VALÈNCIA. Si alguna comunitat s’ha integrat bé entre els valencians, eixa és la xinesa. De fet és més fàcil trobar un bar amb mandonguilles i truita de creïlles regentat per xinesos al centre de València, que no per valencians de soca-rel. Més diria jo encara, és més fàcil trobar un restaurant japonés regentat per xinesos que per japonesos. Es coneix que tenen traça per a l’hostaleria, encara que no tant com per a prescindir de “cocinera española” en la pissarra de la porta. Que això pot tindre trampa, perquè moltes xineses d'aparença són espanyoles de naixement o d’adopció, i a la cuina no entres mai.
La qüestió és que cada volta en són més i per tant ja formen part del nostre bestiari, i el que fa anys semblava una utopia, vore a xavals d’origen xinés parlant valencià i jugant a l’equip de futbol del poble, ara és prou habitual. Si vols arreglar la pantalla del telèfon, busques a Fran-Sis-Kó que t’ho fa de pressa i bé; que vols gel a les 11 de la nit, busques a Se-Li-À que encara té la botigueta oberta; que vols una disfressa de carnestoltes econòmica, vas a la nau industrial de Con-Txín que té un conjunt perfecte per a tu. Perquè ells sempre estan ahí quan els necessites: són com Batman o una mare patidora, en cas de necessitat sempre recorres al seu servici.
Arribarà un dia que la celebració de l’any nou xinés congregarà més gent que la majoria de les processons religioses, si és que això no ha passat ja. Per a molts això és sa, és diversitat, és riquesa, és interculturalitat… uns altres de furgadents en boca, en canvi, els miren amb recel i els diuen alguna “torrentada”, no de Torrent el poble, de Torrente el personatge. Tot i això ells són prou pacífics i tenen un paciència infinita amb el client, a excepció de quan el client intenta furtar o fugir sense pagar. Allí els apareix la seua cultura ancestral i fan ús de les arts marcials per a evitar el robatori. Això és aixina, perquè els xinesos i les arts marcials són com els valencians i la paella, pel fet de ser xinés ja eres considerat un expert mundial en la matèria, encara que no hages pegat una patada (o cuinat una paella) en ta vida.
Addictes a la salsa agredolça i a fer-ho tot amb plàstic, els xinesos s’integren tan bé entre nosaltres perquè tenen una cultura molt similar a la nostra:
-La pirotècnia és original de la xina, allí s’inventà la pólvora, i ací la perfeccionàrem.
-L’arròs és un producte tan xinés com la paella és valenciana, això sí, mai canviarem un arròs al forn per un tres delícies.
-València va ser l’epicentre de la industria de la seda medieval; en el cas de Xina, ells foren els que inventaren i proveïen Europa d’este teixit.
-Les taronges vénen de la Xina, i després es feren dolces a Carcaixent.
-Per falles nosaltres cremem monuments coincidint en l’equinocci de primavera. Ells fan també festa gran amollant fanalets de llum, eixint al carrer a vore castells de focs artificials i fartant en família.
-La porcellana més fina és la de la Xina... i la de Lladró.
-Ells tenen Ali Express i Alibaba; nosaltres, Ali-cante, i Alzira.
-Si fins i tot els grans els donen diners en un sobre roig als més jóvens de la casa per l’any nou. Una estrena que moltes voltes envien de manera telemàtica perquè la família està allà on cuinen “rotllets de primavera”.
Fan les “os” i les “es” obertes, parlen mandarí a la terra de les mandarines i, fins i tot, compren els equips de futbol valencians. Després que acaben l’estadi ja és massa demanar, en el cas concret de l’estadi “es fan els xinos” i actuen com quan vas al restaurant xinés i et porten un plat que no saps que du:
-Açò té gluten?
-No gluten
-M’agrada molt el gluten
-Sí, sí gluten
-Però sóc intolerant
-No gluten
-Segur?
-Sí, sí no gluten sí.
I l’endemà estàs amb una indigestió que no pots alçar-te del llit. Però en este cas dient “sí, sí acabarem l’estadi”, i passen els anys i ningú no mou un dit. Per cert algú sap que porta el licor de flors? No pot tindre un nom pitjor escollit, perquè l’efecte és el contrari de sentir-se com una rosa. Passa com amb la cassalla: després de fer-te’n un parell ningú no vol anar a “casa ja”.
El drac és el seu símbol, la qual cosa també és curiosa perquè el símbol a l’escut de la ciutat de València era un drac. Però sembla que ja fa molts anys demanaren algun escut “fet a Xina”, que era més econòmic, on el drac semblava una rata penada, i s’ha quedat així. Diuen que són els asiàtics que més alt parlen, com els valencians, i fan més hores que un rellotge (això és aixina), igual és perquè els seus rellotges es trenquen amb facilitat. L’única cosa que no acaba de quadrar-nos és això de menjar en bastonets de fusta, i més quan tot el món sap que eixos bastonets són ideals per a aguantar el monyo. Feliç any nou xinès a tots, i en especial a l’inventor del paper, un invent que va revolucionar el món tant com un invent valencià, el paper de fumar, o quasi.