El Mur: Mirem cap a les altres memòries

VALÈNCIA. En este capítol huit del podcast sobre memòria històrica 'El Mur' mirarem cap a les altres memòries. Perquè per una banda la història, especialment, la comparada, és fonamental per a apreciar els detalls de la memòria democràtica. És important saber com s’afronten en altres països ferides semblants, com es recuperen de l’oblit els llocs on es cometeren els crims, com es reivindica als herois anònims, dels que ja quasi no es recorda ningú. Des del genocidi col·lectiu més terrible del segle XX, els dels jueus i la solució Final, als assassinats pels Khemers rojos a Camboya o els vols de la mort desgraciadament habituals en l’Argentina de Videla i el Xile de Pinochet. Tristament, els exemples abunden. Per a tancar les cicatrius hi ha que recordar, especialment la gent més jove, i hi ha que difondre, per a que el missatge no es quede només als llibres d’història, sinó que arribe al carrer, a la nostra memòria col·lectiva. De tot això, i alguna altra cosa, parlarem en este capítol 8, d’'El Mur' que du per títol: “Mirem cap a les altres memòries”.

Con Hitler y sus discursos, ocurre algo singular: no hace falta entender el alemán para captar la oratoria del odio, la incitación a la violencia implícita en sus palabras. En el podcast escuchamos un parlamento que el líder supremo de los nazis dirigió en 1936 a los trabajadores de la factoría Krupp. El Führer, que recordemos, llegó al poder en Alemania por mayoría absoluta en las urnas, y generó una locura colectiva sin precedentes en el pueblo alemán. Habla de ello Marc Baldó, catedrático de Historia contemporánea.

El nazismo y su expansión, en principio imparable, asoló Europa. Y también por donde pasó, reprimió y asesinó, eliminando sistemáticamente a los comunistas, a los masones, a los gitanos, a los homosexuales, a los discapacitados; a los diferentes, en definitiva. Pero la mayor obsesión del régimen nazi, la que ejercieron durante decenios de manera radicalmente efectiva desde su llegada al poder hasta conseguir casi su destrucción total, fue la limpieza étnica, ésa que ejercieron para poder conseguir la victoria de la supremacía aria. La SHOAH, el exterminio planificado de todo un grupo social, una religión, una cultura milenaria, eliminó a 6 millones de judíos.

Diu Martí Domínguez que "la Shoah és el paradigma del mal, Hannah Arendt parla de la banalitat, és un error, no hi ha banalitat, és el desig de construir d’una forma distinta, del que participen d’una forma entusiasta el poble alemany, i penseu, es important dir que la Shoah era l’inici, però després venia el poble eslau, que eran també considerats subhumans, es probable que hagueren matat entre 20 i 50 milions, potser 25 milions de persones, és, quan ens acabem els jueus, amb quí seguim, per què sinò, se nos acaba el combustible".

Martí Domínguez acaba de publicar una interesantíssima novela sobre els nazis i la seua responsabilitat, sobre la culpa, sobre com el mal suprem pot arribar sense que quasi ens adonem, sense ser-ne conscients. 'L’esperit del temps' parla dels científics, dels catedràtics, dels intelectuals que recolzarem el règim entusiàsticament.

Diu Martí Domínguez que "Sempre quan se parla del nazisme hi ha una tendència possiblement degut pel cine com l’ha plasmat, vore el nazisme com una cosa d’uns sonats que estaven mal del cap, estaven bojos, però era una tendència minoritària. Però realment darrere del nazisme hi ha un pensament acadèmic, que participa l’academia germànica i també els austríacs, tota una ideologia, legitimada per aquest pensament, on participen psicòlegs, filósofs, que anaven encantats a participar en la política d’extermini, de l’eliminació dels pobles invadits, ahí participen geógrafs, tot tipus d’urbanistes, de teòrics de la colonització i això és lo que a mí me va colpir, veure, com, lo que jo pensava que era un parany, un error me doní compte de que era majoritari, qué va passar, per a que tanta gent formadíssima participara en aquest procés".

Vicente Sánchez Biosca, professor de la Universitat de València explica que "la idea de que tenemos de que el asesino tiene que ser iletrado inculto y demàs, es falsa en toda la historia, desde Esparta hasta Darfur, se está desmintiendo, pero desde la Shoah se aclara mucho más. La sociedad alemana era formada, los grandes jerarcas no eran quizás especialmente ilustrados, pero sí creo que había un veneno que los convirtió, se convirtieron sin dejar de ser gente culta, pero sí que es cierto que todos estos grandes criminales tienen una base de formación y esa base de formación tiene que ser analizada con cierto cuidado. Por ejemplo, los jerarcas, no eran los que cosecharían los premios nobel, pero sí que tomaron la universidad, rectores, profesores, haciendo el saludo fascista en los actos académicos, es decir eso muestra que están totalmente integrados".

El paralel·lisme entre els tres dictadors fascistes Hitler, Mussolini y Franco es indubtable: Només es juntaren en una ocasió, en l’anomenada entrevista d’Hendaya, una ocasió històrica en la que el Generalísimo tan sols va accedir a aportar a la causa de l’eix a la Segona Guerra Mundial la participació de la División azul. Altre capítol també oblidat de la nostra historia, amb 50 mil espanyols, molts d’ells reclutats a la força, que patiren congelacions extremes i que foren aniquilats sense pietat a les portes de Leningrad. Un episodi de la nostra història que també té la seua pròpia banda sonora: l’himne de la División Azul.

Entre los tres dictadores hubo, claro, una diferencia abismal. Si el cadáver del Führer desapareció después de que se suicidara, si los partisanos colgaron cabeza abajo a Mussolini en una plaza pública, el Caudillo en cambio consiguió morir en su cama, 30 largos años después que sus compañeros ideológicos.

Y eso que Franco carecía totalmente del carisma con el que estaban dotados los otros lideres fascistas. Nos lo cuenta, en el podcast, el profesor Juan Miguel Company.

Más allá del genocidio de los judíos, los exterminios sistemáticos y organizados desgraciadamente se han sucedido en el siglo XX. Armenia, Ruanda, o Camboya, donde el régimen maoísta de los Jemeres rojos, bajo la dirección de Pol Pot, impusieron un régimen de terror que acabó con la vida de uno de cada cuatro camboyanos. Se descubrieron después más de veintemil fosas comunes.

Explica el profesor Biosca que "en el caso de Camboya sí que es cierto que la élite que apoyaba un gobierno apoyado en el campesinado, es decir, iletrado, se había formado en Francia, en los años 50. Es verdad que no triunfaron académicamente, sólo uno hizo una tesis doctoral, pero sí que esa gente se llevó una cultura que venía de la época colonial. Pero este individuo, Doik, que era el director del mayor centro de detención de los Khemeres, que era profesor de matemáticas, que hablaba francés, y que se declara a sí mismo estoico, que los había leído, y realizaba las labores de policía política del régimen, lo hacía con una meticulosidad que había aprendido en el ejercicio de la matemática. El lugar elegido para ejercer la tortura, era también un instituto de enseñanza, el centro de Phnom Pen".

En ese centro de detención y tortura, un lugar macabro que se convirtió en símbolo de la represión de los Jemeres rojos, el Tuol Sleng, existe ahora el museo de los crímenes genocidas. El gobierno de Camboya declaró además recientemente que la negación del holocausto es delito.

L’Operació Cóndor és com es coneixen les accions coordinades de dictadures a països del con sud com Xile o Argentina, però en el que Henry Kissinger, el Secretari d’Estat nordamericà, fou assenyalat com el seu ideòleg. Els considerats com subversius, molts joves estudiants universitaris amb ideologia d’esquerres estigueren en el punt de mira, i foren sistemàticament, detinguts, torturats, assassinats, i fets desaparèixer. Això últim, de manera perfectament organitzada, a més, en els anomenats vols de la mort: la manera d’acabar amb els cossos no fou mitjançant forns crematoris, ni soterrant-los en fosses comunes: el que feien era tirar a les víctimes al mig de la mar des d’avions militars i així fer desaparèixer per a sempre, les proves del delicte. I així va nàixer un moviment femení que faria historia, i del que parlarem ja en el capítol 7.

Les mares de la plaça de maig encara hui en dia reivindiquen saber que va passar amb es seus fills i nets. A Xile, el país veí, prompte van seguir el mateix camí que a l’Argentina.

Jaume Peris és un expert de la Universitat de València en tractament de la memòria al con Sud. Països on les dictadures provocaren ferides encara obertes, però fa ara just 40 anys, la meitat del temps transcorregut a Espanya des del final de la Guerra Civil. Pinochet, l’admirador de Franco, va morir a sa casa, però baix arrest domiciliari, i els últims anys de la seua vida foren amargs gràcies a la ordre internacional de detenció per crims de lesa humanitat emesa pel jutge Baltasar Garzón. El seu homóleg argentí, el general Jorge Rafael Videla fou condemnat a cadena perpétua i va morir en presó.

Això sí, recordem que només fa uns mesos, el dictador Pinochet fou reivindicat per l’actual president de Brasil, l’ultra dretà Jair Bolsonaro. Va dir Bolsonaro que si no fora perquè Pinochet va derrotar a l’esquerra en el 73, el seu país, Xile, seria hui com Cuba. Li ho va dir, a més, a la que fou presidenta de Xile, Michelle Bachelet que fou precisament detinguda i torturada l’any 75 en la tristament famosa Villa Grimaldi, i filla d’un militar fidel a la democràcia que va morir en la presó.

Els camps d’extermini per a jueus, els milers de fosses comuns a Camboia, els vols de la mort i el clamor de les mares al con sud... Son tots casos distints de memòria, sempre complexos i sempre problemàtics.

L’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València és una iniciativa acadèmica que vol impulsar el coneiximent del que va passar al nostre país fa 80 anys. Parla un dels responsables de l’Aula, l’historiador Marc Baldó: "Jo soc dels que crec que el primer objectiu, més que en la universitat, és la secundària, la ESO i el batxiller. És el nucli central de la formació dels ciutadans. Les classes d’història del temps recent, s’haurien d’organitzar de manera diferent, de manera que amb l’ajuda dels professors dels centres, tractarem temes de la memòria dels últims 50, 60, 70 anys, tant d’Espanya com d’Europa, i en eixos temes es feren reflexions col.lectives, el professor aportaria dades, ordrenaria el debat, l’objectiu no sería tant que saberen el que són les dades de Mauthausen, sinò més bé, que crearen consciència del que és la lluita per la democràcia, lo molt que costa, lo fàcil que es perd, i lo important del nostre patrimoni democràtic. I una manera de mantindre-ho és tenir conciencia de la història recent, no està considerada a Espanya com a altres paísos, en altres de l’estranger, sí".

Juan Carlos Colomer és historiador, i membre també del Aula de memòria. "Hay un problema escolar, Carlos, constatamos que por falta de tiempo, falta de formación del profesorado, las nuevas generaciones no están aprendiendo que es esto de la democracia, que fue el franquismo, que fue la guerra civil, y esto genera vacíos importantes de la formación ciudadana. Tiene que haber una política para paliar esta situación".

En la nostra secció fixa en 'El Mur?, que es diu “El calaix dels testimonis encadenats” donem sempre la paraula als que poden contar les històries anònimes dels que tot ho van perdre després de ser condemnats en consells de guerra. Combinem tres històries d’afusellats a Paterna que recorden per a nosaltres els seus familiars. Hui són, Vicenta Juan, de Manises, Antoni Palmí de Moixent, i Carolina Martínez, de Ayora: els tres recorden al seu iaio.

El que acaben de llegir és el guió enriquit amb multimèdia del capítol 8 d’'El Mur', el que hem dedicat a mirar cap a les altres memòries. Un serial radiofònic dirigit i presentat per Carlos López Olano. En la edició i realització, Miguel Coll. Fem ràdio, però som també multimèdia perquè complementem l’àudio amb diversos recursos als que pots accedir des d’aquesta pàgina web. Aquest programa conta amb el recolzament de l’Associació Ciutadania i Comunicació, ACICOM.