X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA, QUINA PACIÈNCIA

Espillet, espillet màgic...

28/10/2018 - 

VALÈNCIA. Afavorits, sí. Guapíssims, fantàstics, a tota hora. Trempats, ben salats a tot arreu. La societat sembra la zitzània, ens vol perfectes, polits i ben mudats. Tot i que es passen la vida dient-nos que l’interior és el que conta. Hipòcritament es reivindica, només de boca, la diferència, la particularitat. Nosaltres ens deixem enredar, prou autoconveçuts. Veure’ns ben atractius és una tasca esgotadora. Camuflem, fins a la patologia, els complexos de la nostra “indiscutible” bellesa exterior. Si la bellesa és tan subjectiva! La nostra consciència es veu reflectida a un espill de mà. L’autocontemplació en aquest mirall del dia a dia, la del pensament narcisista d’amagatotis. Hi ha gent que fins i tot busca reflectir-se quan camina per qualsevol vorera, escodrinyar-se de reüll als vidres, observar la seua fina estampa als carrers de la ciutat. Els espills també encallen la mirada en l’interior de les cases, fixos a la paret des del temps de Lluís XIV, el Rei Sol, el que fa tres dels Borbons, absolutista emmarcat. El mirall reprodueix la cara, el gest, la mirada que tenim i ens refà  per un instant, com un record-flash, la que teníem. Com som de llunyans quan ens mirem! No reconeixem, de vegades, el que ens projecta de nosaltres, dels altres, dels jo i dels tu. Mirar-se a l’espill, emmirallar-se cada matí. L’Alícia de Lewis Caroll travessant a l’altre costat. Aparèixer i desaparèixer en qüestió de segons, per art de màgia.

El món, ell mana, és l’autèntic espill, el puto amo, el que consagra i projecta. El que necessitem per atraure les il·lusions, el que ha emmirallat  les imatges de l’art en totes les seues disciplines, el que mira la consciència, el que té la capacitat immensa de tenir una superfície reflectora i captivadora alhora, el que representa els canvis de la realitat visibleL’espill que ens fa la rateta. Tampoc no hem de descuidar la importància del mirall retrovisor, un element aclaparat de simbolisme que ens ajuda a donar una ullada cap enrere. És necessari per poder passar pàgina, per no oblidar, per tenir fresca, com acabada de collir, la memòria. Imprescindible per aturar les pel·lícules amenaçadores i sinistres que tornen a projectar-se a les nostres vides. Els retrovisors, fonamentals també per garantir la seguretat i l’autodomini quan som en moviment. Per fugir de la sensació de viure de retorn, en bucle. Hem de fer fora la imatge del passat ruïnós dels últims anys, de dècades, de segles. Reverberar el temps recent i corromput, el que ens ha acovardit amb frustracions. Si remirem amb memòria l’espill retrovisor local, ballarà l’aigua als ulls si ens captiven els bons records. Uns altres reflexos, també antics, posaran cap per avall la nostra identitat més sentida. Arrabassada a base de vots, que encara és més trist.

Tanmateix, reivindique espills cada dia, dur-los al damunt. Incorporats al nostre vestuari habitual, espills retrovisors laterals, sobretot a la ciutat. Sí, dos, un a l’esquerra i un altre a la dreta, arran dels muscles. Pense que els dissenyadors, els estilistes, els trendsetters, els creadors de tendències, haurien de considerar la proposta. Per descomptat, un disseny innovador, amb material flexible, no contaminant. Retrovisors plegables, sense problemes d’entelament. Espills laterals de mides estudiades, amb tota mena d’avanços tecnològics integrats a un teixit revolucionari i intel·ligent. Ací no cal fer cap homenatge a la memòria, aquests mirallets laterals actuen al moment. Els habitants de València necessitem ajuts veloços ja. Els vianants volem gaudir amb placidesa d’una ciutat en constant sarau, hiperactiva. La ciutat que mai no descansa. Ni un minut sense treva, vitaminada i cafeïnada. Quan no és una cosa és una altra. Quan té desfici s’inventa un pensat i fet. 

A una metròpoli amb tant d’impuls, els ciutadans han de saber què passa al seu darrere, evitar ensurts a la destra i a la sinistra de manera metafòrica i real. Molts vianants tenim la sensació de viure a la ciutat sense llei. València no té fre ni aturador. Fem la prova, intentem caminar tranquil·lament, creuar el pont d’Aragó, passejar per qualsevol avinguda, carrer o plaça. Baixem al riu. Dimarts vaig gravar notes de veu per tal de no oblidar i contar aquesta experiència viscuda al costat de casa, l’aldarull d’un passeig a la vora del Palau de la Música. Només vaig estar deu minuts observant, com de passada. Seguiré l’ordre cronològic dels talls de veu. Alerta, un gos a tota pastilla s’entrena de valent. L’amo fuma, llança la burilla a terra. Està embadalit amb la seua mascota. Quina esprintada! Atenció, un patinet esquiva l’àvia cuidadora de nét. El nen ploriqueja en sentir el crit d’espant de la iaia. Tampoc no veig la policia local. Compte, una bicicleta envaeix l’espai que no li correspon. La ciclista somriu davant l’ensurt que provoca a uns nens amb motxilla, òbviament cap identificació la farà responsable. Guaita, els cavalls, ara sí, de la policia deixen records cagats al llarg del camí. Podien dur com uns cabassets de palla adaptats, una espècie de bolquer equí a la valenciana. Caram, un nen cau a terra damunt d’una cagada de gos. Em sembla que va ser a França on vaig descobrir el que era un PooTrap al cul d’un setter. Són uns dodotis per a gossos. Gratament sorpresa, vaig pensar que s’hi hauria d’implantar a tot arreu, en tenim la ciutat prou minada. Els propietaris, en arribar a casa, netejarien amb comoditat, sense haver d’anar al passeig diari amb la bosseta en la mà, ni ajocar-se segons les necessitats de la bestiola. A la resta, als que mai no serem amos, ens evitaria l’espectacle, la performance escatològica.  Ature les notes de veu. Obstrucció, xoc, tensió urbana davant de tant trasbals.

El riu sense aigua, el pulmó verd, col·lapsa. Massa tràfec i trànsit rodat sense llei ni ordre. Encara diuen! I tant, espills, espills retrovisors laterals als nostres vestits, amb una visió perfecta a metres de distància. Estabilitzem trajectes. Alto el foc, bandera blanca, a l’espai públic davant la invasió desenfrenada de persones, animals i coses. Miralls per tothom, per moure’s en pau. Exportem la idea, llancem-la, serem pioners. Estimulem emprenedors conscienciats que acaben amb la caòtica mobilitat. Creem tendència, serà un èxit ben llampant. Pel món amb uns miralls. Que els espills retrovisors laterals brillen als vestits de Borriana, París i Tòquio.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email