X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

El retorn dels homes-anunci

3/03/2019 - 

VALÈNCIA. La publicitat s’ha fet gran al llarg de la història. Fa possible, amb enginy, que qualsevol producte tinga èxit, que es rebutge o que passe sense pena ni glòria. Triomfar a partir d’una advertència breu és complicat, molt pelut, i la publicitat ha buscat infinites maneres de cridar la nostra atenció. Fa moltes dècades els carrers s’omplien dels anomenats homes-anunci, persones vestides de pollastre, de hot dog o abillats amb cartolines promocionals. Avui estan en dessús, però en ple segle XXI ha sorgit un nou tipus d’home o dona-anunci. Posicionem l’article, el producte de diumenge: avui parlem de l’autobombo constant, de com alguns individus llancen cada dia la seua campanya publicitària personal. Molts de nosaltres ho comentem sovint entre riallades, no acabem de treure’n l’entrellat. Ens esgota aquesta manera de projectar-se un mateix al mercat local i exterior, a força d’“anys llum d’internet”, de 4G i pròximament de 5G. Les sobretaules s’activen en parlar d’aquesta mena d’ànimes en autopromoció sobredimensionada. Un tema agraït, de converses amb sarcasme i crítica, amb molt de cava, amb contertulians desitjosos de clavar mossegada. Quin neguit, quin no viure, haver d’estar tot el dia destapant el tarannà exhibicionista. Eixamplar els afers laborals, les intervencions puntuals, les col·laboracions solidàries, els dinars, els viatges subvencionats i algunes traïcions ideològiques. Pesades campanyes de desplegament individual, de personatges i persones que pul·lulen per ací i per allà. Coneguts, falsos amics, anònims, surten com a bolets (destriarem de la cistella les múrgoles d’origen xinès no fos cas) a cop d’impuls de dit i clics. Narren la seua la vida, la que ells mateixos fabriquen, ansiosos de likes, d’oks, de cors, d’aplaudiments, de llagrimetes i de comentaris suposadament sincers. Les emoticones, emojis, stickers... ja hi viuen entre nosaltres, són la resposta automàtica. Aquest mena d’humans, amb afany d’exposar-se, somien truites amb deliris, mostren la seua persona i les pròpies facultats, difonen una realitat amb molta literatura B. 

Persuadir amb quatre ratlles, en poques paraules, és una feinada interminable. La publicitat s’abalança a tort i a dret fent forat al món, menjant-se la partida. Ja ho resumia Joan Fuster: “En la societat anomenada “de consum” no plou, ni neva, ni fa sol”. Els creatius arrufen el front i les celles a la recerca de les idees brillants, a tota hora escalfant-se el cap. La inspiració és punyetera i de vegades arriba amb molta parsimònia. Les boníssimes agències publicitàries han sabut transmetre aquests intrèpids i saberuts missatges amb una seducció fora mida per tal d’aconseguir formar part del nostre imaginari. Quan recordem espots, eslògans, jingles, tanques, cartells lluminosos és perquè aquesta capacitat enginyosa, tan creativa, s’ha adherit al nostre trajecte diari consumista, social, de remoure consciències, d’endolcir la festa. Si parlem d’anuncis, del poder de les marques, del briefing, de la planificació estratègica, del contrabriefing, de la pluja d’idees, brainstorming, hem de fer un agraïment al pare de la publicitat moderna, el que més va revolucionar aquest captivador art creatiu, David Ogilvy. Ara és un referent, un clàssic modern, un britànic eixerit que capgiraria la història des de Manhattan, a la Madison Avenue de Nova York. Recomane, si us agrada el tema, una capbussada al llibre  "Confessions of an Advertising Man". Les seues propostes creatives incorporaven nous llenguatges al camp del màrqueting i de la publicitat, un influencer a totes passades. La seua agència Ogilvy & Mather sabia llançar campanyes, promocionava amb rotunditat, amb senzillesa i intuïció. Ell, l’autèntic i genuí Mad Men, escampava marques i eslògans a la societat famolenca i assedegada d’idees brillants.

L’autopublicitat i l’autopropaganda a l’engròs necessita sobredosi de calories i bona connectivitat, l’ambició no para. Caldrà exigir un bon storytelling a aquests difusors de les seues pròpies gestes. Una mica més de creativitat i menys altivesa, saber bandejar els tòpics. El món viral s’escampa i es crema ràpidament. Ser bon creatiu no és bufar i fer ampolles, ni s’aconsegueix amb una bona connexió a la xarxa, ni amb followers incondicionals i espontanis. Els fatxendes, amb el seu poc dissimulat llenguatge d’autoalabança, es mouen amb reclams d’autopromoció inesgotable, Twitter, Instagram, Facebook, Messenger i grups de WhatsApp, són brou de cultiu, els millors. Ningú ja no bombardeja amb el denigrat Mail. La instantaneïtat s’ho menja tot i l’avarícia dels egòlatres també. Una patologia que amb els anys serà de manual d’internet. Tabarra connectada sense fi! 

Els homes i les dones-anunci, els dels nostres dies, no porten corretges al muscle per dur penjades, al davant i al darrere, cartolines resistents a la intempèrie. Aquestes persones sandvitx, si adaptem el mot de l’anglès, han apinyat totes les aplicacions del mercat per lluir el seu eixamplat món social. El seu volum d’esdeveniments, de vegades molt arrodonit, oprimeix. Mostren la seua agenda sense pudor, plasmant cada microsegon del  seu dia. Habiten a les Apps. S’obre el teló de l’autopromoció, de la planificació estratègica, de l’arrogància. Diàriament redacten el seu text vital, fan de copys, confeccionen un previsible storyboard i assalten l’espai. La seua por? Quedar-se sense bateria. Una alegria per a tots aquells que encara no hem perdut la por a bloquejar.

Aquests dies la plataforma de l’ocell blau, Twitter, ha aconseguit un renom especial. Ha adquirit protagonisme arran el judici més mediàtic i increïble que es fa en un Estat democràtic, el dels presos polítics catalans. Quan ja pensàvem que el monarca de clatell blau, nom d’aquest ocell i inspiració del logo dissenyat per Martin Grasser, queia en picat, ves per on va i remunta la volada. El cas és que refila i piula a les cadenes televisives i a tots els mitjans possibles d’arreu del món. La petita i arxifamosa au no s’ha propagat molt entre el Tribunal Suprem, els jutges i els fiscals. Es coneix que el moixó passeriforme no els fa el pes si tenim en compte el lèxic carrincló i les constants equivocacions tan kafkianes. I és que ja ho diu la locució, cada ocell al seu niu. Piular, repiular, és aquesta la qüestió al judici? O cal un curs de democràcia intensiva a cop de tweet? 

Les aplicacions enganxades a la vida, probablement l’arqueologia del futur, ens encercla. Ara envesteix una tecnologia que embafa, que inaugura cada dia una exposició sense límit horari. Una galeria de personatges en exhibició constant, que són el centre de la seua pròpia i magnificada vida a so d’autobombo i platerets. Milloraríem infinitament si la nostra connectivitat fos intel·ligent, astuta i encertada. Alimentar l’ego només amb els més pròxims i amb molta discreció. Els íntims ens permeten aquestes llicències i alhora ens fan xafar el terra. Tal vegada si desconnectem dels presumptuosos, dels “sincers sui generis”, dels seguidors tàctils de fira, dels vanitosos presos de les Apps, viurem més calmats. Aleshores serem els amos del ball i anirem a escampar la boira. Serà quan la nostra pròpia campanya es llance al carrer i s’enlaire. Serà la vida en directe.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email