Enric Llopis: "Que es perda el Cabanyal dependrà de la resistència de la gent i d'allò que esta vullga"

VALÈNCIA. Els raïls del tramvia ens porten a un escenari diferent, banyat per la mar i de vegades observat amb cert recel per part de la població valenciana: el Cabanyal. A un costat, unes pistes de tennis on uns xiquets juguen i criden; a l’altra banda, les modernistes cases del barri, encara ostentoses a pesar de la degradació que es menja cada dia un poc més les arrels d’un dels barris amb més història de València. Estem, concretament, al Cabanyal Horta, un xicotet espai amagat a l’avinguda Mediterrani on, efectivament, l’horta i la vida semblen el mateix. Palets ací, palets allà, els preparatius evidencien que falta poc per a la presentació de Cabanyal Zona Zero, cròniques de la resistència (1998-2018), llibre escrit pel periodista Enric Llopis.

Aprofitem l’ocasió per parlar amb ell. Col·laborador en Rebelión.org, Resumen Latinoamericano i Ràdio Klara, Llopis ens revela que el llibre va ser, en realitat, un encàrrec dels editors (Zambra-Baladre). “Pensaren que feia falta un llibre sobre el Cabanyal perquè hi havia un buit a cobrir”, assenyala. Ausades que hi havia coses que calia contar.

Per exemple, que el pla inicial que va dur a terme Rita Barberà era, aparentment, de protecció. “D’ahi ve la P de PEPRI, el pla que va tractar d’executar el govern del PP”, diu. Després, i des de fa uns anys, una nova època amb el tripartit progressista; aires de canvi que, a la fi, no han sigut exactament així. “El període va començar amb intervencions policials”, agrega. Ara, en ple procés de gentrificació, un concepte sociològic que explica la transformació i substitució d’una població per una altra, el futur del barri està més en entredit que mai. Uns moviments socials volen un model de barri; i uns altres, aposten per d’altres vies per aconseguir-lo. Només el temps dirà on acabarà. I el seu destí dependrà, fonamentalment, de la gent.

-Què te de particular el Cabanyal per escriure un llibre al voltant d’ell?
-El barri té moltes singularitats: primer, que és un barri apegat a la mar. Després, que conserva una trama històrica important amb edificis d’estil modernista. A més, està compost per classes populars i treballadores, que són les predominants encara al barri, que, al seu torn, també està sotmès a un procés de gentrificació (com s’explica al llibre). Hi ha, a més, un clar increment dels preus de l’habitatge tant per a compra venda como per al lloguer, i d’elitització podríem dir. És un barri amb molt de teixit i moviment social i veïnal i, ara mateix, està en fase d’ebullició, com es pot llegir pràcticament tots els dies en els periòdics.

-Tots coneixem el Cabanyal, però què es allò que s’anomena “zona zero”?
-La zona zero es la més degradada del barri, la més conflictiva, la més pobra i, també, la zona per on anava el projecte de prolongació de PP. És on viu bàsicament la gent de població gitana, romanesa... I on es plantegen més conflictes.

-En el llibre es parlen de moments històrics decisius per al barri, començant pel seus orígens i parlant també de la època en la que governava Rita Barberà i es posà en marxa el PEPRI. Què va ser açò per al Cabanyal?
-La sigla P (de PEPRI) és, de fet, de “protecció”. Però, realment, es tractava de fer una avinguda que arribava fins la mar i que partia en dos el barri. Plantejava l’enderroc de més de 1600 habitatges i crec que al voltant de 675 edificacions: trencar eixa trama de pescadors i de barri mariner apegat a la mar per fer una avinguda més ampla amb nou veïns; fer un nou tipus de barriada. És cert que de “protegir” no tenia res, però era una zona molt degradada i jugaven amb açò dient que, amb la ampliació, es protegia el barri.

El que passa és que el PP guanyava les eleccions ací i en tota la ciutat, de vegades amb percentatges que superaven el 50% dels vots. No era una cosa excepcional del Cabanyal. En altres zones de conflicte també arrasava el PP.

-Després va arribar el que crides “tripartit progressista”. Dius al llibre que va començar amb energia, però després la cosa s’ha quedat una mica estancada. Què ha passat?
-El primer és que suspèn el PEPRI, el projecte del PP. Es paralitza. S’anuncien projectes d’inversions i un nou pla per al barri mitjançant la figura del PEC (Pla Especial del Cabanyal). Estos dies ha eixit en els periòdics, i la xifra que jo pose en el llibre i es va arreplegar per tothom era una inversió de 61 milions d’euros, però l’alcalde ha dit ara que no, que era de 100 milions: inversions que en part venen d’Europa, en part de l’Ajuntament, entre l’Ajuntament i la Generalitat... La idea era canviar la cara al barri. Comença un procés en la que una part del veïnatge que estava mobilitzat considera que al canviar el govern arriba el moment de que es faça el que no s’havia fet en 20 anys.

No obstant això, en una primera etapa hi ha una fase molt dura d’intervenció de la policia local, amb moltes multes sobre tot a la gent romanesa que treballa amb la ferralla per sobreviure; també a la gent que no pagava la llum, anaven els d’Iberdrola i tallaven... Té a vore amb tot el procés de gentrificació. Ahí, a l’antiga seu de la Conselleria de Territori i Habitatge ja s’estan anunciant apartaments de lux per a estudiants. És canviar la cara al barri.

-Què vol dir aquest concepte de “gentrificació” i què té a vore amb el barri?
-És un concepte que ve de la sociologia britànica, de Ruth Glass, qui, en els anys 60, planteja la transformació i substitució d’un barri on bàsicament viuen les classes populars per població d’un altre tipus amb un poder adquisitiu major. Allò no vol dir que siga gent de l’alta burgesia ni gent adinerada, sinó que no és la gent que tradicionalment ha viscut en el barri. I això és el que està passant al Cabanyal.

-I això és negatiu o positiu?
-Hi ha gent que està encantada, i gent que és mes crítica. En un barri amb expectatives de transformació, això és un factor d’atracció per a nous negocis... Però no es un procés exclusiu del Cabanyal. Hi ha exemples al Raval de Barcelona, Malasaña en Madrid... A Londres, Nova York. És un procés de transformació i de substitució, i així es queda molta gent en el camí.  Russafa, a València, n’és un exemple clar.

S’ha de tindre en compte que, si es retallen les inversions i una part del veïnatge considera -com denuncien- que hi problemes de droga, de delinqüència, de convivència, de devaluació dels habitatges... Així el veïnatge, o una part, està demanant una intervenció. I si tu eres propietari, si això fa que el teu habitatge es revaloritze...  Hi ha gent a la que, per exemple, tampoc li importa massa la protecció de l’arquitectura. En molts casos està molt degradada i hi ha edificis que es varen comprar per enderrocar-los directament, perquè estaven al tram on hi havia projectada l’avinguda.

Quan un barri el deixes degradat, després molts veïns es queixen: “No em dones llicència per a rehabilitar”, “no em dones llicència per obrir un negoci”, “hi ha problemes de droga”, “de tal...”. La premsa, a més, calfa l’ambient, perquè sembla que quan un barri està més degradat, més justificació tens per intervindre i fer noves operacions urbanístiques. I una part important del veïnat està a favor de tot això. No tot lo món té una perspectiva global de lluita de classes i de conflicte social. De fet, en l’any 98, que és quan s’aprova el PEPRI per part de l’Ajuntament, i neixen plataformes com Salvem Cabanyal, no tothom pensava el mateix. Pots vore pancartes de l’època dient: “Sí a la ampliació”.

-És el que passa, com deies, amb Russafa, que és el barri de moda...
-Russafa és el procés de gentrificació tancat. Hi ha gent que, quan declares “zona acústica saturada” ja miren cap al Cabanyal o a uns altres barris per traslladar-se. I, evidentment, està molt relacionat amb tot el negoci al voltant dels Airbnb. És un fenòmen que es dóna a tota Europa.

-Hi ha un cert prejudici quan miren des de fora el barri del Cabanyal?
-Pense que sí. Però eixa idea és intencionada i vol ser transmesa. Se planteja que és un barri on la delinqüència no permet viure en condicions al veïnat. Açò és característic dels processos de gentrificació: “El Cabanyal está tomado por okupas...”, “Los okupas hacen la vida imposible en el Cabanyal”. Quan s’acaba el procés de gentrificació, estos titulars desapareixen. Però insistisc: això no vol dir que vinguin milionaris amb copalta.

-El barri té zones pobres i després està l’Hotel Las Arenas. Com és possible esta situació? 
- Eixos contrasts són els que denuncien els moviments socials. De fet, molts moviments parlen directament de lluita de classes. Quan un fons d’inversió compra un bloc d’habitatge i puja els preus als veïns i els fan mobbing immobiliari per a que venguen i això després es revén o es transforma en un hotel de tres plantes o en un restaurant per a turistes... Ahí estem parlant de lluita de classes, i això està passant ací.

-Es perdrà el Cabanyal tal com el coneixem hui?
-Dependrà de la resistència de la gent i d’allò que esta vullga. El que veig és que hi ha interessos molt contraposats. Que hi ha gent molt diversa amb perspectives de model de barri molt diferent i gent amb més força que altra. L’Ajuntament ha presentat un pla de convivència, i hi ha veïns que li demanen més contundència, però clar, no els interessa directament que la policia intervinga en pla Los Hombres de Harrelson un any abans d’eleccions...

La realitat és que s’està expulsant a una part important dels veïns. Els fons d’inversions estan comprant habitatges; al carrer Reina, jo vaig comptabilitzar quatre immobiliàries en una vorera. És el que passa als barris amb estos processos de gentrificació.

-També hi ha hagut propostes culturals com el Cabanyal Íntim... Això ajudaria a donar-li una altra vida al barri?
-Sí, clar, tota iniciativa positiva... La gent al carrer, etc. Tot ajuda. De totes maneres, considere que és un barri amb molta vida, i encara es fa en el carrer. És un barri amb un teixit associatiu molt gran, amb molts moviments. El que passa és que són moviments molt diferents i moltes vegades enfrontats. I amb plantejaments de barri molt diferents. Però, en qualsevol cas, no hi ha cap barri perifèric on no hi hagen eixos problemes de convivència.

-Creus que hi ha alguna solució?
-El primer propietari de solars i patrimoni públic d’habitatge és el sector públic: Ajuntament i Generalitat. Es podria posar això en un règim social per abaratir, etc. Les subhastes, d’altra banda, s’estan fent perquè els habitatges els compren propietaris privats; no milionaris, sinó gent que vol comprar-se una casa i l’Ajuntament les subhasta a través del Pla Cabanyal. Però això no és impulsar cooperatives de lloguer social o abaratir els preus.