Hoy es 4 de octubre
L’escriptor de novel·la romàntica de masses Federico Moccia presenta en València 'Tres vegades tu', el llibre amb què posa fi al triangle amorós creat en 'A tres metres sobre el cel'
VALENCIA. Tres vegades tu inclou un annex diferent. És la banda sonora que acompanya els 144 capítols del llibre. Entre vora quaranta artistes, predomina la veu de Lucio Battisti, figura destacada del rock italià, la balada i la música lleugera. I no és casualitat que aquests qualificatius musicals s’apliquen també a aquesta nova història de sensacions adultes. “Em defineix com ‘escriptor guionista’. M’agrada escriure, però el que m’encanta és el fet de mentre llig, veure el que llig, viure l’escena; és a dir, que llegint entre en el llibre com si fóra una pel·lícula”, revela aquest amant del cine i la televisió. “Per aquest motiu precisament, he descobert en Battisti l’habilitat per a fotografiar els diferents moments de l’amor, la d’estar a tres metres sobre el cel o la d’enamorar-te d’una estrangera que riu quan et mira tot i que no compartiu la mateixa llengua”.
Aquesta ambientació sensorial, que revela els gustos de Moccia (Tiziano Ferro, Negramaro i George Michael, entre altres), es complementa amb un retrat socio-cultural de Roma i de la costa central italiana. Un Moccia bon vivant endinsa el lector en restaurants de moda, com Vanni o La Berninetta, l’exclusiu Jerry Thomas, tendes i hotels: “Són indicacions perquè no estafen els meus amics espanyols. Els meus llibres són una excel·lent guia turística per a menjar bé i gastar poc. Els dic restaurants on els tractaran bé. Han d’evitar les rutes turístiques que sempre mostren les mateixes coses”. I qui sap si, com les grans series i les habilitats del màrqueting, acaba sorgint la ruta Moccia.
De moment, ja ha sabut vendre’s. La prova més recent és la segona edició de Tres vegades tu, quan a penes fa setmanes de l’eixida a venda de la primera el passat 24 de gener. “Encara estic impactat pel que em va dir l’altre dia una jove lectora. Se l’havia llegit en una nit, sí, les 816 pàgines. Havia dormit una hora. I se’n havia anat a la universitat. I jo he tardat sis mesos per a escriure-la!”, subratlla un dels impulsors del fenomen fan de novel·la romàntica. “Pense que es deu a l’agilitat del llibre, cada capítol et mou per a llegir el següent”, resol Moccia.
Segons l’autor més llegit a Espanya en 2011 i 2012, “el més preciós són les coses simples. El meu escriptor favorit, Ernest Hemingway, no va triomfar amb els primers llibres extremadament rebuscats. Ho va fer quan va escriure El Vell i La Mar (1952), que ha sigut llegit per tanta gent que valora la seua simplicitat. Però ser simple a vegades és molt difícil, no has de tenir necessitat de massa frases per a fer-te comprendre. El que no vull és cansar-me llegint, tornar enrere perquè no he entés una escriptura complexa”.
“I a més de l’estil, es necessita una història que contar”, afegeix. “La de Tres vegades tu ha estat anys creant-se. Joseph Conrad va dir una volta: ‘Li he explicat a la meua dona que quan mire per la finestra, en realitat estic treballant’. Jo mentre observava a través dels cristalls, veia a Step anant cap al mercat. Estava a poc a poc gestant la novel·la fins que, arribat el moment, la vaig completar al meu cap. Era, aleshores, el moment d’escriure-la”, m’explica, “i fer retrobar-se els tres personatges protagonistes”.
“He acabat molt commogut després de finalitzar-la”, assegura amb la seua mirada xicoteta i alhora penetrant. En aquesta tercera novel·la el protagonista masculí, Step, comença a treballar en televisió, “el mateix que vaig fer jo amb vora 24 anys. Feia de reporter televisiu. Per tant, m’ha fet reviure capítols que jo he viscut. De fet, hi ha alguns moments que el protagonista viu que formen part de la meua vida. Crec que és natural que un escriptor imagine els seus personatges amb ell o li diga coses a la seua dona que mai li ha confesat perquè no ha tingut el coratge de dir-li. Però no és tampoc una fotocòpia de la meua vida”, remarca amb el gest italià en què la mà es mou amb rotunditat en horitzontal.
On sí que es reconeix, amb un rotund “assolutamente”, és com un “bon amant”. “No és veritat que siga un tret comú dels italians. No saps quantes xiques m’han dit: ‘On trobem un Step així? Els seus nuvis no tenen els detalls del meu protagonista. En canvi, jo sí que els he fet. I quan tinc un lector home, ens convertim pròpiament en amics. He rebut moltes cartes de xics que m’agraeixen els consells i les idees suggerides. Em confessen que que després dels jocs que propose en la novel·la han passat una ‘bellíssima nit’ [ací m’insisteix que ho escriga entre cometes]”. Aquest devot de la fantasia eròtica insisteix: “Aquests detalls els fas quan estàs enamorat, però has de continuar una volta et compromets. Has de ser com t’has venut. Si no, eres una estafa”.
Moccia és un home gran. Vesteix de blau marí i oculta la calvície amb una gorra de cadet militar. Mentre em parla, li sobreïx de la camisa una polsera d’or a la mà dreta que sovint capta la meua atenció. És un home “cabut” i per això precisament hui té el recolzament de les grans editorials. Tot i això, recorda amb estima Il Ventaglio: “Era 1990 i amb 27 anys vaig portar en Vespa el meu primer llibre a moltes cases editorials. Vaig tindre el rebuig per resposta fins que em van parlar d’una xicoteta casa editorial que publicava amb el suport econòmic de l’autor. Em va costar tres milions de lires veure publicat A tres metres sobre el cel el 16 de novembre de 1992”, relata amb emoció. Malgrat l’èxit aconseguit pel boca-orella quan va voler fer una segona edició, Il Ventaglio havia tancat.
Sorprenentment el llibre va continuar circulant. Els joves, les seues mares, se’l fotocopiaven. “Un dia un productor va entrar a una copisteria i li va cridar l’atenció la muntanyeta de fulls amb la coberta de la maduixa al damunt. Va preguntar que era això. Li van parlar de l’èxit popular de la novel·la i es va portar una còpia a casa. La seua neboda Margarita, en veure-li el llibre fotocopiat, li va demanar amb urgència: ‘Tio, és un llibre preciós, has de fer una pel·lícula'. I sobre aquesta idea em va telefonar l’any 2000. Aleshores, com es feia el film del llibre, em van telefonar per a reimprimir´lo totes les cases editorials a les quals havia tocat abans”, conta amb suspense. Com a venjança, ho va fer amb l’única casa editorial en què no havia preguntat. La totpoderosa Feltrinelli va imprimir 38 edicions i va vendre 1.850.000 còpies.
Després d’aquest relat, “és innegable que no puc estar més enamorat de la meua primera novel·la, per la història i per l’inici d’aquesta carrera. És com ‘la primera volta’. Tot i això, aquesta última novel·la és la que m’ha colpit, és la més propera a mi, he sentit emocions que mai havia tingut en escriure”, assegura.
No és l’únic exemple en la seua vida que atén al qui la segueix, l’aconsegueix. En 2012 va guanyar per una ampla majoria l’alcaldia de Rosello, un xicotet poble de la regió dels Abbruzo del qual vol vendre turísticament els seus paisatges amorosos. Es presentava en la llista cívica Autonomia i Llibertat.
Amb gran diferència numèrica, les seues lectores són dones. Entre elles, les xineses el tenen especialment captivat. “Espanya és molt similar a Itàlia. Les espanyoles tenen una manera d’actuar, una actitud, una gelosia, una simpatia propera a nosaltres. En canvi, en la Xina viuen d’una altra manera. Durant el període escolar tenen prohibit enamorar-se. De fet, si tenen parella, els professors adverteixen als progenitors. A més a més, xics i xiques no estudien junts. Viuen en una competició perquè qui aconsegueix entrar a la universitat tindrà una vida de profit; els altres treballaran d’operaris. En tot aquest context, els meus llibres han assolit conquerir aquesta societat tan diversa”. No pot parlar-me de dades concretes en el país asiàtic. “És difícil arribar a saber-ho perquè allí les llibreries, a l’igual que en les biblioteques, disposen de divans per a la lectura”, assenyala.
A l’igual que el seu admirat Hemingway, Moccia esclata passions i critiques. “És molt just criticar. La crítica, de fet, és útil i algunes les faig servir. El que em desagraden són els prejudicis. Només perquè tots et beneeixen, et critiquen. No entenc la possibilitat de manipular el món. Jo no he fet res perquè la gent se senta atreta per la idea de segellar el seu amor amb un cadenat, per exemple”. Es refereix a la moda de col·locar cadenats en els ponts amb el nom de la parella per a simbolitzar l’amor, tal com passa al seu llibre.
Diu que ha pres nota d’algunes crítiques, tot i que matisa de seguida: “Em diuen que els meus personatges estan delimitats en un cert temps, que no he tractat de contar unes altres realitats. Però és que no pots contar totes les realitats. És cert que no tots es reconeixen. Però no eres un exhibidor de tota una generació”.
Li pregunte si només sap escriure novel·la romàntica i m’avança una obra futura que té al cap. La que escriurà sobre dos amics que es retroben. “Seguint el rastre de Brases de Sandor Marai, el que faré no és un llibre d’amor, sinó un llibre de revelacions, de tantes coses que durant tot aquest temps dos amics no s’havien confessat”.