Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA / OPINIÓN

Els impostos municipals i l’església catòlica

24/06/2018 - 

VALÈNCIA. Aquesta setmana que ara acaba a la ciutat de València ha estat marcada per alguns esdeveniments econòmics significatius. Entre aquests, a aquesta que escriu li agradaria convidar-los a reflexionar en torn a la hisenda local quines són les seues principals fonts d’ingressos tributaris i qui paga eixos impostos. Parlarem de la ciutat de València, però la situació de la meua ciutat pot ser extrapolable a la de qualsevol ciutat del nostre territori.

Començant pel principi, caldria enumerar quins són els ingressos tributaris d’un ajuntament. És a dir, de què parlem quan parlem de tributs locals? La Llei d’Hisendes locals divideix els tributs locals en dos grans grups: els tributs obligatoris i els tributs potestatius. Com els seus noms indiquen, els tributs obligatoris són aquells que tota hisenda local està obligada a cobrar al seu contribuent perquè es consideren la principal font d’ingressos per a fer front al manteniment dels serveis municipals; mentre que pel que fa als potestatius l’ajuntament pot decidir si els implementa o no i amb quin tipus impositiu...

Dins del grup dels tributs obligatoris hi trobem l’Impost de Bens Immobles (IBI), conegut entre molta gent com “la contribució” que paguen totes aquelles persones i empreses que són propietàries d’un be immoble (ja siga urbà o rústic). Aquest impost, l’IBI, és la principal font d’ingressos dels ajuntaments i per això el nivell de prestació de serveis dels ajuntaments depèn en bona part de la seua recaptació. Després també hi trobem l’impost d’activitats econòmiques (l’IAE) que es paga per dur a terme una activitat econòmica, però del qual estan exemptes les persones físiques (autònoms) i totes aquelles entitats que facturen menys d’1 milió d’€ bàsicament, per la qual cosa és un impost que paguen les grans empreses. Finalment, dins d’aquest primer grup també està l’impost sobre vehicle de tracció mecànica (IVTM) més conegut com “impost de circulació” que  paguen tots els propietaris de vehicles a motor domiciliats en un determinat municipi.

Per l’altra banda, dins dels tributs anomenats potestatius hi trobem l’impost sobre Construccions Instal·lacions i Obres (ICIO) que es paga quan es duen a terme determinades actuacions i millores sobre un be immoble i/o les seues instal·lacions. Aquest impost tot i no ser un tribut obligatori ha esdevingut en una important font d’ingressos per als ajuntaments. També forma part d’aquest grup l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU). Es paga quan després d’haver venut un be immoble hi ha una diferència positiva entre el valor de venda i el d’adquisició. La recaptació per aquest concepte va baixar de manera abrupta durant la punxada de la bombolla immobiliària i anys posteriors. Finalment, dins dels tributs potestatius tenim les taxes i contribucions especials. Les taxes responen al principi del benefici, és a dir són un preu que es paga per utilitzar determinades instal·lacions o serveis públics i les paga qui els utilitza (entrades a piscines i altres instal·lacions esportives són un exemple). Les contribucions especials són un tipus de tributs que es poden implementar de manera temporal durant un període de temps a l’any o per un esdeveniment especial. Taxes i contribucions especials no constitueixen el gros d’ingressos tributaris dels ajuntaments.

Bo amb aquesta revisió del que són els impostos municipals, per què al títol de l’article hi figura l’església catòlica? Doncs perquè en aplicació d’uns acords entre l’estat espanyol i el Vaticà  coneguts com l’actualització del “Concordato” que es va signar durant la dictadura franquista el  i que es van renovar durant el govern d’Adolfo Suárez el 1979 l’església catòlica gaudeix a l’estat espanyol de nombroses exempcions fiscals. De cara als impostos municipals aquestes exempcions, fins la data, han implicat que els edificis propietat de l’església catòlica no pagaren l’IBI fora quin fora el seu ús, tampoc el IAE encara que es realitzaren activitats econòmiques que si foren realitzades per qualsevol altra organització el pagarien. Altre impost municipal que fins ara també s’ha estalviat l’església catòlica ha sigut l’ICIO quan qualsevol de nosaltres l’hem pagat quan hem fet alguna reforma en casa o un autònom en el seu xicotet negoci.

La notícia rellevant al respecte aquesta setmana ha sigut que en aplicació de dues sentències judicials, una del TSJ de les Illes Balears i altra del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la Regidoria d’Hisenda de l’Ajuntament de València cobrarà aquests impostos a les entitats religioses que duguen a terme activitats lucratives. Alguns han posat el crit al cel, però la decisió no és ni més ni menys que l’aplicació del principi d’equitat. És a dir que fets iguals han de rebre el mateix tracte fiscal per part de l’administració . Per què si una companyia de sanitat privada quan gestiona un hospital privat de la seua propietat ha de pagar l’IBI i l’IAE i si l’opera l’església catòlica no? Per què si un centre educatiu privat propietat d’una societat mercantil ha de pagar l’IBI i l’IAE (aquest últim si factura més d’1 milió d’€) i si el mateix centre educatiu es gestionat per una entitat religiosa de l’església catòlica no?. Eixe tractament fiscal diferenciat de fets iguals, en la meua opinió, constitueix una forma de competència deslleial cap a la iniciativa privada. Des del punt de vista de la ciutadania d’a peu també implica que se’ns està carregant amb una càrrega fiscal que és superior a la que ens pertocaria perquè el que deixen de pagar uns és el que els demés hem de pagar de més.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email