El pont que aïlla Natzaret del món

VALÈNCIA. Natzaret mira el cap i casal des de dalt del pont per on no circula cap tramvia: enfront s’ataülla l’esplendent ciutat de les Arts i les Ciències, amb una perspectiva que amuntona els enginys creats per Calatrava com si foren un joc visual i no el faraònic somni humit d’aquells governants que posaren a València en el mapa junt a centenars de vergonyants titulars de premsa i tones de sumaris judicials. Cap a l’esquerra, a l’altra banda de les vies del ferrocarril del nord, l’skyline del centre comercial El Saler, les hortes supervivents i l’avinguda de Jesús Morante Borràs, sainetiste i ànima de les històriques revistes Lletres Valencianes i Nostre Teatre. L’avinguda –sí, així de rimbombant– fa d’epicentre de La Punta d’allà, la d’aquell costat del tren, amb bars propis i l’ermita del Fiscal. A esta banda, quasi com un apèndix de Natzaret, va quedar “la catedral de la Punta”, que en realitat és l’església de la Puríssima Concepció, i les cases de l’entorn del camí a la Mar. I el drama de la Zona d’Activitats Logístiques, clar.

Si des de la talaia del tramvia que mai no fon tornem a girar la mirada cap al nord trobem més enllà del riu les fites de la nova València que es va construir de cara al jardí del Túria i a l’orgiàstic esclat calatravià: El Corte Inglés, la torre d’Iberdrola i l’Aqua. Aquells antics terrenys industrials, dels quals resta el vestigi de les naus Cross –hui rehabilitades– vessaren durant dècades al vell Túria tota la brutea tòxica que devallava lentament, amb una densitat sospitosa, cap a les platges de Natzaret, abans de l’absorció portuària. Pocs podien imaginar que en aquell espai d’olors sulfuroses i aspecte inhòspit es perpetraria la urbanització de finques d’alt standing, amb els parcs infantils més profilàctics de la ciutat, les passejades en bici pel caixer domesticat del Túria i les vistes, els dies clars, fins i tot, del Montgó.

Eixe món nou, ja consolidat, es talla de sobte en el punt on emergixen a la superfície  les vies del ferrocarril del nord, just al costat d’on es troba, emmascarat entre ciprers, el cementeri del Grau. Allà prop està també la rebotiga de les Naus de Joan Verdaguer i uns quants quilòmetres quadrats de solars, enrunes, vegetació incontrolada, algun toll que reviscola amb les pluges, les tanques de la Fòrmula 1 i milers de cagades de gos. És el PAI del Grau que arriba fins a l’estació del Grau, la tercera que es construí en Espanya, sense projecte ni aguait de projecte de rehabilitació i posada en valor, a les portes de la Marina de València. La urbanització de tota esta immensa àrea és una idea d’un altre temps que potser hauria de replantejar-se amb nous criteris, per si deprenguérem alguna cosa de la crisi i les bambolles immobiliàries. ¿Quin sentit té seguir construïnt mentres queda tant per rehabilitar?

Forma part també d’esta realitat segrestada al gran públic la reaparició del Túria des de l’assut de l’Or, a partir de la construcció de pedra, rescatada de l’oblit, que trau el cap a l’ombra de l’Àgora i del pont de l’Assut i els seus clàssics tensors. El riu torna a emergir amb un cabal considerable i fluïx entre els canyars i les tanques metàl·liques que volen dissuadir als imprudents. Des de dalt del pont tot açò es distingix afusant la mirada entre les primeres i aillades finques amb ínfules d’avinguda de França de la reurbanització “interruptus” del camí de les Moreres. Ací també es troben canyars, solars, gossos passejats, enrunes i brutea, matolls i abruixells i el Cuc de Llum, el pontet per a vianants que anava a trencar l’aïllament entre la zona del PAI i Cantarranes i el nou veïnatge de les Moreres, però que romangué tancat durant mesos i mesos després de la seua inauguració i que fon pres a l’assalt pels activistes veïnals del Marítim, encara durant l’era popular, per a obrir-lo a les persones i posar-li un entrebanc, per mínim que fóra, al secular aïllament. Hui és dantesc l’espectacle en el camí de les Moreres, amb els panells informatius de les noves promocions fets malbé pel rovell i la paràlisi d’una zona que algun dia, amb la dignificació de la desembocadura del Túria, tantes voltes projectada i promesa a la ciutadania, pot tindre una possibilitat. Potser la tinga, de fet, pel pes dels llinatges dels propietaris dels solars.

Resta mirar cap al sud, cap al Martinot i les sitges, cap a les indústries i els magatzems, cap a la redona on la Guàrdia Civil posa controls d’alcoholèmia, dia sí dia també, cap al pont baix del qual es refugien del fred de l’horta en hivern les prostitutes africanes, cap al carril-bici que serpeja fins al Saler, entre els solars de la infàmia, cap al drama d’una horta destrossada per fases, i de la qual hui a penes sobreviuen uns quants pedaços. Les vies del tren tallaren la Punta en dos, amb el dubtós consol d’un pas elevat junt a l’església, però trencant de facto les relacions veïnals. Esta història va ocórrer, idèntica, en Pinedo, poble partit en els 60 pel Pla Sud. Ací quedaren Els Tres Camins; allà, Pinedo. Pel mig vials, el llit nou del riu i la depuradora. I des del 94 es cerní l’ombra d’una nova espassa de Dàmocles sobre el llom ajocat del llaurador: el projecte de la ZAL, portat a terme sense mirament, a colp d’expropiació, de nou, i hui abandonat.

Nord 39º 27’02.5 / Oest 0º 20’29.4. Ací està el cim del pont construït per al tramvia que havia d’unir el centre de València amb Natzaret i que havia de trencar, per fi, l’aïllament de Natzaret. Hui en dia, en desús, és aprofitat per a passejar i, sobretot, és la talaia des d’on els seus veïns i els de La Punta observen com el món –i la ciutat de València– evoluciona deixant-los ad ells en els màrgens del progrés i de la dignitat.