El ‘Rèquiem’ d’Antonio Tabucchi: un homenatge a Lisboa i a la vida

VALÈNCIA. De totes les formes d’amor que poden provocar-se en els entorns de la literatura, aquella que unix autors i ciutats potser siga, si no la més bella, sí la més commovedora. Perquè res com la literatura té la capacitat d’evocar, condensar i expressar el seguit de sentiments i estats d’ànim que eixes aglomeracions de béns i persones que anomenem ciutats (i que tanta importància tenen en la nostra continuïtat civilitzatòria) representen. Res com l’elevació mental que implica l’elaboració literària –en forma de ficció, d’invocació poètica o d’elucubració més o menys argumentada– ha sabut plasmar l’esperit i els dies, les tribulacions i els anhels de la col·lectivitat multiforme i incessant que la ciutat encarna.

Es podria pensar en un primer moment que eixa unió, eixa sublimació amorosa entre autors i ciutats hauria de donar-se al si del mateix viver d’habitants que cada ciutat produïx de manera periòdica i natural. Però no és exactament així. De fet, existixen els casos d’escriptors amb fondes indiferències o fins i tot amb odis indissimulats cap al seu lloc de naixença (com el cas de l’austríac Thomas Bernhard amb Viena: una relació en la qual l’un i l’altra es detestaven mútuament). Lluny d’eixos extrems, també és cert que, si bé són abundants les mostres d’amor filial entre els escriptors natius i la ciutat-mare, esta circumstància habitualment està tenyida (curiosament pujant d’intensitat segons ho fa la qualitat de l’autor) d’ambigüitat, convertint-se en una relació d’amor/odi a vegades inextricable, d’anades i tornades constants, i que reproduïx els patrons irregulars i un punt esquizofrènics de les relacions personals conflictives.

I després estan –com una sort de categoria superior, quasi incorruptible– les unions entre autors i ciutats que no són la pròpia i que s’establixen com una tria conscient i serena o un benvolgut atzar, i que acostumen a convertir-se en un punt de no retorn o fins i tot d’anar més enllà en l’enamorament, en eixa devoció escollida, sempre jove i no sotmesa als cansaments de l’edat, una identificació d’alguna manera irrenunciable. En este darrer cas podem emmarcar, sense la menor ombra de dubte, la relació establida entre l’italià Antonio Tabucchi i la ciutat de Lisboa (i per extensió i simpatia, també amb tot Portugal).

Antonio Tabucchi (Pisa, 1943 – Lisboa, 2012) era fill únic d’un modest matrimoni toscà que tenien el seu principal mitjà de vida en la venda de cavalls. Va nàixer en plena Segona Guerra Mundial, durant la nit exacta en la qual els nord-americans iniciaren el bombardeig de la seua ciutat natal per a alliberar-la dels nazis. Potser una empremta sonora més o menys conscient en qui havia de mantindre al llarg de la seua vida una militància política sense excessos però fermament esquerrana. Llicenciat per la Universitat de Pisa, el seu destí no semblava diferir massa de l’habitual i previsible en un jove lletraferit italià dels anys 60 del segle passat: literatura a mansalva, drogues variades, sexe esporàdic i compromís polític com a banderes vitals. Tot seguia eixe mandat invisible fins que un dia, en un banc de l’estació de Lió, a París, va trobar-se abandonat un llibre que contenia la traducció francesa del poema Tabacaria, que firmava un tal Álvaro de Campos, aparentment portugués. I va ser com una revelació.

Fascinat per eixe text atribuït a un dels heterònims de Fernando Pessoa, Tabucchi no va reconéixer el primer signe de l’abducció que significaria el seguiment i la investigació –entre literària i detectivesca– que havia de dur-lo a la capital de Portugal com conduïxen els déus un heroi al seu destí. Després ja vindrien la passió inextingible per Lisboa, la tesi doctoral sobre el surrealisme portugués, l’obsessió per Pessoa i el devot aprenentatge de l’idioma del país fins al punt d’ensenyar, a la Universitat de Bolonya i des de 1973, llengua i literatura portuguesa.

A partir d’aquell enamorament, d’aquell reconeixement, la vida d’Antonio Tabucchi estarà a tots els nivells (inclòs l’afectiu-matrimonial i subsegüent progènie) a cavall entre Itàlia i Portugal, o més concretament entre Itàlia i Lisboa. Una dualitat només aparent, de pura inèrcia, perquè en realitat va trobar en eixa ciutat el seu únic i autèntic lloc al món, la raó, emoció i justificació serena de tota una vida fins al punt d’acabar-la, víctima d’un càncer, en un hospital d’eixa ciutat en març de 2012, quan només tenia 68 anys.

Més enllà de la incessant activitat político-periodística i el combat permanent que va mantindre contra Silvio Berlusconi en els temps infaustos del seu govern, la literatura de Tabucchi està travessada de dalt a baix per eixa visceralitat portuguesa que va incendiar de manera pacífica els seus dies, i especialment del coneixement, crítica i traducció de l’obra de Pessoa, que va convertir en símbol del seu fervor portugués i lisboeta. A més d’això, al llarg de la seua carrera construirà un llegat sòlid i atractiu conformat per dotzenes de llibres habitualment tan breus com brillants, entre els quals figuren obres d’alta qualitat com Piazza d’Italia (1975, una sort d’homenatge a la tradició anarquista de la seua Toscana natal), Notturno indiano (1984), Sostiene Pereira (1994, i amb la qual passaria de la condició d’autor de culte a assolir una dimensió planetària, ajudat sens dubte per la versió cinematogràfica protagonitzada pel llegendari Marcello Mastroianni en la seua darrera aparició en pantalla), La testa perduta di Damasceno Monteiro (1997), o Requiem (1992, l´única entre les seues novel·les que va escriure directament en portugués).

Rèquiem (Edicions 62, 2001) és això que sòbriament anuncia el títol: una pregària als difunts que, en el marc fantasmagòric i oníric d’una Lisboa per la qual el narrador camina i busca determinats personatges (ara ombres però que foren importants en el passat o que es presenten com a guies o cicerones d’un espai que és la ciutat recordada) al temps que ens mostra un escenari canviant.

Tot comença durant un somni baix d’una morera. El protagonista passa les vacacions en la finca d’uns amics a Azeitâo, prop de Lisboa. En un instant no determinat, eixe ancoratge amb la realitat (el somni plàcid després de dinar) es trenca i ja estem en un moll del port de Lisboa. El temps i l’espai es convertixen en balladors capritxosos i tot ja és, per obra i magisteri de Tabucchi, fondàries insospitades propiciades per diàlegs senzills però determinants alhora, sospites d’experiències iniciàtiques (però sense rastre del papanatisme tan freqüent en certs intents), o revisions sense rancors d’alguns episodis de la pròpia vida.

Vius i morts que es barregen durant unes hores pels carrers d’una Lisboa tòrrida en un estiu impossible, personatges arquetípics d’aparicions successives, buits que es pretenen omplir en una espècie de recapitulació al·lucinada o hàbils contrastos de pura carnalitat amb l’enunciació, l’elogi o el tast de diferents plats de la gastronomia portuguesa. Tot això i un sentit homenatge a Pessoa (que fa la seua obligada i espectral aparició en la part final del llibre) ajuden a conformar este Rèquiem amb el qual l’autor també volgué homenatjar tot Portugal (i aquella tria que ell mateix va fer, com un destí impossible d’evitar) i que és, també, un passeig poètic i elegant pels territoris més profunds del subconscient, tot amerat amb el perfum i la saviesa que sempre desprén la millor literatura d’aquell italià, orgullós ciutadà de Lisboa i home ple de bondat que va ser i dir-se Antonio Tabucchi.