Estat de confusió

VALÈNCIA. Anar jugant amb el caos és massa perillós, incomoda la raó. La confusió torba la calma, ens capgira. Hi ha moments de xafarranxo total, de desgavell caòtic. Tot es barreja de persones i de coses. Els disbarats s’encomanen sense solta ni volta, campen pel país de la Xauxa on governa el desficaci. “No existeix l'ordre en el món que ens envolta, hem d'adaptar-nos al caos”, deia Kurt Vonnegut. M’agrada molt aquest escriptor nord-americà. El meu amic Ivan, quan em va regalar Slaughterhouse Five,“ Escorxador-5”, sabia que em faria addicta als seus llibres només llegir-lo. L’escriptor va tenir una vida inquietant, un infern. Aquest autor indispensable, bioquímic, va sobreviure a la Segona Guerra Mundial, va estar capturat pels nazis, va salvar el cul al bombardeig de Dresden... Com no anaven a influir tots aquests escenaris en la seua obra? Sàtira, terror, ciència-ficció, humor negre... Ell deia que els escriptors són com la consciència de món. Afegia que són les cèl·lules especialitzades de l’organisme social que s’encarreguen de produir idees. Vonnegut sempre denunciaria el potencial de deshumanització i de destrucció de la civilització moderna. I si ho veiés ara per descomptat, com hi ha món! La societat està embotida de barbaritats. No sé com es podria endreçar aquest desordre. Fer dissabte maratonià i treure els racons? Passar un drap, la granera o el robot aspirador per acabar amb la pols tòxica, amb la brutor real i metafòrica que ens taca l’ànima?

Les accions abominables fan més mal que un porc solt. Mitja humanitat, o més, no presta l’atenció deguda a les fatalitats escandaloses d’un desordre fora mida. Viu com si tal cosa, amb una normalitat que espanta i acoquina. És com si no volgués veure, com si tanqués les orelles, per no saber res de les desgràcies descontrolades del món. Inconcebibles, increïbles, in..., tots els començaments en “in” que fan mala sang. Casualment, en un hàbitat que fa pena, completament desajustat, ens desborden a les xarxes, i a les llibreries, tota mena de propostes, moltes en són nipones. El leitmotiv és l’obsessió per l’ordre, per polir de valent la rutina, només, de portes endins. La gent valora les estances impol·lutes, perfectament adreçades, on cada cosa és al seu lloc? De debò? O potser és a conseqüència de l’arxifamós mètode Marie Kondo que tampoc no ha arribat a organitzar el planeta. Aquesta toquiota, tan influent i bona negocianta, proposa una rentada en profunditat. Com si netejàrem la consciència? Diu, la dona més arranjadora sota la capa del cel, que el caos emmagatzemador és el pitjor. Es coneix que li té molta quimera al col·leccionista d’andròmines Diògenes, el de la síndrome, no el pot ni veure. La Kondo és l’apologia de l’ordre i ens fa una pregunta abans de llançar trastos al fem. Quina? Doncs si ens fa feliç la cosa en qüestió. Si no ens fa contestar amb un sí rotund, directament va a les escombraries. Bo, feliç, feliç... Igual, tal com va la cosa, pam a pam, enviem a pastar fang mitja vida.

L’hemisferi nord ja marca el començament de la primavera i tot es veu a simple vista, la llum se’n va cap al tard. És el moment d’omplir un fotimer de bosses amb fòtils? Diuen que un entorn immaculat predisposa a fer coses bones. Serà qüestió d’intentar-ho. Es veu que residir a un “traster” és com passar la vida en un antre de confusió, que a totes hores l’arma grossa, i ens abarrota de commocions tumultuoses. Estem immunitzats del caos endèmic? L’espai  domèstic és necessari per moure’s en silenci i amb llibertat. Fins i tot, un habitatge petit pot recuperar metres lliures si engeguem al carall tanta cosa “innecessària”. Despendre-se’ns no és tan fàcil. Renunciar a allò que ens ha fet companyia  al llarg dels temps suposa un esforç, és una empresa difícil si no ets un glaç. El vincle sentimental és massa poderós. Guardar compulsivament atrotina l’esperit i la memòria. Posats a intentar cert equilibri, amb habilitat i destresa, com endrecem les idees? Com n’establim la prioritat? A quin calaix posem els neguits? Centrifugats o els donem un cop de planxa? On deixem la imaginació? En quin ordre disposem la injustícia? Com dobleguem la solitud per conservar-la sense arrugues?  Tanta esporgada no fa por? Què fa més angoixa l’estrès de l’embolic o l’estrès del desendreçament?  

A mesura que passa el temps recopilem sense cura ni mirament. Amb els anys descobrim grans antigalles posicionades, des de fa dècades, al magatzem domèstic, al mercat dels encants privat. Llibres d’infantesa, llibres dels clàssics, d’aventures i  desventures. Llibretes amb anotacions destroyers i sentimentals. Un cabàs de floppys, diskettes, cassettes, els Walkmans, l’agenda Sony, l’iPod, un grapat de poemes... objectes que fiquen el nas en la memòria i fan sonar moments. Targetes postals d’amics que ens estimen quan surten al món. Entrades de mil i un concerts i més llibretes, i llibretetes, farcides de fetitxes. Armaris plens de roba perfectament adreçada que et fan vestir com si estigueres a setembre del 1988 a punt d’anar a Barcelona al concert de Mink DeVille al Sot del Migdia. Jerseis de llana xulíssims fets per l’àvia, els d’Aran, reivindicant les illes irlandeses, que ens feia la mama. Sabates de tots els estils, sabatilles, les maletes Samsonite dels vuitanta, les xarrades i la roba “confeccionades” a la botiga dels amics Errando Mariscal, a Tráfico de Modas i els, les... 

Fa anys, vaig veure l’exposició que el Guggenheim de Bilbao va dedicar a l’arquitecte Frank Lloyd Wright. La importància del seu pensament, de la concepció de l’espai és inqüestionable.  La mostra feia un repàs brutal a tota la carrera. Demostrava la seua modernitat, l’elegància en constant conxorxa amb la natura. Un personalíssim creador d’icones enllà on projectava una idea,  sempre  amb una forta càrrega poètica. Al museu, dissenyat per Frank Gehry, vaig gaudir d’una visió impressionant de l’obra de l’arquitecte nord-americà, de la ria basca i del restaurant on recorde, entre moltes delícies, assaborir unes gildes espectaculars. Els edificis, seguint l’esperit de LLoyd, han de ser sincers, atractius, han d’estimular la interacció en la societat, amb el món. L’ambient intern, el lloc on es viu, és el més important dels condominis. Al remat, són contenidors de persones, de coses i de vegades d’animals. L’“organitzamania” dels nostres dies no s’ha lluït massa.

Què significaria tenir l’espai desocupat? Boicotejar els records? Fer el buit a la memòria? La taula de l’estudi sense trastos coacciona les idees? Les deixa en dejú? Uns psicòlegs de la Universitat de Minnesota han fet un estudi: diuen que un ambient endreçat ens predisposa a dur una vida més equilibrada, que la gent és més solidària i dóna suport a les causes humanitàries. Argumenten que les persones ordenades tenen una dieta més saludable, que mengen, a tall d’exemple, pomes a mansalva i que no són gens llépols. Altrament, informen que tindre una cambra desendreçada comporta una vida calamitosa. Sembla que la disbauxa implica ser un ronyós i molt insolidaris amb tot. Pel que fa a la manduca els desordenats també són un desastre, i diuen que la seua ingesta de xocolata és excessiva, una perdició. Però, alerta, també deixen caure que l’aporrinat i ultratjat desordre afavoreix la creativitat i l’originalitat. Caldrà posar els cinc sentits i tenir trastos de reserva. Posats a triar no perdré de vista allò que va dir Frank Lloyd Wright: “ordre a partir del caos”. M’ha convençut, m’ha guanyat el cor. Avui em grataré la panxa, faré diumenge.