VALÈNCIA. Per a la literatura valenciana l’aparició de qualsevol llibre amb intenció memorística és un doble regal. Per una banda, aporta un element més al cabal no massa extens (o almenys no tant com alguns voldríem) d’artefactes literaris que, més enllà del gènere concret de l’obra en qüestió, permeten sobreviure i mostren la persistència de l’expressió escrita en la llengua dels valencians. Però en el cas d’un llibre d’oberta i indissimulada vocació rememoratòria l’aportació conté, a més del valor purament literari, la plasmació d’un testimoni valuós i insubstituïble, tota una sèrie d’elements que suposen una generosa donació que l’autor fa cap al futur, l’explicació i el relat amb valor històric d’uns temps i unes circumstàncies.
Això ha fet exactament Josep Piera (Beniopa, 1947) amb Els fantàstics setanta 1969-1974 (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Com a lector confesse que, en llegir l’acotació temporal tan breu que el mateix títol incorpora (a penes sis anys) vaig sentir una certa decepció perquè em semblava un parèntesi excessiu per la mateixa brevetat, una privació injusta de la resta del temps passat, i probablement perquè estem acostumats a llibres de memòries que abasten quasi tota una vida (i a vegades la posteritat i més enllà: la vanitat d’alguns autors és infinita).
Però aquella relativa decepció va esvanir-se ràpidament durant la lectura, no només per l’amenitat i l’interés del relat, sinó per la comprensió de l’acotació, per l’homogeneïtat que transmet el període, i sobretot pel significat absolutament genèsic d’eixos anys en la vida del poeta. Tots tenim uns instants decisius, una eclosió cap a la vida adulta que determina afinitats i destins. La de Josep Piera, a més de l’interés que sempre comporta el naixement de l’alé poètic, les amistats i els amors o la lluita per fer-se un nom, està travessada per un factor relativament exogen però indestriable de la seua biografia: haver viscut eixos anys d’aprenentatge durant el final del franquisme, amb totes les ànsies de llibertat que això implicava i amb la creença ferma (després convenientment desballestada per la dura realitat) que tot estava per fer i tot era possible.
Eixa coincidència –en realitat eixa sincronia entre el canvi personal i el político-social– dona sentit al conjunt, i actua com a vasos comunicants permanents que fan entendre perfectament la delimitació temporal. Perquè si el bagatge anava carregat de repressió clerical, obscurantisme, pors i misèries variades, l’explosió en sentit contrari va ser directament proporcional, i Josep Piera la va viure en primera persona: esclat de vida, alliberament de prejuís, emancipació, descobriment del cos, de músiques, pel·lícules i llibres, tot un món que es posava en peu i del qual els seus protagonistes tenien la convicció absoluta de formar-ne part.
Els fantàstics setanta és, a més d’unes memòries, un record agraït i un homenatge a gent molt concreta i molt volguda. Sobretot a Marifé, l’enamorada de la pluja, la seua dona, que travessa de dalt a baix el llibre (i el condiciona d’alguna manera; ella és part decisiva d’eixe esclat inicial), i persona sense la qual la vida de Piera hauria sigut ben diferent. Però també a Raquel Payà i a aquells dies en un jardí d’una casa a Dénia, determinants en la vocació (“En aquell jardí socràtic de les Rotes de Dénia vaig començar a sentir-me qui volia ser, i a comprendre que em calia eixir de l’ambient on estava instal·lat vitalment”), o als amics de Gandia, la colla iniciàtica d’il·lusions, inquietuds, descobriments i mestratges. O el retrat de la València del moment, una ciutat entre somorta i esperançada, clau que obria tots els panys per a un jove amb els ulls ben proclius a la vida, i que gaudix dels fruits que eixa mateixa vida li oferix: Capsa 13, la vida bohèmia que s’albira en el barri del Carme, les noves coneixences, les noves llibreries com a cau de tots els desitjos i en les rebotigues de les quals es despatxaven materials doblement sublims per qualitat i prohibició.
Com tota crònica d’uns temps convulsos narrada per qui estava en un dels seus vèrtexs, els moviments de l’autor estan marcats, com pedres miliars d’un camí, per personatges transcendents en la cultura del seu moment, i la desfilada i les influències són constants: Rafa Ferrando, Terenci Moix, Vicente Aleixandre i aquelles visites emocionades a la mítica casa de Velintonia 3, Paco Brines, Jaime Siles, Juan Gil-Albert, Luis Antonio de Villena, Marc Granell, Amadeu Fabregat, Toni Mestre i Frederic Martí, etc.
I els versos, clar. Assistim als primers passos en les publicacions de l’autor, a tota eixa teranyina d’amistats, recomanacions i afinitats que suposen la inclusió en una determinada generació poètica, el tribut inevitable de l’art a la necessitat de publicar, d’estar present, de transmetre les emocions que convoquen els versos a un públic indeterminat, eixamplant els horitzons de les lectures entre amics o les epístoles dels mestres.
Els fantàstics setanta també mostra les indecisions idiomàtiques de l’autor, la presa de consciència, les possibilitats literàries i el canvi i l’aposta per la llengua de la seua gent, del seu poble, la veritablement seua, relatat amb tanta naturalitat com honradesa, com narra, cap al final del llibre, la gènesi laboral que va obligar –és una manera de parlar– a la parella a fixar la seua residència en el paratge de la Drova, destinat a convertir-se en un nom màgic associat eternament a la figura i l’obra d’eixe patrimoni ja de tots, d’eixe home essencialment bo, i excel·lència i honor de les lletres valencianes, que és Josep Piera.
Josep Piera
