El photocall de les vanitats

VALÈNCIA. Ja hem votat! Contents amb el resultat? Eufòrics i acomboiats? Ens agradada patir? Som una espècie de masoquistes urbans? Aquestes preguntes inicials no volen embolicar ni sembrar la zitzània. El passat ja és passat, aleshores no en parlem més. Dur a terme i interpretar les lleis a favor del benestar públic no està a l’abast de tothom. Podrem empassar-nos la idiosincràsia del poder polític, dels governants i administradors de la quotidianitat dels ciutadans? Coincidirem aquesta legislatura amb les idees i les maneres d’aquells que han de resoldre les necessitats bàsiques? Discreparem del gust dels “controladors” polítics? Dissentirem de l’estètica dels projectes subvencionats, dels adjudicats a la carta? Saraus i balladors de tots els colors, amb xumet o  gintònic, modulen, des de diumenge passat, la temperatura de la ciutat. L’espectacle postelectoral comença, agafem cadira.

Els amics del poder i de les arts d’engalipar també surten com a bolets amb la nova legislatura. Defensen els interessos privats que afloren lliures de prejudicis, de pors o d’autoenganys. Estan en expansió ara i en totes les èpoques. Els vots i les urnes fan que es despleguen amb més força. Posicionar-se és primordial. S’eixamplen pels districtes, canvien de xip, de pentinat i de sabata. És la cosmètica bàsica dels pocavergonyes; són garses arreplegant per a si mateixos béns i avantatges. Una nova desfilada ens espera arran d’aquestes recents eleccions. A la passarel.la nous i vells topmodels que ronsegen en bolquers, en pantalons de camal, en malles abotifarrades o amb vestits de diumenge. Arquetips assortits, miscel·lanis, de professió pilotes i derivats; destres a fer la rosca, a donar sabó. Són els mafiosos de mena, amb volums i dimensions variades, que fan i faran l’entrada al ring-escenari de la ciutat. Noms i cognoms que es posicionen còmodes entre falses abraçades, que surten a la galeria de fotos de la premsa local i al photocall que faça falta sense mirament i amb molta arrogància. Vanitat i supèrbia amb gominoles de colors als còctels, un combinat amb la consistència gomosa de l’avarícia.

La seducció desmesurada que emana el poder és difícil d’administrar. El llautó dels més astuts i ambiciosos es veu a la primera de canvi, tot d’una, sense escrúpols. Es coneix que la potestat atreu amb una potència fora de mida a molts subjectes de la nostra espècie humana, tan valenciana i poc europea. Els espavilats, recentment apegats com una llapassa al poder estant, s’aprofiten de la poca capacitat d’alguns governants, viuen d’això. Indivídues i individus que saben vendre la burra a les institucions, que s’ajoquen i fan trajecte, que es  passegen amb bitllets de low cost i seuen, ben subvencionats pels contribuents, a les taules dels cuiners afamats. Per acabar-ho d’adobar, obren la boca dient frases suades extretes d’ací i d’allà, propaguen tòpics estudiats mentre llancen somriures poc sincers. Una fauna que omple la ciutat de soroll i de fum, que amassa calerons fent valdre el requisit lingüístic de l’idioma internacional dels xerraires oportunistes i tramposos.

Són els nous sabuts de manual, doctes de quatre xavos amb deliris. Un perfil que arreplega a tots aquells que no es  tallen ni un euro per satisfer l’ambició i les seues butxaques. Els maquillatges i els gestos estrambòtics, histriònics, inunden els escenaris i els backstages del moment. Viuen online, en viu i en directe. Ens trobem davant d’uns elements sobredimensionats amb l’únic objectiu d’arramblar a tort i a dret els recursos de les nostres ciutats i viles. Personatges damunt de plataformes de cartó-pedra on manipulen el gust i l’opinió pública mentre fan amics només per treure’n beneficis. Ells s’exhibeixen sense temor, de manera descarada i atrevida. Aquestes persones sempre estan a punt d’una nova enredada, la  que sorgirà camuflada amb paraules o frases de quedar bé. Serem capaços de tolerar aquesta tribu que transforma en titelles els càrrecs de rellevància? Regidors, consellers, directors generals, presidents... són putxinel·lis innocents o no? On s’estudia el “Grau en Manipulació”, el de l’art d’engalipar i ensarronar? Patim una mena d’ofegament existencial, d’incredulitat després de votar? Haurem de descansar una mica? Dormir és perdre el temps?

La insatisfacció no es resol amb quatre cabotades, amb qüestions sense resposta ni amb recerques fracassades. Preguntes encadenades xisclen entre sirenes, embussos, cridòria, brutícia, música i pirotècnia. Interrogatoris íntims, dubtes confidencials entre els amics i la família que s’allarguen fins al mar, als districtes desprotegits amb salobre. Si férem de periodistes, ressaltaríem en negreta els assumptes amb un rerefons ben allunyat dels principis bàsics d’honestedat i transparència. Seleccionaríem espais i noms; investigaríem interessos camuflats, posicions endollades amb tota mena d’energia. En aquesta tria subratllaríem els personatges panxacontents, egòlatres, ben pagats a base de trapelleries.  Ambiciosos de la bona vida, arlequins que canvien sovint de camisa, interessats que alteren la fonètica segons com bufa el vent, que no diferencien el de gregal o el de llebeig. Els tramposos, els nous pispes del moment, formen part del perfil urbà més corrupte. La potència de les ensarronades i de les mentides s’ajunta amb els mals usos dels sèniors amb solera i dels tendres tan júniors; tots ells esquitxen la ciutat deixant sovint molts districtes amb el cul a l’aire, amb refredat crònic.

Generalitzar l’extralimitació, anar contra la llei, contra el dret, altera amb molts graus d’intensitat la rutina diària, la sinceritat democràtica i política dels nostres dies. El costum del  corrupte tiranitza tot allò que toca. Els ciutadans farts no farem l'ullet a la màfia “potàgia”; farem costat als periodistes de denúncia sabent que aquell que investiga de valent es fa d’avorrir. Reclamarem polítics honestos, que no sobreactuen amb foc i flama. Dignitat  i coherència ideològica a la vida, a l’educació, a la sanitat, a l’habitatge, a la vellesa, a la bellesa... Formaren part del club dels que parlen sense filtre? Destaparem la poca càrrega intel·lectual dels fabricants de cultureta? 

La bateria d’interrogants no té fi. Els fanals de la ciutat s’encenen per contribuir a veure amb claredat led com es gestiona políticament  tot el que ens envolta, òbviament una feinada àrdua. Als estats democràtics la divisió de poders és inqüestionable. Locke i Montesquieu ja es van encarregar amb les seues imprescindibles cabòries de fer entendre aquesta necessària separació real del poder legislatiu, del poder executiu i del judicial. El pensador francès (que mai no ens l’acabem i que podríem estar interpretant i rellegint) recomanava a “L’esprit des lois” que tot el poder no havia d’estar concentrat, que tanta saturació no beneficiava ni de lluny la vida pública; que fàcilment, si fos així, l’autoritarisme podria aflorar. Un suggeriment que podria extrapolar-se a moltes parcel·les i terrenys urbans; reconduir les fanecades necessàries de benestar, el tros de la terra fèrtil que sustenta el progrés intel·lectual i cultural. Les eleccions ja  ens deixen respirar. Gaudim d’una treva fins a les pròximes amb alegria, pseudoconfiança, incredulitat, decepció ideològica, eufòria, desengany... qui sap! Entre somriures i balls, entre traques i socarrat, entre misèria i bonança, la realitat del món físic sempre navega en un mar de despotisme poc il·lustrat.