'En Tristany s’encongeix': una novel·la infantil sobre la indiferència dels adults

VALÈNCIA. Tristany és conscient que, de sobte, ha començat a minvar acceleradament però els seus pares, embolicats com estan en les pròpies cabòries, romanen totalment aliens a aquesta situació estranya. A l’escola, però, tampoc no són capaços d’afrontar aquesta qüestió. "No ens reduïm en aquesta classe", diu el professor una mica molest per aquesta irregularitat extravagant. Sort que,   finalment, el protagonista troba la solució al seu problema en una caixa de cereals. Així, En Tristany s’encongeix (Blackie Books, 2017), de Florence Parry Heide i il·lustrat per Edward Gorey, és un llibre que presenta una situació de comunicació intergeneracional això sí, des del punt de vista de l’infant i amb una certa comicitat que s’expressa en una prosa lacònica, que pot resultar melodramàtica i alhora tremendament divertida, juntament amb unes il·lustracions irreverents tot i que d’estil clàssic i tradicional. Aquestes últimes proporcionen un rerefons adequadament apropiat per aquesta espècie de malaltia incòmoda de la qual Tristany acabarà, finalment, recuperant-se. O potser no.

L’infant s’enfronta, doncs, a un fet desconcertant. No pot arribar al prestatge de l'armari de la cuina on s’amaguen els caramels i els xiclets; la roba li queda gran i se li desboca pels braços i pels peus i, per augmentar aquest esverament, la mare està més preocupada perquè la coca del forn no augmenta, mentre que el pare perquè no seu correctament. Així, durant el sopar els pares només li recriminen que si vol fingir que està disminuint físicament ho pot fer sempre que no ho faça a la taula. La capacitat d'encongiment i regeneració d’Alícia en Terra de Meravelles es reprén, doncs, en aquesta història plena d’avisos subtils cap al lector adult, que no sols reconeix la manera en què ignora els menuts sinó que també recorda situacions similars viscudes durant la mateixa infantesa que ara, inconscientment o no, reprodueix. Per al lector infantil, en canvi, aquest relat no és més que un reflex fidel de la frustrant realitat quotidiana. Tanmateix, de segur que connectarà amb ell instantàniament. I el divertirà també.

Florence Parry Heide (1919-2011) va ser una prolífica autora americana que va començar a escriure després que els cinc dels seus fills van anar a l'escola. Des d’aleshores, els seus contes van ser una mostra genial de la curiositat i el comportament infantil al mateix temps que esdevenien una alerta a l’hora de sensibilitzar els adults pels seus actes. Amb tot, En Tristany s’encongeix, no és cap novetat. No hi ha res d’original sobre els indiferents, incapaços i, en moltes ocasions, pares absents que, paradoxalment, tantes vegades han estat presents en la literatura infantil. Si Maurice Sendak es reconeixia, per tant, com un gran observador de la infància, Parry Heide no anava a ser menys amb tanta criatura per casa i, de la mateixa manera que a On viuen els monstres, l’única funció de la mare és enviar Max a l’habitació per haver perseguit un gos amb una forquilla, en aquesta història Tristany assisteix insòlit a la incredulitat i la deixadesa amb què els pares encaren aquest incident.

Gorey i Heide es van fer amics treballant en aquest i en els altres dos llibres posteriors que configuren una sèrie al voltant de les aventures i desventures de Tristany. Aquest artista nord-americà era conegut per les seues excentricitats, que anaven des de la compulsiva obsessió en la compra de llibres passant per l’eclèctica combinació de sabatilles esportives amb abrics de pell amb què passejava per Nova York. Tot i aquestes singularitats, Edward Gorey (1925-2000) és un dels il·lustradors més reconeguts i que més fidel s’ha mantingut al seu estil. Les seues il·lustracions es caracteritzen per un control meravellós de l’espai i els angles insòlits que potencien la sensació de malenconia i màgia. En Tristany s’encongeix gaudeix, doncs, d’aquest reconeixement artístic mitjançant la presència de dibuixos senzills i d’estètica victoriana amb una capacitat deliciosa de caricaturitzar la tragèdia, com ara la que pateix el protagonista, alhora que arrenca un somriure del lector que contempla el drama irremeiable que s’apodera d’ell.

Finalment, Tristany, resol el problema per si mateix, ja que fins i tot quan els adults que l’envolten comencen a creure el que diu, són descoratjadors i absolutament ineficients a l’hora de fer alguna cosa. Els pares de Tristany consideren la possibilitat de telefonar un metge, però estan tan indecisos que l’infant decideix solucionar per fi el dilema pel seu compte amb l’ajuda d'un joc de taula que va rebre després d’haver-lo vist anunciat en la part posterior d'una caixa de cereals. Malgrat aquesta destresa prematura en la resolució del conflicte, confesse que me n’alegre que aquesta no siga una altra novel·la infantil amb final feliç, perquè no és del tot així a jutjar pel color verd brillant que comença a expandir-se pel cos del protagonista. No, certament, la felicitat no hem d’anar a buscar-la al final del llibre sinó en el catàleg d’una editorial que es supera en cada nova publicació, les quals siguen o no extravagants, no deixen indiferent ni menuts ni grans.