GRUPO PLAZA

'DE CATEGORIA'

El 50% dels músics d’Espanya estan a València, però on estan?

8/06/2016 - 

VALÈNCIA. Poc es parla del nostre gran patrimoni musical. A la Comunitat estan censats el 50% dels músics professionals de tot l’Estat espanyol, més de 40.000, el que ens dóna una idea de l’enorme quantitat de músics que tenim a la nostra terra. Però la seua visibilitat és escassa, i hauríem de traure-li molt més profit a eixe patrimoni immaterial de la Comunitat.

La Banda Primitiva de Llíria és la primera banda de música civil que es va crear a Espanya. Els americans, que tenen molt d’ull per als negocis, han obert el primer Berklee fora de Boston a València. I la Berklee no és una escola qualsevol, està considerada la millor escola musical del món. Orquestres i filharmòniques de tot el planeta compten en les seues files amb músics valencians. Però, per què ací a València només es nota que estem en la capital de la regió de la música quan arriben les falles?

És com si els músics estigueren amagats en un armari durant tot l’any, com el vestit de fallera, i només els traguérem a passejar en festes, presentacions, processons i altres comptades ocasions especials, com els vestits de fallera. Hem de fer un esforç col·lectiu per donar visibilitat i donar-li el valor que es mereix a la nostra tradició musical, especialment a les ciutats. Cal que els músics isquen de l’armari.

Les societats musicals i els conservatoris fan una tasca impagable de formació de molts joves valencians, 60.000 d’ells aproximadament estan a hores d’ara rebent eixa formació, i molts formen part de les bandes de música municipals. Com que la música de banda, en la nostra terra, és principalment música de vent amb ajuda de percussió, només cal sumar 2+2 per entendre per què tants grups de música en valencià compten amb trompetes, saxos, trombons i dolçaines. I quan comences a tocar instruments de vent, és habitual que les influències siguen el jazz, l’ska, el folk o el R&B.

Que eixa és una altra, quan parlem de música valenciana, o literatura valenciana, la fiquem tota al mateix calaix, com si fóra un estil propi. Quan després hi ha rock, pop, heavy, folk o rap en valencià; o novel·la, assaig, poesia i teatre, que l’únic que els unix és la llengua que utilitzen. I tinc la sensació que pel fet de ser en valencià hi ha una corrent d’opinió que no li dóna el valor que té, com si no poguera estar al nivell del rock, el teatre, el folk o les novel·les en castellà o en anglés. “De fora vindran que de casa ens tiraran”, una frase que resumix eixe concepte tan valencià de no donar valor a les coses que tenim, i valorar exageradament tot el que ve d’altres llocs. 

Per això hem de reivindicar les nostres bandes, però no demanant més diners i més subvencions públiques, que és la manera senzilla de poder disposar de millor material, millors mestres i per tant alumnes millor formats. Sinó involucrant més a la societat civil en la vida de la banda, traguent la música al carrer amb naturalitat, i fent que les nostres bandes siguen dinamitzadores de la societat. 

New Orleans cada any rep milions de turistes que tenen com a principal motivació viure la seua escena musical. Dotzenes de locals de jazz, R&B, soul, rock... s’omplin cada nit de músics i d’oients àvids de sentir bona música en directe. Les seues desfilades musicals són conegudes a tot el món, com el que es fa durant el seu carnaval, el Mardi Gras, i als carrers és molt habitual trobar-te músics tocant i “passant la gorra”. Viuen la música de manera pública, al carrer, als locals públics, en les bodes i els funerals. Eixa escola del directe és la que els ha convertit en l’escena musical més famosa d’Estats Units, i ha omplit el món de músics criats a Louisiana. 

Ací en canvi es produïx la contradicció que tot i que els valencians som gent de carrer, i les nostres bandes ixen a tocar en cada celebració, durant el dia a dia estan assajant en casa o en el local de la banda, i rarament toquen de cara al públic. A més quan ho fan és quasi sempre de manera col·lectiva, protegits pel grup i amb tota la família i amics entre el públic. Sense risc, sense competició, sense motivació és complicat fer el pas definitiu per a convertir-te en professional a no ser que sigues un autèntic número u.

Pel que fa a la competició, és ben cert que hi ha certàmens de bandes molt importants, a València ja van per la 130 edició del Certamen Internacional de Bandes de Música "Ciutat de València" que se celebrarà el pròxim juliol al Palau de la Música. I és fabulós que les bandes òmpliguen els palaus, però jo voldria que també ompliren els carres. Per això m’imagine un concurs a l’estil Sona la Dipu, on les bandes anaren passant rondes per a triar quina és la millor. 

Tornant als Estats Units, on tenen la indústria musical més potent del món, la competitivitat és una de les seues senyes d’identitat, ací en canvi en compte de concursos de cors, fem trobades: pressió zero i bona cosa de comboi. De fet ha sigut la Berklee, que té unes proves de selecció duríssimes, la que ha promogut juntament amb l’EMT que durant estos dies les línies 35 i 95 dels autobusos compten amb 24 microconcerts d’alumnes de la seua escola. Una manera d’apropar la música a la gent del carrer, que els seus alumnes demostren el seu talent, de perdre la por escènica, i per a donar a conéixer el seu art i la seua escola. Molt similar al que també fan a la Ciutat de les Arts i les Ciències els mateixos alumnes de Berklee amb la iniciativa “Un lago de conciertos”. 

Jo vull pensar festivals amb escenaris per tota la ciutat on les nostres bandes, cors, big bands, orquestres o grups de dolçaina i tabal tocaren una darrere l’altra tres cançons, cada una davant d’un jurat de prestigi. I després les bandes passejaren per tota la ciutat tocant el que ells volgueren, en una gran festa pels carrers de València amb bandes de tota la nostra terra i contornà. Cada vegada hi ha més “Palo Markets”, reunions de food trucks, fires de la tapa, mostres de vi i altres esdeveniments que o bé ja tenen música en directe, o bé podrien incorporar-la amb algun xicotet incentiu. També caldria donar moltíssima més publicitat a totes les iniciatives que en este sentit es fan a la nostra terra, com el Serenates, les que fa la Berklee o facilitar una ordenança que permeta encara que siga a determinats horaris: l’ús d’amplificadors als músics de carrer i els concerts a l’aire lliure en zones no específiques, ara prohibits.

M’imagine també un repertori més actual, que els pasdobles estan bé, però no passa res perquè els joves deprenguen amb Beyoncé. Sé que en este sentit s’estan fent esforços, tot i això el repertori continua sent massa clàssic com per a ser atractiu per al públic no especialitzat. També cal fomentar la improvisació, tant que som del “pensat i fet”, i després la nostra educació formal i musical està sempre encorsetada i quadriculada. Com tampoc estaria gens malament que es propiciara i fomentara que els grups que ixen de les societats musicals i es dediquen a tocar “música de bandes sonores”, formen quartets de jazz o fan versions amb dolçaina dels Beatles, puguen també tocar a locals, bars, sales de concerts i llocs habilitats als carrers per a omplir la nostra terra de música. 

A poc a poc anem reivindicant les nostres tradicions i els nostres productes. Ja tenim el Paella emoji, les tomaques del Perelló estan internacionalitzant-se, les falles lluiten per ser patrimoni de la humanitat... el següent pas natural seria també que el prestigi de les nostres bandes de música, orquestres, cors i grups de cambra fóra reconegut, apreciat i popularitzat com cal. I això és tasca tant de les institucions, com de les societats musicals, dels propis músics i de la gent que li dóna l’esquena a la nostra tradició musical i no es perd cap concert de flamenc. Visca la música als carrers i els músics valencians. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email