VALÈNCIA. No sé vosaltres, jo encara vaig anar un estiu a classes de mecanografia. Et plantaves davant d'una Olivetti, col·locaves bé els dits i en uns cascos d'helicòpter començaves a transcriure un dictat darrere d'un altre. La idea era aprendre a escriure a màquina com toca, amb tota la mà i no només amb dos dits, sense mirar al teclat i a una velocitat decent sempre mesurada en pulsacions. El típex era la solució per a les faltes d'ortografia i les errates quan encara no hi havia correctors automàtics, ni possibilitat d'esborrar amb el delete. Era, per tant, bàsic no fer errades; fins i tot, a l'escola suspenies exàmens pel fet de cometre’n. Una falta semblava un pecat i escriure a màquina, un aprenentatge d'eixos que podies aprofitar tota la vida.
Ara molts joves estan des de ben menuts exposats als teclats i, pràcticament, han desaparegut les acadèmies de mecanografia. Tot i això, va tindre un origen no molt llunyà, l'adeu de les màquines d'escriure va començar amb l'arribada dels ordinadors a les llars. Passaren de ser cosa del futur i enormes màquines que ocupaven habitacions senceres a ser present i realitat.
Potser fora un Spectrum. Aquell ordinador que anava amb cinta de casset i tardava quatre minuts a carregar un joc. Per a molts, va ser el primer contacte amb un teclat. A més, el buscamines i els marcianets que vivien allí dins revolucionaren l'oci. No recorde si aprofitava per a molt, però sí recorde com fardava quan algú tenia una palanca de control o una pistola d'aquelles de matar pardalets ficticis. La marca va ser comprada per Amstrad que també va ser, juntament amb el Commodore, una de les pioneres en fer ordinadors personals. Mon pare, de fet, tenia un Amstrad PC9512 que utilitzava la cinta de 5 ¼, que era encara més gran que la de 3 ½, i que després es va convertir en l'estàndard.
Si parlem dels discos que gastàvem, sembla mentida que poguera entrar el PC Futbol en aquells discos sense massa espai. Ara caldrien 5.000 disquets per a poder instal·lar el FIFA 20, però com el compres i el vens en línia, no et cal ni tan sols comprar-te un DVD. Ara bé, aquelles esperes eternes de «descarregant», «instal·lant» i «configurant»... Això no hi ha Bill Gates que ho solucione.
Tal volta, el teu primer ordinador fora més modern, un IBM o un Pentium, el de la cançó aquella del Bosco que apareixia al Currupipi Mix de 1995 (que no diu «Pentium», però el grup d’amics pensàvem que si). Ordinadors on a banda de poder jugar al Civilization II, a l’Age of Empires o al Larry Suit podies fer ja els teus treballs d'institut amb corrector ortogràfic. Això va ser el final de la Larousse, l'Espasa Calpe, la Britànica i la Catalana, perquè feren les enciclopèdies en CD-ROM. I clar, ací va estar l'inici del «còpia-pega» que tant els agrada als polítics i el final de les estanteries plenes de volums enormes agafant pols. Hi havia enciclopèdies de tot: de ciència, d’art, del xocolate, del motor o de gastronomia, entre d’altres. Era com internet, però ocupava tota la biblioteca.
Per cert, ara no concebem l'ús de l'ordinador sense internet, ens sembla un trasto inútil si no podem mirar Google. Encara que per als més antics, Google és relativament jove i encara recorden en aquells inicis utilitzar Yahoo, Altavista, Lycos o Ozú, que era el buscador espanyol. Potser, fins i tot, navegaren amb el Netscape o utilitzaren Linux, ara bé, res et donava més superioritat moral que el fet de saber programar en MS-DOS. Quan algú sabia utilitzar este llenguatge es pensava superior a la resta d'humans: el mateix passa, actualment, amb els programadors de Java, o tal volta amb els de Python, o potser els de C++... En general, els programadors se senten un poc superiors a la resta de mortals.
Molt ha canviat des d'aquells primers ordinadors, que tenien al costat unes impressores de l'infern. Alguns encara hem vist les agulles i el paper continu patir com si estigueren degollant un porc; el so era considerat arma de tortura. Altres s'iniciaren en allò d'imprimir amb Epson i HP, que no significa «fill...», són les sigles de Hewlett Packard, encara que cada volta que havies de comprar un cartutx te'n recordaves de les seues mares. Per cert, això de 20 pàgines per minut que algunes impressores publicitaven era una estafa. No hi havia manera de traure les fulles rectes, sense borrons, amb un color llegible, imprimint només un parell per minut, com per a fer-ne 20!
En aquells primers ordinadors tenies sempre la por que t'entraren virus, com quan tens un fill, però amb la possibilitat de formatejar. Mira que els agradava, i els agrada, formatejar i fer còpies de seguretat als informàtics! Uns informàtics que ara enganyen menys, la gent sap un poquet més d'ordinadors i no al·lucina quan fan CRTL-ALT-SUPR dos voltes o es fiquen a escriure frases aleatòries en MS-DOS per a acabar dient-te: «El millor és formatejar» o «has provat apagar i encendre?».
Per a alguns, el seu primer contacte amb els ordinadors va ser el buscamines, per a altres el Paint, hi ha qui encara gasta la calculadora del Windows a tota hora i, per descomptat, el rei dels treballs de classe era el PowerPoint. Tot i la seua antiguitat encara continua vigent, lamentablement, en moltes presentacions. En canvi, per a molta gent de la nostra generació l'arribada de l'ordinador a casa va vindre associada a Messenger i als xats amb desconeguts en aquell precursor del WhatsApp o en fòrums on podies ser qui volgueres.
Els ordinadors han evolucionat moltíssim, i ho continuaran fent, i molts els continuarem gastant principalment per a escriure, llegir i informar-nos. Altres per a jugar i estar en contacte amb els seus amics i familiars gràcies al Facebook i Skype. I molts per a vore pornografia, per a apostar o per a comprar. Segur que aquells que adquiriren un Macintosh a final dels 80 no pensaven que estarien ara comprant la carn fresca del supermercat amb un ordinador o que haurien substituït els bars com a lloc principal per a trobar parella. Com tampoc sabem si acabarem passant visita mèdica per videoconferència, treballant (majoritàriament) des de casa, si els ordinadors cuinaran tan bé com les nostres iaies o si acabaran guanyant-nos als escacs. Bé, això ja ho han fet, i quan passa només ens queda que formatejar i tornar a instal·lar el Pacman i els Space Invaders, perquè està bé saber d'on venim, per a imaginar cap a on anem.