Eixa obsessió amb la presencialitat

Comencem mes de juliol, el més càlid de l’any, molta gent esperant unes vacances que no seran exactament igual que altres anys. I és que, des que la pandèmia ens caiguera al sobre com una llosa, moltes coses que donàvem per fetes resulta que no ho són tant.

Tot i això, en finalitzar l’estat d’alarma i tornar a tenir més llibertat de moviments hi ha antics vicis que estan de tornada. Un d’ells és eixa obsessió per la presencialitat per la qual per a molts si una persona no està físicament al seu lloc de treball no està treballant. Res més lluny de la realitat.

Si que és cert que per a determinats treballs més manuals com en una cadena de muntatge, cambrer/a, repartidor/a, netejador/a... per a realitzar les tasques associades al lloc de treball és imprescindible la presència física de la persona que la realitza al lloc on s’ha de prestar el servei. Tanmateix, una persona que treballa en un estudi d’enginyeria, arquitectura, un despatx de consultoria... no és necessari que estiga present físicament en un lloc concret per a que hi haja una prestació efectiva del servei amb la més alta qualitat.

Coneixen vostès la figura del furniture worker o la del furniture Student? Es tracta d’expressions que utilize en classe quan parle de la importància del disseny de processos i mecanismes de control efectius, i conseqüentment, de la productivitat en l’empresa per a esdevenir competitiva. Ho faig per a cridar l’atenció de l’estudiantat i utilitze les expressions en anglès tant si la classe és en anglès com si la faig en valencià. Els dic “per a evitar que en el futur sigau furniture workers, o el que seria pitjor furniture managers, necessitem que en el present no sigau furniture Students”. La base del raonament és que les cadires i les taules que hi han a l’aula també estan de cos present en les classes, però des que es va obrir l’aulari est de Tarongers fa més de vint anys no han aprés res. És una anècdota que serveix per a explicar de manera amena per què estar present no és determinant per a ser eficaç, si no que el que realment importa són els resultats  i si aquests s’han aconseguit de manera eficient i sostenible.

Així, una de les etapes claus del procés de direcció estratègica és la d’implementació (posada en pràctica) i control. La formulació és molt important, però una implementació deficient pot endur-se per davant i fer fracassar el millor pla estratègic. Dintre de l’etapa d’implementació i control, una de les decisions més rellevants és el disseny dels mecanismes de control que van associats a l’execució de qualsevol tipus d’acció o conjunt d’accions.

I qui executa les accions que de manera organitzada esdevenen processos? Les persones de l’organització. Atenent a la pregunta què s’ha de controlar, bàsicament existeixen dos grans tipus de mecanismes de control: els basats en el control del procés en si i els basats en el control dels resultats de les accions.

Com s’ha dit abans, hi ha professions i activitats que no requereixen necessàriament de presència física per a ser dutes a terme amb alts nivells de qualitat. De fet en aquests casos hi hauria prou amb definir-li als professionals de manera clara els resultats del treball que han de fer i els terminis de lliurament. Aquesta manera d’organitzar el treball per a determinades professions és la que ha permès el manteniment de bona part de l’activitat econòmica durant l’estat d’alarma, i no hauríem d’aprofitar el que hem après? El teletreball basat en mecanismes de control de resultats en determinades tasques, augmenta la productivitat de l’organització i redueix desplaçaments innecessaris. El que suposa persones amb menys cansament físic i més productives, també optimització del temps de treball i un menor impacte ambiental.  Tanmateix redueix la necessitat de mantenir instal·lacions per part de l’organització (fan falta menys despatxos...), la qual cosa suposa una reducció de costos fixes.

D’aquesta pandèmia podem aprendre que moltes reunions presencials inacabables no eren necessàries, ni desitjables pel seu impacte negatiu en la productivitat i en el costos. També que la presencialitat és un vell vici al que les organitzacions no deurien tornar en la nova normalitat. El canvi de model econòmic i productiu també és això, una reorganització dels processos i una transformació a nivell organitzatiu.