X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 18 de febrero y se habla de forinvest 2020 FACEPHI ley del juego CÓMICS puerto de valencia
GRUPO PLAZA

RESSENYA

El viatge a Amèrica de Joan Garí: la memòria recuperada 

29/08/2017 - 

VALÈNCIA. No és cap secret que la literatura memorialística és d’alguna manera la germaneta pobra (una més, en realitat) de les lletres valencianes, tara o defecte congènit i de difícil resolució que compartim amb altres pobles peninsulars. Només això pot explicar l’oblit o la indiferència en què cauen determinades obres nostres que en qualsevol altre país (probablement no peninsular) mereixerien més atenció, més interés, o directament més marbre de posteritat. Un exemple palmari d’eixa desafecció o indiferència més que injusta és el que ha patit Història d’Amèrica (Acontravent, 2011), obra del borrianenc Joan Garí.

Potser la resposta a tanta ignomínia (sigam benèvols), en el cas de Garí, estiga en el fet d’haver conreat la pràctica totalitat dels gèneres literaris (de la poesia a l’assaig, passant pels dietaris, ressenyes, novel·les, columnes periodístiques o lletres de menjars o viatges), i que eixe caràcter multidisciplinar resulte poc còmode per a l’obsessió taxonòmica imperant, i que afecta per igual a lectors i a classificadors més o menys oficials del gust, de les preferències.

Tot i que l’obra de Joan Garí mostra en conjunt una més que evident vindicació per l’assaig en el seu sentit més ampli, certa misèria ambiental col·labora, com un corcó nocturn, silenciós i incansable, en la difuminació de tot aquell que no s’afanye prou a definir una vocació de fàcil encaix dins dels paràmetres dels gèneres, dins de les càtedres plàcides de certa perversa normalitat. Joan Garí defuig o ignora eixes classificacions no per desig deliberat d’outsider (que no ho és), ni per cap forma de lleugeresa, sinó per tractar-se d’un escriptor total, i conseqüentment amb vocació de totalitat. Perquè quan la literatura ho impregna tot, aquells càlids reductes esdevenen presons incòmodes, trages massa ajustats per a qui ama la intempèrie i el vent fresc i sense límits de la vida llibresca, dels seus records i de les seues experiències.

Història d’Amèrica és un perfecte i més que perdurable exemple de tot això. Des de la fórmula inicial d’unes memòries parcials, el llibre en realitat és un compendi d’aquells gèneres difuminats, amerats de tota la càrrega d’ofici de qui ara, vint anys després dels fets relatats, escriu per a reviure (i per a contar-nos-ho), però acompanyat ja pel sediment, per la selecció natural, pel solatge fructífer del temps transcorregut i per la mirada serena i adulta sobre el passat. 

El llibre és el relat d’un viatge que l’autor va fer als Estats Units (a Amèrica, eixe arquetip de la ment) als seus vint-i-cinc anys. Però en realitat eixe viatge havia començat molt abans. Tan abans com quan el xiquet Garí, amb a penes deu anys, s’embadalia mirant el dibuix que representava els colons americans disfressats d’indis que, en 1773, van llançar al mar un carregament de te al port de Boston, eixa escena quasi mítica i en qualsevol cas fundacional de la nova nació. Aquell dibuix, contemplat en un dels volums de Mi enciclopedia (una d’eixes col·leccions de llibres també fundacionals i amb vocació pedagògica que estaven per casa i que tots els lletraferits guardem en un racó de l’ànima) va ser l’espurna que encendria la passió per Amèrica, el motor remot i iniciàtic de tot.

 Entre aquella contemplació i el viatge real i físic, vindrien quinze anys d’aprenentatge i absorció, d’impregnació de tota l’atmosfera cultural dels nostres temps imperials, i ahí entraran les cançons (i les formes) d’Elvis Presley i Bob Dylan, les pel·lícules d’Elia Kazan i Sergio Leone, i la presència, quasi com uns membres més de la família, de mites com Robert de Niro, Marlon Brando o Marilyn Monroe, o aquella fotografia feta durant el rodatge de The Misfits (Vides rebels) i on apareixen una plèiade de futurs cadàvers exquisits: l’envejat Arthur Miller, John Huston, Clark Gable, Montgomery Clift o la mateixa Marilyn, mite suprem i absolut esta darrera i que ferirà el jove Garí fins a encarnar en una altra esplèndida imatge la portada del llibre que vindrà, molts anys després.

Amb tot eixe bagatge (i molt més) arribarà aquell “jovencell acabat d’eixir de l’ou” a la frontera definitiva, quan eixa paraula, frontera, servix per a definir, més que un espai pulcrament delimitat, “una torbadora propietat del desig”. Amb el bescanvi de treballar com a monitor sociocultural en un campament d’estiu de la YMCA, i després d’allotjar-se unes nits en les dependències novaiorqueses d’eixa mateixa organització, el jove aprenent d’escriptor arribarà al seu destí en els boscos de New Hampshire, en el cor de Nova Anglaterra, prop de Boston i el seu port, i d’aquell dibuix. 

I en eixe cor primigeni les faenes diàries, la coneixença nova i fèrtil d’altres gents i la inevitable homesickness, no impediran l’acostament a l’habitant americà dels boscos per antonomàsia: Thoreau i el seu Walden. Però també a la presència de les altres obres fundacionals de les lletres americanes, gravades a foc en el cor del jove malalt de literatura fins a completar el pòquer: Hawthorne i La lletra escarlata, Melville i Moby Dick, Whitman i Fulles d’herba. 

L’obsessió per Dylan hi trobarà correligionaris fervorosos, i entre cançons, llibres, aproximacions a l’amor i magistrals anades i tornades en la roda del temps i dels fets transcorreran els seus dies al campament d’Interlocken, relatats en una prosa tan torrencial com exempta de solemnitat, tan addictiva com aclaparadora per la seua només aparent senzillesa. Enmig quedaran, com andròmines superbes de la memòria, unes partitures de versos de Leonard Cohen, i uns altres versos escrits febrilment pel mateix Garí, devorat a parts iguals pel goig d’estar allí i per la melancolia, pel descobriment per mor de la nostàlgia de la seua irreductible condició valenciana, de la seua filiació tan propera i tan llunyana d’aquell món, d’eixe home que quan torne ja mai serà exactament el mateix.

Els capítols finals, acabada l’estada del campament, seran els dies de Nova York, la Ciutat per definició, per vocació i per devoció, abans de la tornada. Evocacions d’alta densitat poètica, d’adorables fantasies (eixa fabulosa i sexual Coda), pàgines d’ensomni al·lucinat i lúcid, filles de totes les literatures, el fruit saborós i assaonat de l’heterodòxia lectora, d’aquell tràfec enfollit, indefinible i lluminós dels gèneres, quan una fotografia trobada i feta quasi per atzar esdevé símbol i raó de tot, Bartleby i Jesucrist, explicació i críptic missatge del sentit del temps, del sentit del viatge, del sentit de tot, i perquè fins i tot les imatges nasqueren per a ser, algun dia, literatura. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email