El somriure de la fermesa

Hi ha una dita que diu allò de “tots i totes som necessàries, però ningú és imprescindible”. La veritat és que sóc un ferm defensor d’esta màxima aplicada a l’activisme i la política. Tinc al·lèrgia al messianisme i als hiperlideratges que tant presents han estat durant tota la història. Bàsicament perquè són mentida, no hi ha lideratges sense equips potents al seu costat que els permeten explotar les virtuts que puguen tindre. Potser peque a voltes de pensament col·lectivista, és cert. Però també és cert que una cosa és creure en els equips per damunt de les persones, però una altra és no saber reconéixer que d’acord, ningú és imprescindible en termes absoluts, però que hi ha persones que s’hi acosten prou.

Cadascú de nosaltres pensarà això de determinades persones dins el seu moviment associatiu, polític o activista. Jo, evidentment, també. I pel que fa a Compromís ho pense d’algunes persones que em caben en els dits d’una mà. Persones que considere fonamentals en la construcció del projecte polític i la seua forma de ser i fer, i també de com és percebut per la ciutadania valenciana: una força política lluitadora i amable, ferma i conciliadora, implacable a l’oposició i dialogant al govern, que posa per davant els drets de totes i tots, especialment dels que han patit més, dels privilegis dels poderosos de sempre. Que planta cara a l’odi sense complexos. Que sap d’on ve i sap on va.

Una d’eixes persones sense cap dubte és Fran Ferri. No amagaré que no sóc neutral perquè tinc l’honor de considerar-me amic seu. Considere que és un tio molt gran, políticament i personal. A mi (i estic segur que a moltes persones més) m’ha ajudat a creure, a treballar, a pujar el meu nivell d’implicació en esta cosa a voltes estranya que és Compromís. He tingut la sort de poder aprendre moltes coses d’ell en el dia a dia. D’un somriure imbatible a prova d’odi, insults i amenaces. D’una honestedat en la pràctica de la política massa poc habitual i de la que alguns se n’han volgut aprofitar. Però no sabien que el somriure de Fran era el somriure de la fermesa. I que a eixe xic de Canals que venia de la trinxera de lluitar pels drets de totes les persones ningun feixista, corrupte o mafiós podia fer abaixar la cara.

El seu últim exercici d’honestedat política ha sigut fer el que havia dit que faria. A qui l’ha volgut escoltar sempre li havia dit que ell estava per ací de pas, convençut que tindre on tornar era la millor manera d’estar en política. Sé que deixar la sindicatura i el grup ha sigut una decisió dura. Sé també que haguera preferit fer-ho un poc més avant. Però com diu una altra dita, “no li pegues voltes a la vida que ja te les pega ella a tu”. I ha tocat que siga ara, malauradament.

Fran sempre ha sabut d’on venia i on anava. A nivell polític i també a nivell personal. Perquè com ell mateix diu, tot allò personal és polític, i tot allò polític és personal. Justament per esta raó sé perfectament que seguirà sent un activista en el seu dia a dia i, ja estiga al grup parlamentari o a l’empresa privada, sempre serà un referent per a tots i totes nosaltres. I no només perquè seguirà amb les seues responsabilitats en l’actual Executiva Nacional de Més-Compromís, sinó perquè estic absolutament segur que no sap viure la vida d’una altra manera: de forma intensament política. I tenim sort que aixina siga. Amb l’etern i insubornable somriure de la fermesa.

Amic, no et demane que tornes perquè sé que no te’n vas. Espere tindre un lloc sempre a la teua trinxera. Seguim, seguirem!