"Qui eres? D'on vens?": Julià Guillamon recupera la importància de la memòria soterrada pel temps 

VALÈNCIA. "Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja. Que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria. Que he perdut el meu dret, vull dir, a tu. A la teua companyia. A la teua alegria de viure. Ho he perdut tot. Però no t'he perdut encara. Encara vius, oh tu. Encara vius. I et senc". (Ovidi Montllor diu Coral Romput de Vicent Andrés Estellés). 

Aquest dissabte 3 de novembre, a la Plaça del Llibre, l'escriptor Julià Guillamon presenta El barri de La Plata, un crit a la memòria d'aquells que van viure en una època, per a molts, oblidada: la immigració d'uns quants valencians a un petit carrer de la Barcelona post industrial del segle XX.  

El barri de La Plata narra la història del protagonista i de la seua família, gent senzilla que treballava a la fàbrica i també hi vivia a prop d'ella. El passat polític dels 'iaios', el present dels pares proletaris i el futur d'uns fills que, gràcies a la cultura, aconseguiran sortir del cercle industrial i 'gris' en què han crescut. 

Julià Guillamon és un escriptor i crític literari criat a eixe "petit carrer" del Poblenou, anomenat el barri de La Plata. De pare valencià i de mare del barri de Gràcia, conta una història d'infantesa que, lluny de ser només seua, és, com ell diu, la història de molta gent. 

-Avui presentes la teua última publicació, El barri de La Plata. Què hi podran trobar els lectors?
-És una novel·la de no ficció, on tot el que passa dintre és veritat però amb una estructura novel·lesca. Conta la història d’una dona catalana del barri de Gràcia i un senyor de l’Alt Millars que viu a Barcelona. És una atracció de contraris, una relació de tensió constant entre dos mons diferents. La família, els fills i el barri, tot lligat amb històries de la classe menestral catalana dels anys trenta, la migració valenciana, el passat polític de la família del pare, militants de la CNT... és una recuperació de la memòria. Hi recupere la meua història però també la de moltes altres persones que s'han llegit el llibre i s'han sentit identificades. 

-Què va ser el que et va portar a estudiar la teua infantesa i escriure-la?
-Era una història molt bèstia, la meua. Per això l'escric. És un record d'allò que vam ser. Escric sobre història viva perquè vull respondre a les preguntes 'Qui eres?' i 'D'on vens?'. Construir la meua identitat. La família del meu iaio va ser de la CNT. De fet, el seu germà va ser afusellat pel règim franquista, pel seu pensament anarquista revolucionari. Era una altra època, si feia falta agafar les armes per a canviar les coses, doncs es feia. Després estava el meu pare, que era molt petit quan va començar la Guerra Civil. Va tornar al poble, a l'Alt Millars, fugint dels bombardejos de Barcelona. Després es va fer gran i va començar a treballar a la fàbrica i va deixar les conviccions polítiques de banda. Ell volia ser torero per a no haver de seguir treballant. 

La tercera generació, la dels fills d'aquells que van patir la postguerra, hem sigut criats en eixe entorn però no en sabem tant del passat. Per això és important recuperar la memòria, per a poder veure qui som i d'on venim. És un acte d'identificació subjectiva. 

-En la història el protagonista narra que tenia un sentiment de 'desarrelament' del territori, com si no sapiguera massa bé quins eren els seus orígens. Fins a quin punt és important això de 'fer arrels'?
-La història es desenvolupa en un entorn post industrial. Era un barri tot de fàbriques abandonades… un món on hi havien passat moltes coses, l'anarquisme, les lluites obreres... però això ja no hi era, era buit. El protagonista té una sensació de desarrelament perquè l'entorn era realment buit. 

Cadascú construeix la seua identitat. La mare del protagonista recupera el seu món català d'abans de la guerra, prohibit durant la dictadura. El pare es refugia en el seu món d'infantesa al País Valencià. Així, els fills se senten estranys en un paisatge fascinant, però contemporàniament desarticulat. Per això convé revisar el passat, per a poder saber què és el que t'ha portat a ser tu. 

-Es pot tenir més d'una identitat a la vegada?
-Sí. Es pot sentir la identitat de dos llocs al mateix temps. De fet el protagonista se sent mig valencià. Té una identitat com a superposició de diverses identitats. No pots viure sense una identitat però tu te la construeixes a la teua manera, com pots.

El món s’ha laminat i hi ha moltes experiències. Abans érem tots molt semblants. Però per aconseguir una cohesió social ha d’haver uns elements constitutius de la societat. Amb un plantjeament contemporani, clar. 

-El protagonista conta que el primer llibre que va comprar va ser Resum d'Història dels Països Catalans, de Ferran Soldevila. I que també recorda els discs de Raimon, amb les portades censurades. Com d'importants han sigut, per a tu, els referents culturals en la construcció en la teua història? 
-La cultura forma part del meu món. La novel·la explica que els fills es salven gràcies a la cultura. Aconsegueixen trencar amb el destí del pare i després els fa ser més comprensius, en part, gràcies a la comprensió de la cultura. En el fons, el meu llibre és un llibre sobre el perdó. 

Sempre he tingut un especial interés per les coses valencianes: quan estava ecrivint El barri de La Plata vaig sentir molt a l'Ovidi musicant Coral Romput de Vicent Andrés Estellés. Li va donar un to a la novel·la (un dels tants que té) especial. Perquè així jo veia la meua iaia. El iaio de Coral Romput va al café i diu ‘mireu, el meu net’ i això era com passejar amb la meua iaia pels carrers del Poblenou, ella em presentava de la mateixa manera. 

-Davant la puixança dels partits d'ultra dreta en l'actualitat política, per què creus que és difícil mantenir eixa memòria que ens evita cometre els errors del passat?
-És complicat mantenir la memòria perquè les polítiques oficials de memòria històrica són una mica 'de panteó'. Les coses han de ser vives. El llibre té un plantejament clar sobre això: el meu iaio era de la CNT, el meu pare era un obrer desplaçat de la postguerra que volia deixar de treballar per a ser torero. I jo que he estudiat i he tingut més diners. Aleshores qui sóc jo? Ahí esta el punt. D’on vens. 

Sí, actualment jo estic més a prop del nivell de vida dels patrons d'aquella època, però no s'ha de perdre la consciència de classe treballadora dels meus avantpassats. Tot i que el meu pare no en parlava massa, de política, deia una frase que sempre recorde: "Va morir molta gent per aconseguir la jornada de vuit hores". És, en aquest sentit, on recau la importància de la memòria: no com una commemoració sinò com a una eina d’acció.

-La teua és una història compartida. Creus que les manifestacions culturals han de tenir un rerefons social, col·lectiu?
-Aquesta història ha tingut una repercussió molt gran entre la gent. Molta gent em diu que se sent identificada amb els personatges perquè tenen un pare valencià, un avi torero… la novel·la ha arribat a molta gent, especialment del País Valencià. I és molt gratificant, perquè eixe és el sentit de la literatura, refrescar o permetre a la gent que visca les seues històries a través de la teua. L’art com a ornament no té la mateixa capacitat d'agafar les històries de ningú.

-I la presència de la dona a la teua novel·la?
-Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones. Hi ha gent que parla del meu pare a la novel·la, un personatge molt especial, però hi ha lectors més subtils que s’adonen que el llibre és tot un homenatge a la meua mare. Perquè és qui ens va salvar de la catàstrofe. Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família. 

-Com és el barri de La Plata en l'actualitat?
-Barcelona, juntament amb altres ciutats, viu en una guerra per l’ús del sol. Hi ha una resistència del barri. Però la lluita contra la gentrificació i la turistificació resulta desigual. La setmana passada van aconseguir aturar un desnonament al barri, pero és la resistènia d'uns veïns contra grans interessos econòmics i s'hi fa complex. 

El teixit social i local va difuminant-se fins a desaparéixer per complet. El barri de La Plata s'ha reformat i ara està millor que abans, però si continua fent-se més i més cosmopolita, al final no hi haurà barri com a tal.

-En aquest context de globalització que planteges, els mitjans de comunicació adopten un paper cohesionador de la societat?
-La comunicació s’ha esmicolat. Quan jo era petit hi havia quatre diaris i la tele. Tothom veia el mateix. Ara, la comunicació a través de les xarxes socials crea bombolles. Els mitjans de comunicació fan desaparéixer, cada vegada més, la seua pluralitat. I aquestes 'bombolles' no afavoreixen la cohesió social. 

-I si mirem cap al futur, tens algun projecte per davant?
-Per ara, estic enllestint un llibret de quatre reportatges arran d'El barri de La Plata: la visita a Onda per a presentar la novel·la, com si fora un retorn a la història del meu pare. També passa per Arbúcies, per la part de ma mare. Junt a aquestes dues localitzacions, diverses rutes pel barri de La Plata i altres pel barri de Gràcia. Aquestes històries es publicaran junt amb la revista L’avenç. D'altra banda, està La ciutat interrompuda: un anàlisi sobre la transformació literària i cultural des del 1970 fins els jocs olímpics de Barcelona del 1992. 

Guillamon presenta hui el El barri de La Plata, però les activitats de La Plaça del Llibre continuaran fins diumenge, obertes a tothom que vulga acostar-se per fullejar, si més no, eixos petits bocins de memòria amagada entre les pàgines dels llibres.