El BCE no ha pogut normalitzar la política monetària 10 anys després de la crisi (II)

La setmana passada acabàvem aquesta columna plantejant-nos la pregunta de si més de 10 anys després de l’esclat de la crisi financera, de més de 10 anys de manera continuada de política monetària expansiva amb baixos tipus d’interès i altres operacions poc ortodoxes (des del punt de vista tècnic) com les operacions extraordinàries de compra de deute d’alguns estats tornàvem estar al punt de partida. Açò és, tornem a estar al 2008?

I és que eixe Banc Central Europeu (BCE) que va néixer amb trets de l’ortodòxia amb la fixació com a objectiu indiscutible de mantenir la inflació per sota del 2%, mentre que la taxa d’atur com a objectiu de la política monetària es va obviar, ha acabat monetitzant deute públic d’estats amb problemes financers com l’espanyol (no és l’únic estat però si un cas dels que més preocupen a Frankfurt). És a dir, de tant ortodox el BCE ha acabat practicant una política monetària heterodoxa. El que resulta sorprenent és que habitualment quan una àrea econòmica practica l’heterodòxia en una de les polítiques de demanda (com ho és la política monetària), també ho sol fer en l’altra política de demanda (la política fiscal). Per allò de no anul·lar els efectes expansius de la política monetària amb els restrictius de la política fiscal de retallades. Per a que ens entengam, si l’Euro-zona haguera sigut un vehicle amb dues fonts de tracció cadascuna d’elles anava estirant en una direcció diferent: la política monetària expansiva (+) i la política fiscal restrictiva (-). Amb la qual cosa els efectes en termes de creixement a llarg termini resulten en raquítiques taxes de creixement i desigualtats socials creixents. Ja ho deia John M. Keynes i, més recentment, Paul Krugman en cas recessió pretendre eixir d’ella només mitjançant la política monetària expansiva pot resultar tan infructuós com espitjar una corda. En resum això es deu a que les polítiques de demanda, tant la monetària com la fiscal, haurien de juntar esforços en cas de recessió per tal de fer la seua funció contra-cíclica.  Que va fer l’Eurozona el 2008 i els anys posteriors? Política fiscal contractiva i política monetària expansiva.

Què s’està plantejant ara mateix a l’Euro-zona? Exactament el mateix desficaci. De fet s’està parlant que en el cas espanyol l’ajust fiscal rondaria els 3.000 milions d’Euros. Anem a intentar resumir el panorama actual, tenim alguns indicadors avançats que ens donen un cop d’atenció en el sentit que, al menys, una desacceleració s’acosta (com en el cas de les taxes de variació l’IPI que vam veure en la columna de la setmana passada), un BCE que reacciona anunciant que la normalització de la política monetària que tant havia promès parant definitivament les operacions extraordinàries de compra d’actius (deute públic d’estats amb problemes d’endeutament) i pujant tipus haurà d’esperar al 2020, per tant caldria que donarem un cop d’ull a cóm d’importants són eixos problemes d’endeutament d’alguns estats.

Anem a veure el cas espanyol, al gràfic 1 que tenen a continuació poden observar l’evolució del percentatge del deute públic sobre el PIB de l’estat espanyol en comparació amb el de l’Euro-zona des de l’any 2008 fins el 2018.

Com poden veure al gràfic 1, en la primera part de la crisi des del 2008 fins mitjans del 2012 el percentatge del deute sobre el PIB de l’estat espanyol era més baix que la mitjana de l’Euro-zona. Això significava que l’estat espanyol estava en una situació millor que la mitjana de l’Euro-zona perquè estava menys endeutat. Tanmateix, a partir de mitjan de 2012 i sobre tot a partir del 2013 l’endeutament de l’estat espanyol es dispara. És d’assenyalar que el diferencial entre l’endeutament de l’estat espanyol i de l’Euro-zona cada vegada és més elevat, ja que tot i que en els darrers temps l’estat espanyol ha reduït el seu endeutament, el de l’Euro-zona s’ha reduït a una major velocitat amb la qual cosa el diferencial ha crescut. Per tant, a la vista del gràfic 1 i degut a l’endeutament, l’estat espanyol ara mateix tindria nul·la capacitat de resposta fiscal expansiva si arribara una desacceleració.

Cal assenyalar que l’estat espanyol s’observa com dispara el seu endeutament en els anys de majors retallades pressupostàries, és a dir amb una política fiscal contractiva. Això va passar perquè les dues polítiques de demanda (la monetària i la fiscal) no van treballar de manera anticíclica i coordinadament en la mateixa direcció. Hi ha que dir-ho, han hagut decisions polítiques errònies en la gestió de la crisi i ningun responsable europeu n’ha assumit la responsabilitat.

Què es podria fer de cara al futur? Primer, els responsables polítics de la gestió de la crisi tant els europeus com els espanyols no haurien de seguir al comandament de la política econòmica. Segon, caldria no esperar que una política monetària expansiva acompanyada de una política fiscal restrictiva ho solucionara perquè això no va a passar. Els fets recents ens ho demostren, per favor no oblidem a Keynes i a Krugman. Tercer, sabem que estem prop d’una situació de no retorn pel que fa al canvi climàtic, per tant, el més intel·ligent seria fer una política fiscal expansiva encaminada a transformar l’economia europea en una economia verda, la coneguda com a transició verda.

Però pot ser açò només són bogeries d’una dona d’un poble del sud d’Europa que va estudiar economia perquè l’apassionava aquesta ciència. Qui sap?