GRUPO PLAZA

València, quina paciència 

En òrbita

31/01/2021 - 

VALÈNCIA. Som a l’any 1801. L’objecte sideral, que es desplaçava sobre un fons esquitxat d’estrelles, va deixar en Giuseppe amb la boca oberta, com qui veu visions. A aquest llombard de Ponte in Valtellina, un llogaret encaixonat entre els Alps, segurament els ulls li espurnejarien o li faria un salt el cor. Vés a saber si el caracteritzava la serenitat o si s’emocionava vivament. Cada dia no es fa el descobriment d’un asteroide. I encara menys l’1 de gener d’un segle (XIX) acabat d’estrenar. Giuseppe Piazzi, un bon observador i catalogador d’estels, seria l’astrònom que, des de l’observatori que va fundar a Palerm, faria la  gran troballa. Ell batejaria, també era rector, el nou planeta nan, el cos celeste més gran del cinturó d’asteroides. El nom triat per a la criatura va ser Ceres. 

Sovint he manifestat com m’agradaria fer parada i fonda a algun punt de l’espai. La ciència-ficció m’ha empès a aquesta tendència galàctica. L’arribada a la lluna va influir a generacions de nens que desitjàvem, vestits d’astronautes, amb ulleres de llarga vista i naus espacials, navegar per l’estratosfera i recórrer l’univers. El meu interès per Ceres, deessa i planeta, és perquè es troba entre les òrbites de Mart i Júpiter, us ho explicaré. M’havia fascinat Segundo de Chomón amb aquell increïble “Viatge a Júpiter” (recomane aquest curtmetratge i tota la seua l’obra) que va escriure i dirigir l’any 1909. La màgia, l’onirisme, els  tràvelings, els colors... La grandesa i la misèria humana, entre trucs i fantasia, feien una llarguíssima escala per voler pujar al planeta. 

Tampoc no és d’estranyar que li tinga tanta afició a Júpiter: el meu amic, l’escriptor i sociòleg Toni Mollà em va fer alçar els ulls cap allí, l’esfera celeste més antiga del sistema solar i que a tota hora posem pels núvols. Ens agrada, amb molta sornegueria, tant el Júpiter oriental com l’occidental. Un planeta que va a tota pastilla, que té la velocitat de rotació més alta entre tots els seus col·legues. Les primeres sondes que van arribar-hi (Pioneer 10 i 11) fotografiaren, com paparazzis desbocats, la dolce vita d’aquest planeta que radia tanta energia. El “sondaren”, pobret, més vegades al llarg dels anys (Voyager, Ulysses, Galileo, Casini, Juno...) fent sortir a la llum la seua personalitat i l’aspecte, desvelant-ne els misteris. Sabem que és panxut, amb bon diàmetre, que té una piga gegant vermella i que el vent hi bufa amb un coet al cul. Júpiter és espavilat a l’hora de camuflar els seus atractius. Unes partícules microscòpiques molt fosques fan invisibles els anells des de la Terra. La sap llarga!  


Pel que fa a Mart sempre ha estat en boca de tots. La cultura també li ha fet l’ullet. El cinema, la música, la literatura... han venerat aquest planeta amb nom de déu, de segon dia de la setmana. Mart ens acompanya amb melodies, amb fantasies amplificades, que han sonat a ritme de pop i rock. Els cràters volcànics, els mars i les invasions han il·lustrat sovint els animated cartoons del nostre espai terrenal. De la mà de Ray Bradbury, uns coets de plata arribaven a la superfície marciana plens de terrícoles gens respectuosos, amb nivell de tanoques. Unes Cròniques marcianes on uns intel·ligents marcianots plens de sensibilitat no se’n saben avenir amb els despropòsits terrenals de “ketchup i mostassa”. 

Mart ha estat també un objectiu anhelat. Encuriosits i tafaners, posseïts  per un esperit aventurer i nòmada, hem fantasiat amb la il·lusió de voler arribar-hi abans que no ens visitaren els oriünds del planeta. Carl Sagan va tenir la mirada posada en aquesta bola vermella. No pintava els marcians vestits amb texans. Se’ls imaginava sense ulls, inofensius, vegetarians; orientant-se durant el dia amb petits tentacles rojos i a la nit cavant un clot. Una infantesa acompanyada de llibres de ciència-ficció, de les lectures d’Edgar Rice Burroughs i les seues històries de Barsoom, ambientades a Mart, tenen la culpa d’aquest amor marcià del científic. Més tard, ens va fer somiar desperts amb l’univers sencer.

Foto: José Azkárraga.

Fins ací l’itinerari amb vestit espacial, em trac el dispositiu de respiració que m’ha acompanyat en el passeig  interestel·lar. Xafe la Terra, em col·loque la mascareta i el xandall pandèmic. La nostra dèria fugissera, de volar lluny, va in crescendo. Evidentment la situació ens ho ha posat en safata. Estem entristits, defraudats, insatisfets amb la política. Som els observadors sensibles d’un panorama insòlitament esperat i inesperat. Ens invadeix  la frustració, estem despagats amb aquest desitjat recanvi polític. Ens deixa estupefactes la inoperància, la incultura assessorada, l’atreviment incompetent. L’Ajuntament de València, a través del regidor d’Innovació i Gestió del Coneixement, Carlos Galiana, informava aquests dies del darrer Infobaròmetre. Després de fer una enquesta a 1.320 valencians, s’ha arribat al resultat més esgarrifós i inaudit que podíem esperar, unes xifres d’antologia. Una quarta part dels ciutadans rebutja la vacuna de la covid. Un 21,2% els preocupa més les restriccions en les relacions socials que l’atur i... No desvetllaré més dades. On s’és vist!

Continue contant-vos. La pressió terrenal fa valorar amb optimisme una  informació recent que no ens deixarà xafats com una coca. L’enyorada mobilitat potser tornarà a ser possible. Una bona notícia ens ha alleugerit l’estaca terrenal, la  covid-19 i soques nouvingudes. No vull fer-vos patir, ací va: la humanitat podria viure orbitant Ceres en un tres i no res. Sembla que les condicions són idònies per colonitzar aquest planeta amb nom de deessa de l’agricultura. El físic Pekka Janhunen és el finlandès que ens anima a viatjar, que planteja reptes tecnològics, intel·ligència artificial... Uns hàbitats giratoris que poden ser la nostra llar. Un nou món, un desafiament amb molt de futur, que orbita entre Mart i Júpiter. No vull convèncer ningú, però els físics també ens alerten i afirmen que la Lluna va dient adéu a la Terra. Neil Armstrong i Buzz Aldrin deixaren, al seu passeig fa més de cinquanta anys, un enginy d’espills i làsers que apunten el nostre planeta i mesuren la distància que ens separa. La Lluna se’ns allunya quatre centímetres any rere any. No cal fer comptes, està clar: s’acomiada. Perdut per perdut un munt de raons ens empenten a alçar el vol. Si algú ho dubtava, hi ha una vida més enllà. O ens quedem a la lluna de València o a l’òrbita de Ceres. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email