El prat de l’aigua 

VALÈNCIA. El Prat de Cabanes Torreblanca, situat a la comarca castellonenca de la Plana Alta, és una estreta planura costanera formada per aiguamolls que està separada de la mar per un cordó de pedra, arrodonida per l’acció de les ones i el vent que tancaren una antiga albufera. Dins de l’aigua dolça i clara de la marjal viuen espècies de fauna que només podem trobar a escasses parts del món, moltes d’elles són quasi exclusives del territori valencià com ara el samaruc o el fartet; peixets d’aparença delicada i vida humil, però que si els deixen créixer i tenen possibilitats d’expandir-se es converteixen en grans devoradors de mosquits i altres molestos insectes per als humans. Entre l’abundant colònia d’aus destaca la presència habitual de fotges comunes i diverses gavines en la zona de les marjals. Entre els codolars i els saladars cria la carregada o busca menjar la camallonga, i com a gran depredador alat, sempre vigilant des del cel, l’arpellot de marjal intensifica els seus vols a mesura que avança la primavera. La comunitat de flora es divideix bàsicament entre la que ocupa les zones de saladar, la pròpia del cordó litoral i les aquàtiques, especialitzades a viure dins una íntima convivència amb l’aigua. 

Més enllà dels valors de la biodiversitat que brolla en totes les seues formes de vida plenes de força gràcies a l’aigua, la marjal compleix diversos i claus papers dins l’equilibri natural com a gran reserva d’aigua sempre en estalvi permanent per a quan fa més falta. És també una autèntica depuradora natural que, amb ajuda de la vegetació, filtra els contaminants acumulats a causa de totes les activitats humanes. A més evita l’entrada d’aigua salada als pous que reguen els camps dels voltants, o frenen l’erosió del litoral per a conservar les platges que tan atrauen al turisme. També eviten inundacions i avingudes al temps que proporcionen terra fèrtil, explotada en les torberes en el cas del Prat, que des de Torreblanca arrepleguen i comercialitzen com un preuat producte d’ajuda al creixement vegetal.

Amor per les zones humides

No ens cansarem de reiterar des d’aquesta secció les raons que fan necessari estimar les zones humides, perquè possiblement es tracta de l’ecosistema més productiu del món en tots els sentits. A pesar del desconeixement de molts, que curiosament cada vegada sembla més generalitzat entre els humans, i la falta de “propaganda” de la rendibilitat mediambiental d’eixos espais, elles (les zones humides) continuen fent el seu treball. 

Recentment el Prat de Cabanes Torreblanca ha patit un nou incendi, i ja en van uns 30 en l’últim any, i la major part d’ells han sigut intencionats. Qualsevol foc intencionat fora de lloc i de temporada a més de vulnerar la llei, destrueix un patrimoni paisatgístic de tots, en aquest cas un parc natural protegit, i pot posar en perill vides humanes, les seues propietats i l’entorn. El foc causa la destrucció de vida, especialment entre la fauna que no pot fugir del seu entorn per limitacions anatòmiques evidents en el cas dels animals terrestres, per contra les aus en estat adult i ales en bon estan si poden volar en busca d’altres territoris més propicis. El drama es multiplica si l’incendi es produeix en època de cria, quan els ous o els polls estan encara al niu. No obstant, quan el foc es produeix a finals de l’hivern o principi de primavera, moment en què encara no han començar les postes, i l’aigua brolla en força carregada per un balanç de precipitacions abundants, la recuperació de la vegetació cremada es preveu ràpida i forta. D’entre les cendres i les fulles negres cremades han començat ja a sorgir els primers brots verds i tendres, que semblen avançar una recuperació decidida de la vegetació. 

El foc ancestral

L’ús ancestral del foc forma part de la cultura mediterrània i també del seu paisatge. Els seus efectes poden tindre un valor regenerador en la natura sempre que no creme sobre cremat, provocant l’erosió del terreny fins la roca vida causant la pèrdua pràcticament irreparable de la coberta vegetal, o destruint espais de gran valor ecològic difícils de recuperar a curt termini en termes generacionals. En el cas d’una zona humida ben abastida d’aigua i en el període adequat, la recuperació no hauria de ser un problema greu, més bé serà un estímul per als seus habitants vegetals. Cal deixar a la natura que faça el seu treball i tots serem beneficiats per ell, però també és un principi ben conegut que no hem de fer foc allí on no toca i especialment quan la previsió meteorològica ho adverteix. Uns consells que semblen d’una lògica demolidora, excepte per alguns humans, i que ajuden a fer una mica més sostenible el món on vivim.