X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VIDAS LOW COST / OPINIÓN

Falles i televisió: tot per fer

21/03/2017 - 

VALÈNCIA. Si hi ha un criteri indistingible entre els governs de diferent karma polític és el resultadisme. Ja siga per la influència del futbol o pel fràgil procedir dels mitjans, les notes de premsa i les declaracions després d'un gran esdeveniment tenen eixe sabor d'haver-se precuinat dies abans i sonar a tecla de calculadora. Amb tot, la regidora de Turisme de la ciutat, Sandra Gómez, va emetre el mateix dia 19 el seu balanç econòmic-faller: “la despesa mitjana en Falles ha pujat un 15% i l'ocupació frega el 100%”. Malgrat la saturació física -psicològica i fins i tot social- de la ciutat durant els últims dies, sembla que tots els operadors hostelers no han escatimat en personal per a quadrar caixes i oferir a l'Ajuntament unaXIQ xifra tan puntual com els ritmes de la comunicació exigeixen.

Del que no hi ha dubte és que València ha experimentat un any més els seus límits per capacitat. Qualsevol que haja gaudit de les mascletaes de l'últim dissabte o diumenge ho sap. Qualsevol que haja intentat aproximar-se als monuments d'Especial en els carrers de Russafa, a les seues revetlles o als seus projectes luminotècnics també ho sap. Els seus veïns, els del Carme o l'Eixample, fallers o no, també ho saben. Amb el cap de setmana, el bon temps i el pont festiu a Madrid i Extremadura pel mig, unes Falles amb unes xifres d’‘audiència rècord’ (les definitives, les de la dada real). Aleshores, té sentit que els mitjans de comunicació públics que estan per arribar es replantegen quines són les possibilitats de les festes de la capital de la Comunitat?

La resposta és afirmativa per als dos casos que haurien de tenir-se en compte a l'hora de calibrar l'assumpte. Sí per criteris culturals, per abundar i enfortir l'autoestima i la consciència col·lectiva, eixa que té a veure amb el servei públic en este cas evident i fonamental per aproximar les festes a unes franges d'edat que, precisament per la saturació física i sonora, no poden participar en la mateixa mesura de les festes (i també a la resta, però d'açò en parlarem més avant). Sí pels criteris tinguts en compte a l'inici d’este article: les raons d'indústria, turístiques, econòmiques, del rèdit lobbístic, comunicatiu i electoral. Estes últimes s'assenten en una zona de relativisme ciutadà, per la qual cosa no li dedicarem més espai, però és tan obvi com desitjable obtenir un visitant de qualitat per a la ciutat. Les experiències pròpies i alienes -des del Mardi Grass de Nova Orleans al Carnestoltes de Rio passant pels Sant Fermins- demostren que, fins hui, festes populars i turisme de qualitat podrien aparéixer al diccionari de l’AVL com a exemple d'oxímoron.

No obstant això, el traumàtic reset de la Radiotelevisió Valenciana és una oportunitat immillorable per a repensar què fer amb les Falles des dels mitjans de comunicació públics. És a dir, què fer amb este esdeveniment com a fita escalable a la resta de celebracions i tradicions a la Comunitat. El viscut durant l'última setmana en els mitjans de comunicació locals també serveix per a saber què no fer. O dit d'una altra manera: no és gens representatiu de l'audiovisual valencià. Coneixent en algun cas de prop el gran treball de producció de retransmissions, la mancança de mitjans i, segons el cas, la temeritat comercial de canviar el model -no alterar els ingressos, encara que es desplomen-, ha portat un any més a veure retransmissions de les mascletaes i l’ofrena tal com se servien l'any 2000. No exagere ni un mes: exactament igual. Per dir-ho d'una altra manera: com si l'esdeveniment competira en un mercat d'estímuls similar al de 2017… que era el cas.

Fotos: ESTRELLA JOVER

Tant és així que altres mitjans, no precisament de l'audiovisual, no precisament estatals, han explorat a través de les seues xarxes socials altres fórmules i un altre to gens marginal; precisament, massiu. No obstant això i pensant exclusivament en el canal televisiu -el que més inquieta els actors institucionals-, les retransmissions de mascletaes i jornades d’ofrena satisfan a un públic al qual tampoc cal sacsejar amb formats estridents. Fins arribar a eixe punt, les mascletaes mantenen el caràcter impersonal de sempre. Un desgavell de so i quasi experiment diari i psicosocial que és pura emoció, que té tant a dir a través de rostres, de la sacsejada d'objectes a l'entorn de l'Ajuntament, d'impressions prèvies, de sensacions a peu de carrer, balconada i terrassa, es redueix a les mateixes posicions de càmera de sempre i al fum. Això i les veus institucionals, sempre tan buides. Ah!, i al so, treballat amb els mateixos mitjans que si es gravara qualsevol altra cosa. A voltes, la vibració física d'alguna de les càmeres de sempre suposa l'èmfasi més audiovisual del moment. La crítica seria desitjable, per allò del valor afegit i l'enriquiment general. Com a mínim, no dir -com enguany ha passat en una de les retransmisions- que una mascletà era “meravellosa” quan s’ha parat a meitat i la plaça sencera està xiulant. Punt de partida senzill.

Per a models replicats fins a la narcolèpsia, el de l'ofrena, tot i que sembla difícil trobar una quantitat d'hores i localitzacions més adequades per a parlar de la història de la ciutat de València. Clar que tampoc som idiotes… la història de la ciutat no és tan mal·leable si el projecte d’eixa carta de presentació es deixa en mans dels cronistes de la ciutat o de l’Associació d'Estudis Fallers. No obstant això, en un ecosistema social i turístic del segle XXI, la rigorositat és una cosa que altres territoris en el món no es plantegen. València mereix que eixe degoteig d'hores i seguiment compte amb la col·laboració dels professionals de l'audiovisual i dels citats. Fins hui, la basa d'audiència -i, per tant, comercial- es resumeix a reiterar els plans amb l’esperança que el realitzador capture la comissió de cadascú. Si eixa és tota la inquietud, si els diners depenen d’això, costa entendre per què un col·lectiu que inverteix tants recursos en eixe moment no ha sigut beneficiat amb la mateixa tecnologia que usen des de fa anys les carreres populars: un xip identificador i un clip de vídeo via web per a veure l'entrada. Si tant preocupa l'audiència, el servei existeix! Està a internet i hi ha empreses valencianes al capdavant del mateix

Però les possibilitats de les Falles per als mitjans de comunicació públics van molt més enllà de les estàtiques retransmissions de mascletaes i ofrena (les cavalcades del ninot o del foc ja són tot un fum d’opcions). La ràdio, de la qual ningú parla quan es refereix a les dates de reobertura, però que, com a servei públic, bé podria arribar mesos abans que els canals televisius, té una mar de possibilitats amb les Falles. Poques festivitats en el món tenen el so tan impregnat en tots els moments del dia al llarg de la festivitat. Els pirotècnics, clar, retransmesos i per tant divulgatius, però també la riquesa desaprofitada de milers de músics, que, amb la crítica i l'exigència de l'exposició pública, solament redundaria en una millora gradual i en la competitivitat entre bandes, xarangues i un estrat professional dels més afectats per la desaparició dels mitjans de comunicació públics valencians. Anirem un pas més enllà en els exemples i suposarem que la ràdio es concebrà amb una plataforma de podcast de partida. Si eixe és el cas, amb la tecnologia més bàsica de qualsevol smartphone, la geolocalizació permet que cada vegada que qualsevol usuari s'aproxime a un monument tinga l'explicació de la falla, eixe valor fonamental per al gaudi artístic i que per massificació i falta d'eines divulgatives va caent en l'oblit. I té més de voluntat que de cost.

Xiquets durant la cavalcada del foc. (Foto: ESTRELLA JOVER)

Els exemples són incomptables si s'aplica el factor transmèdia i la participació. Els col·lectius fallers són més que actius i es presten a tot tipus d'intervencions sobre el que succeeix en les seues festes. Qualsevol dels canals, tradicionals o digitals, és un banc d'experimentació perquè la cultura popular es visualitze (i esperem que estiga avaluant-se la possibilitat de ser YouTube partner, clar). També perquè els seus creadors troben el seu propi espai i rutes, per a desmuntar mites i tòpics que van camí de convertir-se en mantra si quan torne Canal 9 els informatius i la resta de dispositius es dediquen a replicar un model tan pobre. Més exemples? Costa tan poc com eixir al carrer i ser conscient de com els xiquets són una part essencial de la festa alhora que representen un dels col·lectius més sensibles a les seues tradicions i bioritmes. La didàctica audiovisual -que és la que consumeixen amb voracitat- serviria per a, de manera més que divertida, aproximar-los als bons usos de petards. En una ciutat que no descansa, a la qual acudeixen un bon nombre de celebritats, que -i convé que açò es potencie contra el col·lapse físic- està viva en tots els seus barris entorn d'una mateixa festa, les possibilitats són moltes. 

Esta potencialitat és tanta perquè, sobretot, la matèria primera està en el carrer. El so, el color, les imatges de monuments i de masses, la música, el dinamisme festiu, la indumentària, els detalls, les emocions i les expressions personals, estan ací, preparades per al seu registre. La sensació, amb la ressaca audiovisual de l'última setmana, és que les Falles han tornat a passar de llarg i que la ciutat ha estat a rebentar. És una sensació d'oportunitat perduda. La possibilitat d'extraure recursos audiovisuals per a impregnar campanyes publicitàries, xarxes socials i, abans que res, la memòria de València, no ha comptat amb uns mitjans de comunicació públics al seu favor. És possible que d’ací a un any l'escenari siga diferent, però caldrà ambició per a evitar repetir un model que fa almenys quinze anys que va deixar de tenir sentit. Tampoc servirà replicar la fórmula de qualsevol altra festa o territori, perquè, precisament, la necessitat és la d'expressar una idiosincràsia que fins hui no ha trobat suports audiovisuals a la seua altura.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email