Entrem al nucli de la memòria gràfica valenciana amb Francesc Jarque

VALÈNCIA. El dipòsit de seguretat on es guarda l’arxiu gràfic del fotògraf valencià Francesc Jarque és semblant a una nevera. L’habitació, blanca i freda, a primera vista conté només una enorme caixa metàl·lica composta per prestatgeries tancades entre si hermèticament, com la closca d’un armadillo. L’accés a aquesta sala està summament restringit perquè no puge dels 18 graus i només els conservadors tenen accés a la clau. 

En girar-la dins del pany del dipòsit, desenes de prestatgeries es posen màgicament en moviment i s’obrin per deixar a la vista el material: prop de 30.000 documents gràfics, postals, serigrafies, negatius, diapositives i positius amb els quals Jarque formà un inventari gràfic complet de la realitat valenciana des del 1957 al 1998. Enguany fa 20 anys que la Biblioteca Valenciana va comprar el material i la major part dels fons mai han vist la llum. Igual que aquests fons, prop de 600.000 documents gràfics reposen a l’ala nord de l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis. ¿Com funciona aquest ‘lòbul temporal’ de la memòria valenciana?

La Biblioteca Valenciana es va fundar el 1979 a partir de la donació de la biblioteca particular de Nicolau Primitiu Gómez Serrano per part dels seus hereus. L'any 2000 va ser dotada de seu pròpia i es va convertir en una mena de cervell valencià.

Les ‘neurones’ de la biblioteca estan organitzades en una gran xarxa de dipòsits i corredors, comunicats per una interminable escala contínua que uneix sis plantes plenes de material històric. Només la secció del fons gràfic conté prop de 3.000 gravats, 30.000 dibuixos, 16.000 cartells, 450 mapes, 800 ex-libris, 400 etiquetes de taronges, 28.000 cromos, 80 llibrets de paper fumar, 1.650 butlletes de tómbola i 3.500 bitllets de viatge, paper timbrat, entrades de teatre, almanacs, retallables...

“Quan arriben les col·leccions bé siga per compres o donacions, les rebem en un dipòsit zero on el material es neteja i es revisa que no hi haja cap problema, per exemple de fongs, que puga danyar la resta dels materials”, conta Everilda Ferriols, directora de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. “Cada material necessita uns tractaments determinats i el material fotogràfic és molt més delicat que el paper”, precisa.

Cada habitació, cada prestatgeria, cada arxivador i cada document tenen els seus codis identificatius propis. Són la seua signatura, una amalgama de nombres i lletres que permeten trobar qualsevol material entre milions de referències de tot tipus.

“Tot està conservat en material de preservació: es mesura fins i tot l’acidesa del cartró de les caixes on guardem els fons. Les fotografies estan separades per paper barrera, un paper lliure d’àcids i per a les diapositives emprem arxivadors de plàstic mylar”, conta Núria Jiménez, tècnic de conservació del fons gràfic, mostrant les imatges de Francesc Jarque, signades a mà per ell mateix. “Tenim catalogades les imatges de la Comunitat Valenciana i d’Espanya”. 

La resta de la col·lecció, que inclou fotografies de països com Bolívia o Xile, està guardada en caixes i amb el temps, la nostra intenció és catalogar-ho tot i posar-ho a l’abast dels ciutadans”, explica Jiménez, al corredor de la prestatgeria número 15 on es guarda el fons.

Francesc Jarque (1940-2016) fou un dels fotògrafs valencians que més extensament documentà la societat valenciana. Les festes, la gent, l’arquitectura, la vida quotidiana, els paisatges o la gastronomia sigueren objectius de la seua mirada, que el va convertir en acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos. Professor i divulgador, el seu compromís social i polític el van dur fins i tot a presó per negar-se a entregar la càmera amb què fotografiava una manifestació ecologista el 1979. El 1997 la Biblioteca Valenciana va comprar el fons per 26 milions de pessetes de l’època, una suma molt important.

“Normalment són els fotògrafs o les famílies qui ens ofereixen el material. De vegades els preus són molt elevats, també en opinió dels taxadors que consultem, i no es pot comprar perquè no hi arribem pressupostàriament. Des del 2011, amb l’arribada de la crisi, el pressupost per a aquest tipus de compres ha baixat molt”, conta Charo Tamarit, Subdirectora de Llibre, Arxius i Biblioteques de la Conselleria de Cultura. Però encara que els fons siguen públics, l’accés i l'ús dels mateixos no és senzill. Què podem fer amb ells? Són nostres en propietat?

“Esta biblioteca està destinada a investigadors de la universitat o enginyers que consulten, per exemple, fotografies aèries per analitzar l'evolució del territori”, explica la seua directora. “Per accedir als fons, els usuaris fan una petició per escrit i nosaltres autoritzem l’accés als documents amb la condició indispensable de respectar els drets de propietat intel·lectual”, detalla Everilda Ferriols. “L’objectiu principal és la conservació, tot i fent difusió del patrimoni”, conclou.

Donat que el material és delicat i no pot estar traient-se cada dia, dos de les estratègies per difondre’l són les exposicions i la posada a disposició pública dels fons a través de la pàgina web de la biblioteca, però aquests procediments no estan exempts de complicacions.

“Nosaltres no tenim els drets sobre les imatges. La propietat intel·lectual la tenen els familiars. Les fotos físiques sí podem exhibir-les, però per a molts altres usos s’ha de demanar permís. Només quan es compleixen 80 anys de la mort de l’autor, l’obra passa a ser de domini públic i sí que es pot difondre íntegrament tant per internet com en altres suports”, conta.

Els fons de la Biblioteca Valenciana poden ser consultats per tots els ciutadans a través de Bivaldi, el sistema de consulta de la pàgina web. Fins a 10.000 documents digitalitzats poden veure’s en aquesta web, però obrir-ne alguns, com les imatges de Jarque, dóna lloc a una sorpresa. 

“Moltes imatges no es poden difondre perquè tenen drets d’autor i les que estan penjades només les posem a baixa resolució. M’encantaria poder posar-les en la millor resolució, perquè el treball el tenim fet, però no podem fer-ho per respectar els usos”, conta Everilda Ferriols, directora de la Biblioteca Valenciana. “Hem obert perfils en xarxes socials, però la web és antiga i poc amigable i estem treballant per fer-ne una de nova el 2017”.

Pel que fa a les exposicions, la immensa quantitat de materials que posseeix la biblioteca fa impossible mostrar-ho tot. En el cas de l’obra de Jarque, en els 20 anys que la biblioteca té els fons, encara que algunes de les seues imatges participaren en una exposició col·lectiva de la biblioteca el 2008, els fons no han sigut objecte d’una exposició en solitari.

“L’obra només es pot exposar en cas que la conservadora ho autoritze. El requisit fonamental és que moure el material no supose perjudicar el document i que la sala tinga unes condicions de temperatura i intensitat de llum adequades. Normalment s’exposa per un període màxim de tres mesos”, conta Ferriols. “Els materials s’han prestat per a nombroses exposicions, per exemple a la universitat, i nosaltres tenim un pla expositiu amb el qual en fem 4 o 5 a l’any amb temàtiques molt diverses”, conta.

Una de les claus perquè la biblioteca es consolide i arribe a l’alçada de la Biblioteca Nacional o la Biblioteca de Catalunya, referents a nivell nacional, passa per la qüestió pressupostària. “No hi ha un pressupost específicament destinat a exposicions. La biblioteca, a més, no té entitat jurídica pròpia ni un pressupost específic, sinó que està dins del pressupost de la subdirecció general”, precisa Ferriols. “Amb els diners que tenim fem exposicions, activitats culturals d’animació lectora... etc. i intentem diversificar molt el que fem. Pense que afortunadament ara és el moment i és quan s'impulsarà aquest procés”, vaticina Ferriols.

Per al futur, dos reptes: “Hem d’optimitzar l’espai de cara al futur perquè en les meues previsions tenim només espai per als propers 7 o 8 anys. El que han fet altres biblioteques com la biblioteca nacional és dur a un altre dipòsit més allunyat una part del material o digitalitzar les publicacions periòdiques”, aposta Ferriols. La subdirectora de Llibre, Arxius i Biblioteques, Charo Tamarit, veu un altre repte. “La preservació digital és el gran maldecap del futur de la conservació. Els fotògrafs actuals haurien ja d’estar formant-se en aquest àmbit perquè si no migren contínuament els formats, podem perdre materials i amb ells la memòria”.