X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'VALÈNCIA IS THE NEW BLACK'

Un xec en blanc per a nou artistes valencians: què es comprarien

18/02/2016 - 

VALÈNCIA. París. 2015. Interior. Probablement nit. Casa de Kevin Abosch. El fotògraf irlandés té visita. El seu nom no ha transcendit. El número de copes begudes tampoc. Una foto d’una creïlla de 162x162 els observa en silenci. En algun moment el visitant misteriós es fixa en ella. Sent una fiblada de desig. No hi ha volta arrere. La vol. Sí o sí. No és una creïlla qualsevol. Tot i haver-se fet famós per retratar a preu d’or els empresaris més poderosos de Silicon Valley, Abosch sent predilecció per les creïlles i n’ha fotografiat moltes. “Igual com les persones, son totes diferents però immediatament identificables com a essència de la mateixa espècie”, diu. I eixa en concret, Potato #345, és la seua favorita. Només li la vendria per un milió de dòlars. El preu no és negociable. Lo tomas o lo dejas. I el visitant misteriós es rasca la butxaca, i amolla 1.000, 2.000, 3.000.... un milió de dòlars

No anem ara a deliberar sobre la pertinença dels preus de l’art, i déu ens lliure de reprendre l’inesgotable debat sobre què és art i què no. Això ja s’ha fet fins a l’extenuació i l’experiència ens diu que no trauríem conclusions definitives. Els interessats poden revisar, en tot cas, la reflexió més mainstream que s’ha fet sobre el tema fins a hui en dia : Art de Yasmina Reza. Una obra de teatre en què el protagonista s’entesta a demostrar als amics que el llenç en blanc que acaba d’adquirir per una milionada és una autèntica obra mestra.

Hui prenem eixe llenç verge que tan bé coneixen 9 artistes valencians i, en gratitud per la seua lluita contra ell, els el canviem per un xec en blanc imaginari. Han de fer-lo servir per a concedir-se un capritx artístic. Qui en dóna més?

Manuel Boix. Artista multidisciplinar

“Compraria ‘El davallament de la creu de Van der Weyden’, que actualment està en el Prado. Per la seua innegable qualitat artística, la seua tècnica i el seu tamany, ideal per a totes les figures que inclou. I pel color, que és magnífic. El blau del mant de la Mare de Déu és lapislàtzuli; el més car que existia en les paletes de l’època. Era un luxe. S’exigia fins i tot per contracte en els encàrrecs, com per exemple també els litres de vi que havia de percebre un pintor mentres realitzava l’obra. Quan Felip II el va vore va demanar de seguida que li l’enviaren. I ho van fer mitjançant un barco que va naufragar. Però el quadre estava molt ben embalat i afortunadament no va patir danys”.

Carmen Calvo. Artista plàstica

“Courbet.  ‘L’origine du monde’, 1866. Una imatge val més que mil paraules”.

Paula Bonet. Pintora

“‘Marte’, de Velázquez. El vaig vore per primera vegada en el Prado als 19 anys, en una excursió organitzada per la universitat. No és un déu jove, fort i desafiant, sinó madur, fatigat i melancòlic. Eixa actitud va actuar com un imant entre la pintura i jo. Hi hagué inclús un enamorament físic amb el personatge que descansa, quasi abatut, en aquell llit. Imaginava que la seua pell era fràgil i fina, i que el seu cos probablement guardava la memòria de mil batalles i experiències. Em va encantar eixa antítesi”.

Juan Genovés. Pintor i artista gràfic

“Doncs si em donaren eixe xec en blanc, l’hauria de tornar. No sóc aficionat a posseir obres d’art perquè, d’alguna manera, les posseïsc totes mirant-les. Es l’única possessió possible, i per a mi és suficient. Al contemplar una obra, en eixe moment, és absolutament meua. Quan em gire, serà posseïda pel següent espectador... I d’això es tracta: que la facen seua milers, milions de persones a través del temps. Si me l’emportara a casa, només jo i pocs més tindrien accés a ella. Em molestaria eixe acaparament. Però, entrant en el joc, diré que una de les ‘possessions’ que recorde més gratament és ‘La Primavera’ de Botticelli. Esta pintura té la qualitat que no es pot reproduir amb fidelitat, perquè s’eliminen els meravellosos perfils daurats que la fan tan delicada i subtil”.

Paco Roca. Dibuixant

“‘L’illa dels morts’, d’Arnold Böcklin.  Podria passar-me la vida sencera contemplant-lo i imaginant històries. Em sembla un paisatge molt suggeridor que evoca pau, soledat, aventura... Depenent del teu estat d’ànim, pots fer una lectura o una altra”.

Juan Ripollés. Pintor i escultor

Adquiriria ‘Blau dividit per blau’, de Rothko, pel seu missatge de silenci total que transmet. Jo sóc com una nòria i potser si em feren esta pregunta demà contestaria una altra cosa. Però hui necessite relax, i esta obra me l’atorga. Me’n recorde d’un matí molt agradable que vaig passar contemplant en Rotterdam una exposició de Rothko. Vaig eixir d’allà com si haguera estat en un monestir gregorià”.

Javier Mariscal. Dissenyador multidisciplinar

“Si és un joc compraria ‘Odalisca amb pantalons vermells’ de Matisse, però en la realitat no crec que n’adquirira cap. En tot cas, si m’obligaren, la compraria i la cediria a qualsevol museu públic”.

Ana Elena Pena. Artista multidisciplinar

“Compraria el manuscrit d’aquarel·les i dibuixos de Henry Darger: ‘La historia de las Vivians, lo que se conoce como Los Reinos de lo Irreal, sobre la Guerra-Tormenta Glandeco-Angeliniana causada por la Rebelión de los Niños Esclavos’. L’autor no és massa conegut. Era un artista marginal, però em sembla fascinant. Va passar la major part de la seua infantesa en un internat catòlic, i a penes es va relacionar amb la gent al llarg de la seua vida. Vivia sol, i sol va aprendre a dibuixar; amb retalls de revistes. L’obra la guardava zelosament en casa, i no va ser descoberta fins a després de la seua mort. Pel que es deduïx analitzant-la, no tenia clares les diferències sexuals entre xiquets i xiquetes, i segurament era una persona asexual que desconeixia per complet eixe tema. Sovint les imatges de xiquets mostraven tortures i violència, fruit dels abusos que ell mateix va patir de menut”.

Vinz Feel Free. Artista urbà

“Compraria art a un artista emergent. Algú que supure talent. Li pagaria deu vegades el que em demanara. D’esta forma l’artista podria pagar les seues factures, menjar, viatjar, drogar-se si li abellix, finançar pròxims projectes... gastar-se els diners com li done la gana, vaja. Ahí és on haurien d’anar a parar els diners quan comprem art: a la subsistència de l’artista, per a que puga seguir creant. Dir un nom públicament seria com apadrinar a eixe artista, i jo ara mateix no en tinc cap en ment per el què vullga arriscar”.

Siga la que siga, qualsevol opció sembla més atractiva, en tot cas, que gastar-se un ou en una creïlla.

Noticias relacionadas

el muro

Artistas en su mundo

Entre ese maremágnum expositivo que nos acorrala y confunde, exposiciones como 'El Taller del artista' que exhibe el Museo de Cerámica González Martí es de visita obligada. Todo un universo de retrato fotográfico y creativo entre finales del XIX y primeras décadas del XX.

el muro

Memoria 4.0

Despedir amigos y a una generación creativa y comprometida con su tiempo resulta complicado. Con ellos se esfuma memoria, rebeldía y reivindicación que el tiempo eclipsa por su propia prisa y desmemoria.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email