El Pla Larramendi: la reconstrucció de la Vega Baja després del terratrèmol més devastador

GUARDAMAR DEL SEGURA. Amb un terratrèmol i un accident aeri les primeres 24 hores del 2024, el Japó no ha tingut una bona entrada d’any. Però li haguera pogut passar a qualsevol, fins i tot ací mateix. Tres falles tectòniques creuen la Vega Baja del Segura: Benejúzar-Benijófar, Guardamar del Segura i Torrevella. I el 21 de març del 1829, vesprada de Dissabte Sant, va esclatar un sacseig de 6’6º a l’escala de Richter amb epicentre localitzat entre Guardamar i Rojales.

“A les sis i mitja justes es va sentir un terratrèmol, que no va deixar de cridar l'atenció, i que va ser com el precursor d'un altre terrible que es va verificar als tres minuts, i que va durar nou segons; tan copejat i fort, que tots vam caure a terra, perquè aquesta s'aixecava i es vorejava. Les cases es donaven les unes amb les altres; les torres es van vorejar; les campanes es van tocar soles”, contava sobre Torrevella José Antonio Ponzoa a la Reial Acadèmia de Múrcia el 1829. “En fi, moltes destrosses, però poques morts. Els obrers que es trobaven a les bastides van caure tots i han quedat fets malbé, però no tinc notícia que n'haja mort cap”.

“No és fàcil pintar l'espantosa catàstrofe de Torrevella: prop de set-centes cases formaven aquesta bonica població, i totes fabricades fa poc temps; cap ha quedat dreta, tot el poble ha estat assolat (…) els que l'habitaven, no ja dins de sa casa, sinó ruïnes d'elles, abocant llàgrimes, buscant cadàvers i alguns objectes personals”, segons recull Gregorio Canales a La catástrofe sísmica de 1829 y sus repercusiones.

Dos dies més tard, la tragèdia sí que va colpejar fort a Guardamar del Segura i San Fulgencio, afectant pràcticament totes les seues cases. En total, Almoradí —la ciutat més gran en aquell moment— va concentrar el 50% de les víctimes mortals i amb Benejúzar, Guardamar i Torrevella va requerir una reconstrucció pràcticament total. Rojales i Torrelamata també van quedar prou afectades per una tragèdia de 389 morts, 375 ferits i 2.965 cases destruïdes i 2.396 afectades.

Quan encara no hi havia acabat la sèrie sísmica —va durar tota la dècada de 1820—, l’Estat va enviar —amb molt de temps perdut— a un dels primers enginyers civils espanyols, José Agustín de Lerramendi. “Uns pensen que s'enfonsarà, altres que emergirà algun volcà, i hi ha qui diu que s'aixecarà alguna muntanya. Els habitants dels pobles arruïnats estan sempre amb molta inquietud veient que no cessen els terratrèmols, però cap pensa a abandonar el seu domicili i traslladar-se a un altre lloc, és massa bell i ric aquest territori per deixar-lo per un altre. Així és que tot el món ha fet barraques, i se n'estan construint d'altres als voltants dels pobles”.

Després d’observar la zona, els plantejaments bàsics esbossats per Larramendi van ser triar emplaçaments urbans més adequats, crear un nou urbanisme més adaptat a evitar danys i, finalment, establir normes d'edificació que proporcionaren més solidesa i seguretat a les noves construccions.

Almoradí, Benejúzar, Guardamar i Torrevella, que havien estat les més afectades, van ser projectades de nou. Mentre que a la resta només es van fer les reparacions necessàries. La reedificació d'aquests quatre nuclis contemplava el canvi d'emplaçament de dos, Benejúzar i Guardamar, per tal de dotar-los d'un emplaçament amb condicions millors.

En el cas del primer, l'objectiu era allunyar-lo del risc d'inundació que propiciava el seu emplaçament sobre el marge esquerre del riu Segura, traslladant-la a l'altre marge sobre un terreny més elevat. En el cas de Guardamar van pesar més els criteris de seguretat sísmica, abandonant el cim del turó fortificat per situar-lo muntanya avall, on el pendent se suavitza i resulta més fàcil el desenvolupament urbà previst.

El model urbà emprat en aquestes poblacions de la Vega Baixa té el seu antecedent en l'experiència universal de fundació de ciutats seguint la quadrícula, remuntant-se a les ciutats hipodàmiques de la civilització grega o als castros romans. També es va utilitzar durant la conquesta de Jaume I a la refundació de ciutats com Castelló, Nules i Vila-real, que van abandonar al segle XIII llocs enriscats per formar-se a la Plana.

Larramendi “va dissenyar cases de planta baixa, organitzades al voltant d'un passadís central, grans finestrals al carrer, amb amplis corrals del darrere que coincidien amb els habitatges contigus i teulades a dos aigües molt lleugeres, amb bigues de fustes flexibles dels calafats, sobre murs de maçoneria, elaborats amb guix de Sant Miquel de Salines”, segons conta Gregorio Canales a El pueblo más bonito del Reino. “La seua intenció va ser facilitar la fugida més segura i ràpida de la població cap a espais oberts i lluny de murs o sostres que posaren en perill les seues vides”. Va suposar una nova tipologia d’habitatge, adaptada a l’economia agrícola, que es va continuar aplicant com a model més d'un segle després.

“Va ser també decisió de Larramendi plantar arbres a les vies urbanes. En un lloc amb tantes hores d'exposició solar als carrers més amples, es feien molt necessaris. Així que es va decidir, principalment, per les moreres. Un arbre resistent, de ràpid creixement, de fulla caduca i que aporta una ombra excel·lent”. Això sí, la trama ortogonal va fer desaparèixer tot vestigi de la històrica trama musulmana, amb cases de calç blanca i carrers estrets, que optimitzava millor les altes temperatures.

Tots els nuclis reconstruïts es van alçar sobre el mateix sòl que ocupava el nucli urbà anterior i en tots els casos es van construir el mateix número de cases que existien abans del terratrèmol, excepte a Torrevella. “Paradoxalment, a Torrevella es van construir menys cases de les que es van esfondrar, 265 en lloc de 534. Per què la vila era més xicoteta que abans del terratrèmol? Només es va facilitar viure als treballadors de les salines, amb la intenció de propiciar l'abandonament del lloc a indesitjables veïns: els contrabandistes. Per descomptat, no ho van aconseguir”.

Anys més tard, un altre enginyer de l’Estat va tornar a rescatar Guardamar del Segura del seu propi error. La nova ubicació de la ciutat perillava per l’avanç de les dunes, i l’enginyer Mira i Botella va dissenyar un sistema per a frenar l’ensorrament de la invicta desembocadura del Segura. Però eixa és una altra història.