X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

acidesa valenciana / OPINIÓN

El factor polític anuncia núvols negres també per a les PIMES

Foto: EFE
13/01/2019 - 

Aquesta setmana que ara acabem molta gent tant a l’estat espanyol i, sobre tot, a altres països europeus s’ha vist sobtada pel pacte al que han arribat les dretes espanyoles (PP i C’s) amb l’extrema dreta espanyola (Vox) a Andalusia. Durant les darreres setmanes he seguit, afortunadament des de la distància, les evolucions de les negociacions tan particulars que han dut a terme les dretes espanyoles. En alguns moments em semblava estar veient un episodi de la sèrie de dibuixos animats “El Correcaminos” amb una cursa desbocada pel poder on tot s’hi val amb tal de pillar cadira i, sobre tot, pagueta per a viure de la política. Només cal revisar la trajectòria dels tres líders per a adonar-se’n que aquests senyors o bé han viscut tota la seua vida de la política, o bé ja han passat més temps vivint de la política que de la seua professió. En la política ja es sap: càrrecs nomenats a dit i salaris molt per damunt del salari més habitual a l’estat espanyol, que segons les darreres dades disponibles provinents de l’enquesta d’estructura salarial de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) és de 16.497€ bruts a l’any... En fi...

I és que a poc que algú haja estat seguint aquestes negociacions, són relativament fàcils d’identificar els tres papers principals de l’opereta que anava encaminada a suavitzar la percepció social del fet que l’extrema dreta espanyola siga una de les forces polítiques que estiguen donant suport a un govern autonòmic PP-C’s. Tenim en el paper del “poli malo”, el partit ultra llançant unes condicions impossibles d’assumir en primer terme per a després llançar les condicions que realment volien aconseguir i que així semblaren menys dolentes. Estratègia de manual de primer curs de manipulació política. En el paper de “poli bueno”, el partit del que han eixit gran part dels que interpreten al “poli malo”, fent allò de no acceptem les primeres condicions però les segons ja ens van bé. Finalment, tenim al partit del “jo no he vist ni he escoltat” que no s’asseu en la mateixa taula que l’extrema dreta perquè no els resulta estètic però que signa un pacte de govern amb el “poli Bueno” que necessita de manera indispensable els vots de l’extrema dreta per a la investidura. A veure, de moment els qui observem encara sabem sumar. A tot açò l’altaveu mediàtic que li estan facilitant a l’extrema dreta espanyola ja el voldrien per a elles altres formacions polítiques.

El resultat, l’extrema dreta espanyola ara mateix té una capacitat real d’influir en la presa de decisions polítiques a l’estat espanyol. És a dir l’extrema dreta condiciona ja de facto allò que en el món de l’empresa s’anomena entorn empresarial. En concret, els factors polítics estan associats a allò que s’anomena macro-entorn o entorn general i són el primer tipus de factors als que es presta atenció l’anàlisi PESTEL. Aquests factors es classificaran després en oportunitats i amenaces de l’entorn, segons impacten positiva o negativament en l’empresa.

Per tant, entre d’altres coses, caldria posar la lupa en la memòria econòmica del partit espanyol d’extrema dreta. Se que no sóc l’única economista que ha intentat localitzar l’esmentada memòria i no l’ha trobat publicada enlloc. De fet, fa uns dies Juan Ramon Rallo va preguntar al partit d’ultradreta per ella i al dia que escric aquesta columna crec que encara no ha pogut llegir eixa memòria econòmica.

Foto: EFE

Així, hi ha dues possibilitats pel que fa a la famosa memòria econòmica del partit ultra. La primera possibilitat és que no existisca tal memòria econòmica, la segona possibilitat és que aquesta siga tan inconfessable que no la vullguen donar a conèixer. De moment algunes de les mesures que han donat a conèixer que poden impactar en les empreses són la liberalització del sol i la reducció de l’impost de societats al 20%.

Anem a pams, pel que fa a la liberalització del sol, aquesta mesura em sona a la llei del sol de 1998 promulgada pel primer govern del Sr. Aznar. Segons el govern del Sr. Aznar, la liberalització del sol faria baixar el preu del sol i amb això el preu de l’habitatge baixaria. Quin conte més bonic¡ El que va passar després, en realitat, va ser el creixement d’una bombolla especulativa en torn a l’habitatge i el sol (on el preu del m2 va assolir les taxes de creixement més elevades de la història de l’estat espanyol) que es va traduir en una bombolla financera que va arrasar el sistema financer espanyol i que ens ha costat un rescat financer que encara no hem pagat entre tots els contribuents. Tanmateix, l’economia també són costos d’oportunitat (allò que deixes de fer per fer el que estàs fent) i el cost d’oportunitat d’una especialització desmesurada de l’economia en el sector de la rajola va ser perdre el tren de la tercera revolució industrial i, si repetim l’errada, ens faran perdre el tren de la quarta revolució industrial que ara s’albira. En definitiva, repetir errades del passat que ja han resultat nefastes no crec que ens convinga a la majoria. Pel que fa a les PIMES, aquesta mesura suposaria una clara amenaça de l’entorn polític perquè impediria, a l’igual que va passar durant els primers anys del S.XXI, la necessària adaptació de les PIMES al context internacional que durà aparellat la quarta revolució industrial.

Pel que fa a la suposada rebaixa de l’impost de societats (IS), en primer lloc sembla ser que seria una rebaixa generalitzada tant per a les grans empreses com per a les PIMES al 20%. Des del punt de vista tècnic no té massa sentit tenir el mateix gravamen per a diferents realitats com ho són les grans empreses i les PIMES. Més tenint en compte que el tipus efectiu (el que realment es paga) que s’acaba aplicant a les grans empreses va ser del 7,88% per a l’exercici 2016 mentre el que pagaren efectivament les microempreses va ser el 22,85%, donant-se el tipus efectiu més baix entre les empreses més grans (Estadística de dades consolidades de Societats de l’Agència Tributària) . A més, tenint en compte que ara mateix a les PIMES els és aplicable un tipus del 25% sobre els beneficis i Hisenda està estudiant una rebaixa al 23%, la conseqüència seria que les grans beneficiades serien les grans empreses en un país de PIMES. Aquesta mesura també seria un factor polític que suposaria una amenaça de l’entorn important tant per a les PIMES ja establertes com per a les de nova creació, ja que afavoriria que les grans empreses encara foren més competitives per la via fiscal. Un sense sentit econòmic, els impostos haurien de servir entre altres coses per a atenuar les situacions de concentració de mercat i afavorir la competència.

Tenint en compte la proximitat del Sr. Abascal al Sr. Aznar, no és estrany que li copie algunes de les mesures que ja han mostrat els seus efectes nocius en la major part del teixit empresarial. Eixe teixit empresarial que produeix i no viu de mandangues polítiques.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email