X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'VELES E BENS'

El cine Merp, la Pilona i Skywalker

23/07/2016 - 

VALENCIA. L’any 1977 s’estrenaren pel·lícules com «Annie Hall» d’Allen, «Eraserhead» de Lynch, «Saturday Night Fever» amb l’irrisistible fenòmen Travolta o «Ese oscuro objeto de deseo» de Buñuel, però les pàgines d’espectacles de la premsa valenciana anaven farcides d’anuncis de la saga «Emmanuelle» i d’altres pornografies més o menys innocents. “Cine eròtic” es va convertir en l’eufemisme d’una generació amb l’ànsia creixent pel “destape” i per vore cuixa que recorria la península. A l’interés verdolàguic del personal a penes li feia ja ombra la rància comedieta espanyola, tant del gust del franquisme sociològic, junt a tants altres títols que caducaren abans que ningú arribara a prestar-los la mínima atenció.

Seat 850. El falcó mil·lenari

També va ser l’any, per descomptat, de «La guerra de les galàxies», que va arrasar (junt a l’obra mestra de Woody Allen i Diane Keaton) en la cerimònia dels Òscar. La llegendària cinta de Lucas entrà a València per la sala més imponent de la ciutat, el Serrano. Fon un dilluns. 28 de novembre de 1977. Anunciada per a tots els públics –la implícita tensió sexual entre Luke, Han i Leia era tan innocent com un “pato” de marjal– es mantingué en cartell en el carrer Russafa durant dotze setmanes, en jornades de tres sessions, durant les quals uns 40.000 cap-i-casalins es citaren amb Skywalker. L’èxit obtingut estigué en sintonia amb el de la resta de l’univers conegut.  Després es projectà en el Gran Via o el Tyris, ja sense el “punch” inicial, i en els anys posteriors es programà en alguns altres cinemes i també en l’autocine Star de la carretera del Saler, aquell espai cosmopolita on les galàxies es barrejaven amb l’estrelada nit valenciana des dels butacons d’escai roig del Seat 850 convertit en falcó mil·lenari.

Ciència-ficció i erotisme sense creuar els Pirineus

Al rebuf de «Star Wars», floriren iniciatives com «Star Crash, xoc de galàxies» que sobrevisqué 5 o 6 setmanes en cartell, fent caixa a pur d’incauts, mentres circulava boca-orella la seua condició d’infracine. El diari «Levante» també publicà durant setmanes el “remake” en format de tira gràfica: «Los cometas de Altair (Las galaxias en guerra)». El ganxo de “les galàxies” era imbatible, per més que no apareguen en el títol original. Com és ben sabut, el traductor d’ací va optar per “galàxies” perquè «La guerra de les estreles» es prestava a interpretar que els actors més populars havien entrat en guerra, moguts per l’ancestral vanitat humana. Amb les galàxies, fóra com fóra, la cinta ja apuntava a l’estratosfèric negoci que duia camí de ser. No debades es convertí en la pel·lícula més taquillera de l’any en Espanya. Només «Emmanuelle» li féu ombra. Ciència-ficció i erotisme. Tot sense creuar els Pirineus.


I encara quedava la reestrena, que no aplegà fins a cinc anys després d’aquell Nadal de 1977. Hui costa d’entendre que algú no es prenguera la molèstia d’agafar el 19 en el carrer de la Reina i anara a València (sí, sí, anar a València!) per a vore el film del qual tot lo món parlava, però així eren les coses. L’afany per l’estrena quedava per a un públic entés, els pares no solien dur encara els xiquets al cinema i l’espectador mitjà era més fidel a una sala que a un director o a un crític, encara que tinguera una programació tan arbitrària com la del Merp, on les sessions dobles en els últims 70 i els primers 80 oferien «Doctor Zhivago» junt a «Las fotos de una mujer decente»; i «Taxi driver» en companyia de «Noches pecaminosas de una menor» (“clasificada S”). 

Harrison Ford i Fernando Esteso en el Merp

 En tot cas, en el Merp era corrent que els menors arreglaren, amb la taquillera i el porter, l’entrada per a la pel·lícula autoritzada de les dos. Depenia ja de cada xiquet amagar-se dins per a quedar-se també a vore l’altra o ser honest i minimitzar el risc de quedar-se a la porta, amb un pam de nassos, el proper dissabte. El Merp, nascut com a Marfil en 1946, era el gran cinema del Cabanyal, que comptava amb una altra sala, molt més menuda, l’Imperial. Amb capacitat per a 800 persones es dedicava a les reestrenes, amb cadires de fusta, pantalla superlativa, pati de butaques i anfiteatre, bar, so envolvent (encara que no existira), etcètera. El dilluns 20 de desembre de 1982, la veu metàl·lica de Dark Vader retronà per tot el poble, per fi. Des del carrer Major del Canyamelar.

La parella de ball de Harrison Ford va ser Fernando Esteso amb «El hijo del cura». «La guerra de las galaxias» que s’havia projectat a tiri bandiri per a tots els públics, estava classificada en el Merp per a “majors de 16 anys”, per alguna escena pujada de to de la frivolitat d’Ozores que li feia companyia. Des de dos anys arrere ja circulava «L’imperi contraataca» i estava a punt d’anunciar-se l’estrena de «El retorn del jedi» però tot açò era indiferent, perquè la globalització no estava ni en el pensament dels que la inventaren i els xiquets i adolescents del racó del món que s’estenia entre el mur de les vies de Serradora i la mar Mediterrània anaven a viure l’estrena, en tota regla, del mític Skywalker. Havien passat ja uns mesos del fiasco patri del Mundial 82 i del xasco que representà el gol de Zelaya, aquell hondureny, en Mestalla. El Merp era la primera sala de la ciutat que acollia la reestrena. Les galàxies duraren una setmana en cartell amb el ple de gom a gom en la sessió del dissabte, en la qual el 80% dels espectadors eren menors de 16 anys, tot i l’advertència. Durant la setmana el mostós expositor d’alumini protegia els cartells anunciadors de «Golfus de Roma» i «Paradise» (sense Cinema) per a la setmana vinent.

Leia, la dama d’Elx de les estreles

Aquell dissabte feia un fred que badava les pedres i en el carrer Josep Benlliure, a les tres i mitja, no hi havia una ànima, llevat de l’ordenada cua que aplegava ja a Casa Montaña. No bufava una gota d’aire i la llum era plomiça. De fons el run-run que sorgia de la cua. El temps pareixia detingut i es podia respirar el comboi de tots els que anaven a descobrir a la fi la màgia de «Stars war». Des d’abans que arribara el primer, Pepica la Pilona ja estava enfront de la finestreta de la taquilla descrivint una i altra volta com era la nau d’Skywalker i com de templat era Han Solo, contant que la princessa Leia era una dama d’Elx de les estreles i que Darth Vader o Chewbacca serien molt millor mascota que el gos rater del bar que estava just al costat del cine i que li lladrava sempre que se la topetava.

Tots els adolescents de 10 i 12 anys anàvem a aquell cine més que avisats pels pares. Hi havien, deien, xaperos, carteristes i en general tios de barra de bar, la famosa gent de got i gavinet. El “hall” era ample, decorat amb cartells, d’aire musolinià. Enfront de l’entrada estaven les portes d’accés a la sala i a l’esquerra les escales que pujaven a l’anfiteatre. A la dreta, el mal: un llarguíssim taulell de bar, amb escai negre i claus platejats i, al fons, els lavabos, quasi sempre infectes i amb olor a Zotal. La majoria dels parroquians apenes entraven a la sala més que si hi havia alguna escena picant. Fumaven i prenien cassalla com en l’escenari d’una bagasseria d’Amsterdam, a la vista de qualsevol que passara pel carrer, a l’altra vora dels immensos finestrals. Si eixies a pixar en el descans el bar, el hall i els banys estaven a gom i t’exposaves al refregó. Si ho feies durant la projecció, se’t clavava un miró a pixar al costat. Sí, sona a impunitat i fàstic. És que feia fàstic.

Érem del Merp. Sordidesa inclosa

Però no teníem por. Els carrers eren nostres. Ens havíem criat en els ambients més sòrdids de l’entorn del port i teníem vocació de «The Warriors», la pel·lícula de 1979 que també vàrem vore en el Merp. Érem del Merp. Sordidesa inclosa. Com qui és del Llevant, per una militància natural, innata i indòmita. El Merp era la nostra porta d’entrada a una altra dimensió, l’única via d’accés a una galàxia audiovisual i narrativa a la que hui tenim un accés infinit, en banda. Ampla, clar. Anar al cine, llavors, despertava un ritual d’expectatives i il·lusions hui inexistent. L’actitud davant la cultura, com el bé escàs que era, aplegava a ser quasi cerimonial. Hui la cultura se’ns ve damunt, en general i en allau. I sovint ens desborda. En un altre temps ens debordava la predisposició al plaer.

El Merp tancà l’any 1985 i posaren un Jobac. S’esvaí el seu olor a tabac i humitat i l’omnipresència de la Pilona, que entrava a totes les sessions i repartia spoilers a tort i a dret, entre pet i rot. Només es conserva el suport metàl·lic de la marquesina, gràcies a les dificultats que té desarmar-lo. Quan tiraren la persiana, Pepica tenia 66 anys i va assumir el fet en el marc del decandentisme irrefrenable que havia sigut la seua vida, des que va nàixer. Adorava el cine i sobretot el ritual del cine. Sempre estava enfront de la taquilla demanant diners per a poder entrar o per a fer-se un altre entrepanot com el que portava baix del braç, junt al bosso. Amb la veu esgarrada de PJ Harvey que la caracteritzava et deia: “tete, tens cinc durets?”, una fortuna en l’època. L’entrada costava vint duros d’estrena i deu de reestrena. 

La Pilona adorava el cine. I els xiquets

 Quan els de la cua foren xiquets de bolquers ella els havia besat, segur. En el mercat, amb els pèls de bruixa que li eixien en la bancada i en el bigot i que feien plorar a tants. La Pilona adorava el cine. I els xiquets. Òrfena de mare, son pare sempre estava en la mar i ella esperava assentada en un piló, en el moll, que tornara la barca. Conten que als 16 anys la violaren, el pare donà el xiquet en adopció i ella agarrà, després del trauma de la violació, el disgust de la seua vida. D’ací naix aquell amor no correspost amb tots els xiquets, com si foren seus. Acollit en una bona família, el seu fill estudià Medicina i un dia buscà a sa mare i la trobà. Cròniques del poble diuen que Pepica no el reconegué com a fill perque esperava trobar al xiquet de bolquers que li havien llevat de les mans, en acabar de parir-lo. Unes altres conten que, avergonyida davant del metge, vullgué estalviar-li que carregara amb la càguila de la reputació de la mare, en un exercici de generositat sense mesura. La Pilona era guapa i templada i, amb els anys i els drames a l’esquena, se la podia trobar a l’altura del 43 del carrer Pavia, oferint el seu cos entre les barques varades. Per això els promotors del casal ocupat d’eixa adreça li posaren el seu nom mentres estigué en funcionament (1998-2006). Pepica havia faltat poc abans, en 1994, en l’asil de la Malva-rosa on va passar els últims anys.

Anàvem al cinema a descobrir personatges que trascendien la realitat i només existien en la imaginació dels guionistes. Però la realitat, a voltes, supera a la ficció. I Pepica la Pilona no haguera sorgit ni del més inspirat Tarantino. Quan només tens 10 anys i unes matadures en els genolls no caus en que la felicitat la construïxes cada dia i per això et dediques, de forma permanent, a voler pujar a la lluna. Anys després te n’adones que allò era la felicitat, el camí cap a la lluna. I té completament igual que mai arribes a tocar-la. Ara et queda la madurea, que no és exactament igual, però està bé, si la saps portar. Teníem davant dels nassos, en la taquilla del Merp o escampant besos pel Mercat, el neorrealisme de Fellini i el realisme brut de Fante i Bukowsky. Però ens deixàrem enlluernar per Skywalker, com és normal.

Trobar a la Pilona en el Merp, el màgic espai que ens eixamplava el món a nosaltres, era tota una paradoxa, però llavors no ho sabíem: la seua geografia, hui marginalitzada, entre el Port i la Malva-rosa, li oferí un quinzet d’afectivitat i algun duro amb que sobreviure. Nosaltres a penes havíem agafat el bus 19 per a anar a València i no sabíem entendre la dimensió humana de la Pilona. De sobte «La guerra de les galàxies» ens va fer creure que podíem navegar l’espai i atényer les estreles. Per això tots isquérem del cinema tremolant d’emoció. Fins i tot, la Pilona, que el dissabte ja havia vist sis voltes la pel·lícula. 

Noticias relacionadas

'VELES E BENS'

El conflicte (també) nominal de la València marítima

Por  - 

Tres dècades de conflicte en el Cabanyal han popularitzat amb força (més encara) este topònim. Des del Canyamelar algunes veus alerten que el fet amenaça la diversitat de la frontera marítima de València. El problema no és nou: històricament la gent de la ciutat s’ha referit a tota la zona com a Malva-rosa o Grau. Però no és exactament igual. ¿És el Canyamelar part del Cabanyal? ¿És moment d’estes disquisicions?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email