GRUPO PLAZA

ressenya

'Ehrengard' o el conte més redó i magistral de Karen Blixen/Isak Dinesen

21/06/2022 - 

VALÈNCIA. No sabem ben bé si ho va fer voluntàriament o va ser una feliç casualitat, però seria la mateixa Karen Blixen qui va establir amb una delicada lògica les fronteres del conte amb esta indirecta definició: “Pot contar-se Alí Babà i els quaranta lladres, però no pot contar-se Anna Karenina”. I a eixa pretensió estricta de contar –i també amb la intenció de fer virtut de certa contrastada impossibilitat seua per a bastir una novel·la– va lliurar-se sense restriccions la mateixa Karen Blixen (Rungsted, Dinamarca, 1885 – 1962), més coneguda pel pseudònim literari d’Isak Dinesen.

En realitat eixe pseudònim que va adoptar és parcial, perquè el canvi està només en el nom masculí que va triar (Isak), i que no albergava més intenció –i reivindicació– que tindre la mateixa llibertat creativa de la que gaudien els hòmens. Perquè el cognom Dinesen és el de son pare Wilhelm, un terratinent prototípic de la noblesa rural, però que abans de casar-se en 1881 havia gaudit d’uns quants exotismes com combatre en la guerra franco-prussiana o viure com a caçador en els territoris indis de l’estat nord-americà de Wisconsin, i de qui la jove Dinesen, a més del cognom, rebria la passió per l’aventura i l’interés i fascinació per la naturalesa. Aquell matrimoni de 1881 l’uniria a la futura mare de Karen/Isak, Ingeborg Westenholz, de parcial ascendència britànica i primogènita de qui acabaria sent ministre danés d’Hisenda i de qui la futura escriptora heretaria de la mare, no del ministre una educació exquisida, l’estima per l’idioma anglés i una determinació que li havia de permetre superar les adversitats que estaven per vindre, i que, a pesar de l’entorn privilegiat on va nàixer, en serien unes quantes.

Potser la primera arribaria amb la mort de son pare, psíquicament devastat per la sífilis que patia i penjat per pròpia mà en l’habitació d’una pensió de Copenhague, quan Karen Dinesen tenia només 10 anys. Eixe tancament abrupte de la infància poc després donaria pas a una adolescència on va manifestar un interés per la pintura que la portaria a matricular-se en l’Acadèmia d’Art de la capital danesa. Però la temptativa durà poc. Ben prompte l’escriptura de contes es revelaria com la verdadera vocació de la jove Karen, i així va poder vore publicat en una revista literària el primer d’ells, Els eremites, en 1907 i amb el pseudònim una constant vital, un crit per l’alteritat d’Osceola. Però ni eixe conte ni un parell més que també publicaria van obtindre cap repercussió, decepció que li faria abandonar provisionalment l’escriptura.

En qualsevol cas, per aquells moments ja estava més pendent (perdudament enamorada en realitat) del baró Hans Blixen, cosí segon seu que va ignorar-la olímpicament, i a qui, resignada, la Dinesen va dedicar el seu més intens menyspreu en forma d’un llarg passeig per França i Itàlia. Poc després, i en una sort d’estrany masoquisme rememoratiu, es va casar sense rastre d’amor amb el germà bessó de Hans, Bror Blixen, amb qui posaria rumb a les plantacions de café que este darrer posseïa en les terres altes de Kenya, a l’Àfrica. Un viatge i una estada que s’allargaria durant prop de dos dècades (entre 1914 i 1931, concretament), i que seria determinant en la vida de Karen.

Contagiada també de la sífilis per un marit a qui no volia, i amb l’afectació psicològica i física que va provocar-li la malaltia i que arrossegaria sempre (per no parlar del record reactivat del traumàtic final del pare), la parella viurà dins d’una infelicitat constant i unes desavinences permanents fins a la seua separació, produïda en 1921, set anys després d’esposar-se. La fascinació que des del primer moment va provocar la terra africana en Karen Blixen li farà, en lloc de tornar a Dinamarca com hauria resultat normal segons les convencions de l’època, romandre i assumir a soles la gerència de la plantació, intentant fer rendible un negoci que des de l’inici havia sigut més que deficitari.

A partir d’eixe moment es desplegarà davant d'ella la plenitud completa, els anys més plàcids i feliços de la seua vida, als quals contribuí en bona part l’aristòcrata, pilot i caçador anglés Denys Finch-Hatton, amb qui mantindrà una relació apassionada però d’independència mútua, de respecte pels espais de cadascú (particularment els de Hatton, que entre organitzacions de safaris i viatges constants deixava córrer la seua sexualitat polivalent), i que conclouran tràgicament amb la mort d’este darrer en 1931, en estavellar-se l’avioneta en la qual viatjava pel territori africà.

Tot eixe temps i eixe món, tot l’amor i la fascinació per aquells espais (i l’ombra delicada de Hatton) estan presents en Out of Africa , probablement un dels llibres més bells que mai s’han escrit, amerat de la millor nostàlgia, mescla de memòria i de contes orals, de descripció d’un espai fabulós i de relats de viatge, però també de l’amor boig que li donà i li llevà tot a Karen Blixen/Isak Dinesen. Un llibre estrany, inclassificable, escrit a contracorrent de les modes literàries (un tret que compartix tota l’obra de Dinesen), però tocat per la gràcia que distingix els grans autors. Out of Africa tindria, durant les dècades posteriors, un èxit de progressió constant tant a Europa com als Estats Units, i permetria valorar la seua producció anterior i posterior, que tan desapercebuda havia passat. Entre ells, principalment Seven Gothic Tales (1934), una mostra excelsa del talent narratiu en l’art del conte que posseïa Isak Dinesen.

En Ehrengard tenim una mostra excel·lent de la seua enorme capacitat literària. Publicat pòstumament en 1962, potser siga el millor i el més redó dels seus contes, un d’eixos artefactes narratius de precisió mil·limètrica, de tècnica tan depurada com perfectament compatible amb una oralitat d’una eficàcia escandalosa. En esta història es complix fil per randa aquella màxima de la mateixa autora que atorga al relat la capacitat de poder ser contat sense minva de la qualitat que porta enfeltrida.

Concebut en tres moviments, Ehrengard (Viena Edicions, 2021) és una història de famílies reials, de deshonors i redempcions, de seductors i seduïts, on les argúcies de l’autora per a mantindre i fer créixer l’interés del lector resulten senzillament magistrals, així com la permanència dels universals que planteja. I és un text que no permet el seu abandonament, d’addicció estranya i antiga, com si Isak Dinesen haguera activat els ressorts adequats de les grans històries, la fórmula màgica i magistral que provoca l’atenció, davant d’un llibre o al voltant d’una foguera i d’algú que conta, i que transmet un missatge que volem seguir per mitjà del més vell codi.

Els últims anys de la vida de Karen Blixen contemplaran amb la mateixa intensitat l’augment del seu prestigi com a escriptora i el deteriorament de la seua salut, derivat del llegat verinós que li havia deixat el marit. Tot i això, ella no deixarà de fer vida social i literària, com quan en 1959, als seus 73 anys, va ser convidada als Estats Units per a donar una sèrie de xarrades, i va sentir l’alé i l’admiració de tòtems de la cultura nord-americana com E. E. Cummings, Truman Capote o John Steinbeck, encara que el principal desig de la Dinesen era conéixer a Marilyn Monroe, cosa que va ocórrer en una reunió propiciada per Arthur Miller (llavors marit de la Monroe) en la casa de l’escriptora Carson McCullers, devota admiradora de la danesa. Segons diuen, Karen i Marilyn acabaren ballant damunt de la taula de marbre de l’amfitriona, completament felices, sense sospitar ni remotament que romandrien eternament agermanades en morir les dos en l’estiu de 1962, tres anys després d’aquell ball.

En qualsevol cas, és prou probable que en Rungstedlund, la fabulosa casa de la seua infància danesa a Copehnague on acabaria els seus dies, Karen Blixen/Isak Dinesen, una de les grans escriptores del segle XX, més que aquella dansa recordara la terra africana que tant enyorava, i eixe tossal on havien soterrat a Denys Finch-Hatton, el seu gran i únic amor, eixe espai tan singular on, segons li contava des d’allà un bon amic, ja retornada ella a Dinamarca, sempre acudien a l’alba i al crepuscle una parella de lleons, com guardians o memoriosos recordatoris de qui reposava en eixa tomba.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme