El presencialisme al treball, un anacronisme al S.XXI

En mig d’aquests dies de descans per a algunes persones, m’agradaria convidar-los a reflexionar en torn a com ens organitzem per a anar al treball. Són de veritat necessaris tots els desplaçaments que fem? Han superat les empreses la dependència del presencialisme? Estan les infraestructures de transport de les nostres àrees metropolitanes preparades per superar un esquema de pensament radial? Ja sé, són moltes coses. Però atès els efectes de tot plegat, pot ser paga la pena pensar si no podríem arribar a produir el mateix sense la necessitat de tants desplaçaments i de tant de temps i carburant cremats en els mateixos.

Per a posar de relleu de quant de temps estem parlant, caldria nomenar que segons les últimes estadístiques de EUROSTAT sobre patrons de desplaçament al treball (Abril 2016), el temps mitjà que una persona treballadora tarda en arribar al seu lloc de treball a l’estat espanyol està al voltant dels 30 minuts. Això significa que cada jornada, per terme mitjà, dediquem 1 hora en desplaçaments. Als USA el temps mitjà de desplaçament són 50 minuts, el que vol dir 1 hora i 40 minuts diaris en desplaçaments. A aquestes dades hem de sumar el fet que en la majoria d’ocasions els desplaçaments al treball es fan en vehicle privat, conduint la persona treballadora i la majoria d’aquests desplaçaments d’anada i tornada es fan entre les 7:00-9:00 a.m. i les 6:30-8:30 p.m. Conseqüència, en un període de temps reduït hi ha molta intensitat de circulació de vehicles a motor per unes infraestructures amb una capacitat donada. Això produeix embussos, que allarguen el temps de desplaçaments, insatisfacció i malestar en aquelles persones que es desplacen i una petjada de carboni més que considerable. La solució, en la meua opinió, no pot passar per una ampliació d’infraestructures (carreteres) ad eternum. Atès que aquestes només són utilitzades a plena capacitat durant unes hores molt puntuals, això és car i no és sostenible des del punt de vista mediambiental.

En aquest punt algú pot pensar, en lloc del vehicle privat podrien desplaçar-se amb transport públic o bici o passejant. Bo, aterrem a terra per favor i deixem de levitar. Analitzem el nostre cas més pròxim, l’àrea metropolitana de València. La realitat és que la majoria de la gent en edat de treballar no viu al centre de la ciutat (és massa car) que és on arriben i d’on ixen la immensa majoria de les línies de transport públic. I és que tenim una xarxa de transport públic amb una estructura huitcentista radial on tot ha de passar pel centre de la ciutat. D’altra banda la majoria dels llocs de treball es localitzen o be a l’extraradi o be a al polígons industrials dels pobles de l’àrea metropolitana on no es pot arribar amb transport públic. Per això la gent va amb vehicle privat a treballar, no estan sonats només sobreviuen. Pot ser una xarxa d’autobusos intercomarcal que comunicara l’extraradi de València ciutat, els pobles de l’àrea metropolitana i els polígons industrials poguera ser útil en aquest sentit. Per això igual ens fa falta reprendre estructures de gestió del territori més eficaces com les mancomunitats. Aquesta situació es repeteix a totes les grans ciutats del territori valencià, mentre que al País Basc i Navarra existeixen xarxes d’autobusos intercomarcals. Això si ells tenen la capacitat de recaptar els impostos que paguen els seus ciutadans i nosaltres no. Recaptar els teus impostos fa que tingues major disponibilitat financera.

D’altra banda, un estudi recent dut a terme en la University of West England de Bristol analitza l’impacte negatiu que tenen els temps de desplaçament al treball en el benestar de les persones assenyalant que cada minut extra de desplaçament redueix tant el grau de satisfacció al treball com al temps de lleure. D’altra banda, com és conegut, un dels antecedents de la productivitat és el grau de satisfacció al treball. Per tant el temps de desplaçaments podria estar incidint negativament en el nivell de productivitat de les empreses. I la pregunta pertinent en aquest moment seria, és necessari que per a realitzar totes les tasques que defineixen un lloc de treball la persona haja d’estar en un lloc físic determinat? En els temps en els que la tecnologia fa possible el tele-treball, les reunions a distància...; la resposta és que no. Aleshores per què eixa predilecció pel presencialisme? És com si només estigureres treballant quan estàs calfant la cadira davant del teu cap i res més lluny de la realitat. Nombrosos estudis empírics demostren des de fa molt de temps que en determinats treballs de caire més creatiu, intel·lectual i fins i tot directiu les persones són molt més efectives quan se’ls dirigeix per objectius acordats prèviament i se’ls deixa llibertat d’acció per a assolir aquests objectius. S’han parat a pensar quantes hores de desplaçament en vehicle privat amb petjada de carboni inclosa ens podríem estalviar només organitzant-nos de manera diferent? A banda amb major proporció de tele-treball en les empreses, les infraestructures de les empreses (oficines) i per tant de costos fixes també es veurien reduïdes.

En definitiva ni són estrictament necessaris tots els desplaçaments que fem, ni estar present en un lloc et fa més productiu (ans al contrari), ni les infraestructures radials de les nostres àrees metropolitanes estan preparades per a un sistema productiu estructurat de manera multicèntrica. Ha arribat l’hora d’avançar cap al futur i organitzar-nos de manera diferent, més eficaç i més eficient.