Els pins no són culpables, ni els ha plantat ningú (la majoria), ni la terra és plana

Fa uns pocs dies que es publicava en aquest diari un article amb el títol “Els pinars plantats des de Madrid s’assequen i és la nostra oportunitat”, on s’esmentaven els dramàtics efectes sobre els nostres boscos de la històrica sequera actual, per formular tot un seguit de prejudicis i tòpics sense cap vinculació entre ells, ordre ni fonament.

Font a això, ens sentim (de nou) en l’obligació de fer una sèrie d’aclariments, puntualitzacions i correccions. Invertirem l’esforç d’aportar dades per tal de situar el debat on ha d’estar, que és en el camp de les certeses i no de les suposicions, vaguetats o opinions esbiaixades, que constantment frivolitzen de manera insuportable el debat forestal.

La nostra societat es confronta diàriament amb molts reptes. En alguns, com la COVID-19, va quedar evidenciat que era prudent que qui no tenia formació mèdica evitara pronunciar-se per no fer les coses encara més difícils i distraure l’atenció del que realment era important fer. Anàlogament a la salut o a altres camps del saber, les temàtiques forestals  són qüestions complexes que no convé simplificar amb proclames pamfletàries.

Per començar amb el referit article, és evident que Espanya, des del Decret de Nova Planta és un país centralista. No obstant, és una manca de rigor dir que es plantaren des de Madrid aquests arbres o uns altres, com seria fer-ho respecte les infraestructures, la política hidràulica, educativa o de seguretat. Culpabilitzar a tercers de les coses que passen és un típic recurs quan no hi ha res rellevant que aportar.

Al juliol d’enguany, precisament, contestàvem un article en aquest mateix mitjà (vegeu “Sobre els pins que s’assequen”) on s’afirmava -textualment- que la culpa de què els pins s’assecaren eren les repoblacions de l’ICONA dels anys 60, quan l’ICONA es va fundar el 1971!! (nyas... coca!).

Sense comentaris. Amb aquest exemple deixa ben clar que per a formular afirmacions i falsos tòpics sobre el camp forestal, els opinadors espontanis no se senten en l’obligació de documentar-se, i ni tan sols es molesten de mirar internet a l’hora de comprovar o justificar la validesa de les seues jaculatòries. En canvi, ha de ser la feina del que desmenteix aportar les dades per a rebatre els falsos arguments. És a dir, el món al revés.

Però tornem a l’article de hui. Doncs no. Evidentment, la causa de la mort dels pins (i també molts matollars, especialment els situats en les pitjors estacions) no és deguda a cap plantació. Sinó a la competència extrema pels (enguany) escassos recursos en un context d’excessiva densitat, com hem publicat en molts altres articles en premsa. A la falta de gestió forestal, en definitiva.

Efectivament, com indica l’autor, estem en màxims històrics de superfície de bosc a la Comunitat Valenciana. Però ni el ICONA, ni cap madrileny-a ha vingut a plantar pins ni ha decidit que es plantaren la immensa major part d’aquests boscos. Sinó que, tal com hem repetit altres vegades, ha estat aclaparadorament la regeneració natural després de l’abandonament agrari de la segona meitat del segle XX la que ha causat aquesta forestació sense precedents i sense gestió, per primera vegada des del Neolític.

A la Comunitat Valenciana tenim actualment unes 750.000 ha de bosc (estem pendents de la imminent publicació del IV Inventari Forestal Nacional que porta bastant de retard), front als 400.000 ha de 1970. Doncs bé, des del 1970 no s’han repoblat ni 50.000 ha (de les que no hauran sobreviscut ni el 70%). Només aquesta dada, ja confirma que la majoria dels nostres boscos actuals són el resultat de l’expansió espontània, sobretot del resistent pi blanc (Pinus halepensis), que si no existira, l’hauríem d’inventar.

També cal afegir que l’autor usa el terme “plantació” amb un sentit negatiu (potser per una inadequada traducció de l’anglès?). Al valencià i castellà plantació és simplement el fet de plantar, sense que això represente que es tracte de cap cultiu forestal intensiu, que esbiaixa la imatge de la realitat que perceben els lectors. Els cultius forestals intensius a les condicions de muntanya calcària mediterrània són totalment impossibles, tot i ser part de l’argumentari de tòpics de certa gent.

Incomprensiblement, en l’article també es relaciona la mort de milers de pins amb qüestions urbanístiques, hídriques o amb horts solars a les comarques litorals alacantines. Ací ja no entenem res, per què eixes qüestions no tenen res que veure amb el bosc, sinó el contrari: com els Espais Naturals Protegits, són càrregues -producte de la mala consciència de la societat urbana- que s’endossen als espais agroforestals, que tot i representar més del 50% del territori, són la baula més feble en termes electorals. Injustes i desproporcionades càrregues que agreugen la desigualtat territorial i finalment, incideixen sobre l’abandonament, el despoblament i l’actual problemàtica del territori.

Més tòpics. Tot i que no ho diu expressament, l’article insinua una altra idea, que no per més repetida, és menys terraplanista: que els pins no son d’ací i no deuen de ser-hi (sense precisar tampoc quina seria l’alternativa a deixar el sol completament nu i abandonat o com s’evitaria la forestació natural en aquest cas). Més enllà de les indefinicions, la qüestió de l’autoctonia és fàcil de refutar (per més que siga avorrit és estar sempre explicant el mateix). A més dels registres pol·línics quaternaris, cal recordar que un territori molt semblant al nostre en termes de clima, sol i llegat humà com les Illes Pitiüses reberen el seu nom dels grecs en tant que “illes dels pins” en un moment on no existien ni Madrid ni els perversos forestals que suposadament ens han omplert el territori de pins.

Respecte a les precipitacions, una altra vegada, hem d’aportar dades front a una inexactitud repetida, dins d’una tendència tòpica a comparar allò que (incorrectament) des d’alguns sectors anomenen el “territori Diànic” amb un Nirvana climàtic i naturalístic. En aquest sentit, hi ha una referència clarament incorrecta tant en allò que fa a les dades del darrer any, com respecte a la mitjana. A la zona del Montgó les precipitacions mitjanes es troben sobre els 650 mm, si bé al darrer any meteorològic han estat inclús per sota dels 250 mm, segons l’AVAMET.

Més coses. Respecte a l’eliminació de peus secs, efectivament cal subratllar la necessitat d’eliminar els peus morts per la sequera (l’insecte del gènere Tomicus sols te una funció de rematar-los). Aquesta tasca és clau pera  eliminar un material mort altament inflamable durant els següents 5-10 anys, com han estat durant anys els pins tombats o trencats per la neu del gener de 2017. Però curiosament també es qualifiquen com a joves els boscos de pi blanc per tindre menys de 100 anys, quan és evident que pocs dels nostres boscos de pi blanc (ni els que no s’hagen cremat) superen els 70 anys. Per què precisament, és a partir de l’inici de l’èxode rural i la desagrarització del territori (1960) quan comença la recuperació del bosc a les nostres contrades, per molt que aquesta realitat xoque amb les Fake News de la plantació massiva de pins.

També en referència als pins i dins de la dispersió d’afirmacions, l’article treu a col·lació la singular repoblació de fa més de 120 anys de la duna de Guardamar del Segura, una gran aportació del Servei Forestal de finals del Segle XIX i principis del XX com ara les anàlogues d’Empúries a Girona, que permeteren trobar les runes gregues d’Emporion, o la de les Landes a França.

En aquest cas, hi hauria que dir que ara que els pins han arribat al final de la seua vida ha sorgit un absurd debat en què certs col·lectius (gens vinculats a Guardamar sinó a la seua quota de poder) demanen que s’eliminen els pins per recuperar un matollar que algun teòric de la seua facultat entén que seria la vegetació potencial d’aquell indret.

Si bé és cert que l’autor evita assumir exactament eixe discurs, classifica les repoblacions amb pins a les comarques alacantines com un sistema “no natural”, sense tindre en compte la informació de les fonts que ens permeten reconstruir la vegetació dels darrers mil·lennis (torberes, sediments, restos de llenya i fusta a recerca arqueològica, toponímia, ...), o inclús els ja esmentats documents clàssics, on apareix sistemàticament el pi. Bé, què hi farem! Roda la mola, tornem al mateix.

Ací caldria indicar, respecte a les repoblacions històriques en general, que si s’ha utilitzat el pi (en general) no ha sigut per la seua capacitat productiva ací ni per foscos interessos exògens sinó per la seua capacitat de sobreviure a condicions dures. Sense dubte a finals del segle XIX era inconcebible llençar els diners com fem ara per calmar les crítiques, tot i que sabem que el que fem no va a servir de res, com en molts cassos plantar carrasques baix els pins. En canvi, si dedicarem eixos diners a aplicar silvicultura (menys atractiva per a molts) i aclarirem els pinars, a més de mitigar els efectes de la sequera reduir els riscos i obtindre materials renovables, generaríem buits on de seguida apareixerien altres especies de manera natural.

També s’hi fa un excurs sobre la nostra diferència respecte a França. Doncs bé, sembla que igualment se’n desconeix la realitat. A les Landes hi ha 1.000.000 de hectàrees contínues de pins i els massissos muntanyencs francesos (Vosgos, Jura, Central, Alps,..) estan profundament forestats. Ja fora de les muntanyes, a França predomina el clima temperat, sense sequeres crítiques i amb una orografia molt suau. Per això el percentatge de territori agrícola es molt més elevat que ací, amb una suggestiva distribució de bocage. També a la Península Ibèrica, sobre sol àcid tenim les deveses, que són impossibles a casa nostra pel tipus de sol, orografia, minifundi i la baixa humitat hivernal, però nosaltres també tenim el nostre paisatge cultural agroforestal que hem de gestionar.

Per a acabar -i inauditament, quan ja s’ha arribat a un alt consens sobre el rol clau dels boscos, junt al mar i les torberes per mitigar el canvi climàtic- l’autor  suggereix com a alternativa general les zones humides -com si foren generalitzables a tot el territori- i acaba sentenciant que les grans masses forestals no caben en el territori valencià. Al nostre judici, aquestes són afirmacions que denoten un desconeixement supí del territori i la seua història agrària, fetes des d’un enorme i inadmissible biaix litoral. Sembla que l’autor ni coneix, ni deuen interessar-li les realitats de comarques com l’Alt Millars o dels Serrans, per exemple, però que sí que se sent legitimat per a opinar-hi.

... I clar que seria interessant recuperar l’agricultura i ramaderia extensiva! Però també caldria dir que la realitat de les darreres dècades va exactament en la direcció contraria fruit de les moltes dificultats burocràtiques (aquestes sí: externes al món rural) com l’encaix a la PAC i les seues conseqüències sobre el terreny: la sobrepoblació de senglars, l’absència de escorxadors locals, els drets d’arrencament de la vinya o el minifundi. Problemes reals que, aquests sí, necessitarien la comprensió i la implicació de les ciutats (i no sols Madrid) per a la seua reversió.

Per acabar, tot i que l’autor reconeix que el bosc avança tant a escala espanyola com valenciana no es capaç de treure cap conclusió útil d’aquest fet, més que la sorpresa. Desgraciadament, no veiem novetat en aquesta actitud, massa comuna en la nostra societat, i que no va a enlloc, per què en lloc d’arribar al final de la qüestió, es desvia del camí amb vaguetats i Fake News. Ja hem dit moltes vegades  que estem en un nou paradigma forestal que ha vingut per a quedar-se, per molt que no vulgam veure’l i que busquem excuses explicatives com les que s’han exposat fins ací.

Aquest nou paradigma forestal (i territorial) planteja uns reptes als que hem de respondre aprofitant en positiu les fortaleses i les oportunitats que suposa, per tal de minimitzar les debilitats i els riscos que implica. I això es farà sent proactius. Amb models de desenvolupament i gestió sostenible dels recursos forestals, d’acord amb criteris de vertebració territorial i de la societat rural.

Tot el contrari a limitar-se a buscar repetidament caps de turcs i culpables en deserts llunyans o muntanyes remotes, o a formular explicacions basades a tòpics, vaguetats i suposicions sense fonament.

Tant de bo puga servir aquest article que ara fem per tornar el debat forestal al camp cientificotècnic i treure’l de l’àmbit ideològicopamfletari on massa sovint es vol situar.

Eduard Rojas Briales i Rafael Delgado Artés són professors de la Universitat Politècnica de València.