslleial.

Aquestes estructures centralitzades ens estan duent al col·lapse polític i econòmic. Hi haurà un moment que tots dos col·lapses es retro-alimentaran. Em preocupa que el Sr. Sánchez NO haja sigut capaç o NO haja vist necessari parar màquines i emprendre reformes de calat adreçades a la federalització. En resum la manca de talla política del 90% dels polítics espanyols és esgarrifosa.