El futur està en l’aire

VALÈNCIA. Les emocions externes, pel que puga esdevenir, mai no es deslliuren de la temença. Aquesta intranquil·litat se’ns apodera quan la cosa sembla imminent. És com si el perill ens pegués tombs a la vora sense considerar que igual passa de llarg. Sempre, d’alguna manera, som amb l’ai al cor. Arrosseguem al damunt un estat que desvetlla curiositat o angoixa, hàbil i expectant, que sobresalta, que mou l’ànim cap per avall. Vivim temps d’ensorrades i tribulacions només de pensar en allò que pot ocórrer. El futur està en l’aire i viu al dia, situat al pòdium del pensament perquè les utopies mai no s’esgoten. Si intentem valorar-les amb claredat, sense subterfugis, farem fugir les tenebres? 

Els ideals irrealitzables prenen cos en somnis, són una mena de “nebuloses”. El primer tafaner que va detectar aquests objectes que habiten més enllà de la Via Làctia (camí de la llet?) va estar Ptolemeu cap al 150 dC. Passats els segles sabem que hi ha dos bilions d’altres galàxies. Constitueixen el que es coneix com a Univers extragalàctic. Els astrofísics tenen matèria per ocupar-se’n llarga estona. A saber... El món que xafem és ple d’incerteses. Unes altres nebuloses s’acoblen a les nostres enrònies, ens fan ballar el cap. Sovint llampecs de lucidesa ens desemboiren la capacitat de raonar quan trontollem davant les previsions. L’univers està que bufa, a la civilització li surten els ulls d’òrbita.

Quan el futur es veu insegur l’ansietat és constant, pensar intensament barrina l’ànima. En aquesta línia temporal on ens trobem, tenim descuidat l’optimisme, hi corren mals aires. Tal vegada han aconseguit que sentim que està sobrevalorat i el costat pessimista domina. Veure les coses de color rosa davant l’evidència no fa tancar els ulls. Això de creure un món com l’obra màxima del nostre Senyor no està gens clar. Sospesar un altre significat, aquesta disposició o inclinació a veure i jutjar les coses sota l'aspecte més favorable, sobretot en relació amb el futur, tampoc no fa el pes. Sí, l’hem espifiada amb els cinc sentits perquè gairebé res ens inspira confiança. Això de “la bona fe” sembla un fenomen paranormal.

El canvi climàtic dóna la mà al canvi emocional, el de la por descontrolada. Vivim arrebossats d’ansietat gens protectora. Semblem cossos en tempura a punt de fregir, la salsa de soia, agredolça i wasabi a gust del moment caòtic, condimentats amb afegitons de neguit. Des de fa mesos estem “submergits”, sense oli d’oliva ni de sèsam, en aquesta mena de wok de ferro que fregeix el món. Com si els mals rotllos que consumim cada dia ens hagueren plantat cara. La nostra “tempura” (refregits estem!) ja ve de lluny. No fa falta fer parada a cap izakaya d’una prefectura nipona. Ni viatjar en el temps (XVI-XVII) amb els mariners portuguesos i els seus peixinhos da horta, que, segons sembla, inspiraren bona cosa aquesta proposta culinària tan japonesa. Tampoc no cal donar la tabarra als acompanyants de la travessia, els jesuïtes ibèrics. Ells introduïren, a aquestes illes del "país del sol naixent", l’arrebossat delicat i subtil. Sembla que en èpoques de penitència, ves per on, aquest menjar de nom llatí, quattuor tempora, era el “seu” pa de cada dia. Qui ho havia de dir! 

El cas és que la població, ací i allà, fa pudor de socarrim. Estem massa fregits, cremats de desconfiança. Recelosos, pressentint que les coses dolentes s’han animat instal·lant-se a casa nostra amb alt voltatge, a la brava. Tallem l’aire amb mascaretes d’impotència, amb una subjugació inevitable davant la pandèmia i la sindèmia, que no falte de res. Les dades amenacen el futur pròxim i la nostra salut. Les diferències entre la població també es manifesten a cara descoberta quan s’atempta a la dignitat. Mentrestant, aquells que ens governen s’enganxen com una paparra a un fals optimisme que encara ens pot fer anar a l’aventura de la temeritat, a la falsificació dels moments. Se’ns apodera una barreja singular de desencant després d’haver donat el màxim de nosaltres mateixos, d’arriscar la pell. Sobrevivim “empanats” de falses expectatives que encara no han arribat, que estan per veure. 

Abans-d’ahir ja és llunyà. El període feliç ha fugit de mala manera, tot sembla una fantasia. És història, aigua passada, no superada. Enyorem sortir a escampar els pardals una estona sense cap protecció, sense objectes desinfectants, sense fumigar-nos, a tota hora, en arribar a casa. Ara a dures penes arribem enlloc. Les situacions extremes habiliten la inquietud a bots i empentes. Ens precipiten a l’ansietat per por de la por. Pensem allò que ha d’ocórrer sense poder parlar fort, amb desassossecs i escopetejats sense entretenir-se. En aquesta galàxia, ací a la Terra, poblada d’éssers intel·ligents hem fet petits els dies. Hem destrossat el recorregut deixant a la cuneta aquella falsa abundància d’optimisme. Necessitem tornar a creure que sobreviurem al desastre. Recuperar la identitat sense precarietats. Posar en òrbita la singularitat de les persones, de la civilització, de totes les cultures. Anar amb un coet al cul i perseguir l’alegria. Pensar que el futur és present, és demà.