Cecilia Montoya. Foto: CAROLINA GARCÍA OLMEDALa Universitat d’Alacant i diverses entitats de cultura romaní organitzen les I Jornades Valencianes sobre Feminisme Romaní en les quals dones i homes gitanos reflexionen sobre el feminisme i el moment social amb perspectiva de gènere
VALÈNCIA. Varen eixir del nord-oest de l’Índia l’any 1.300, segons algunes teories, assetjats pel poble musulmà i per l’escassetat de recursos. Abandonaren una terra, però conqueriren el món en un viatge intercontinental i intergeneracional de més de 700 anys. El poble gitano és una de les ètnies més esteses pel territori mundial. En l’actualitat, entre 500.000 i 600.000 persones a Espanya pertanyen a este poble sense territori. El seu mestissatge històric com a poble nòmada els ha dut a defendre la tradició, la llengua, la família i la cultura pròpia com el valuós patrimoni immaterial que els definix. Un patrimoni que el seu poble s’esforça per fer evolucionar. El proper 27 i 28 d’octubre tindrà lloc les I Jornades Valencianes sobre Feminisme Romaní a la Universitat d’Alacant, una trobada on diversos col·lectius gitanos espanyols es reuniran per debatre i reflexionar sobre la situació de la seua comunitat amb perspectiva de gènere. Una demanda que les noves generacions reclamen sense perdre la identitat.
“Vivim en una societat patriarcal a totes llums. Té igual si eres paia o gitana, la igualtat de gènere és una assignatura pendent absolutament per a tot el món”, conta Juan David Santiago, coordinador de les jornades. “La idea és tractar diverses qüestions que ens afecten als gitanos i gitanes però, esta vegada, amb perspectiva de gènere. Esta no és la primera vegada que fem unes jornades. Ens reunim perquè ja en tenim prou d’estudis sobre vivenda, participació social o educació que no ens duen a cap lloc”, afegix.
Les jornades, organitzades i amb el suport de la Generalitat Valenciana i nombrosos col·lectius culturals gitanos com Fundación Secretariado Gitano, inclouen la identitat de gènere, el racisme, la imatge de la dona romaní i molts altres temes sobre l’evolució del pensament feminista romaní.
“Si et poses a pensar en altres èpoques, les nostres dones ancestre tenien un ofici fora de les “tasques de dones”. Quan, fora d'eixa societat, el treball no estava ben vist per a les dones, les dones gitanes érem pitonisses, féiem canastres, érem artistes...”, conta Celia Montoya, actriu, creadora teatral i premi Nous Creadors per l’Institut de Cultura Gitana. “El fet d’haver-nos anat arrelant en la societat i caent en un model patriarcal ha fet que hagem anat cap enrere en l'apoderament femení de les dones gitanes”, afegix Montoya.
Entre estes ancestres femenines hi ha persones com Pilar Claveria, coneguda com la Tia Rona, una líder feminista amb més de 35 anys de treball pels drets de la dona gitana arreu d’Europa. “Nosaltres hem treballat sempre al costat del marit. De tota la vida, la sustentació de la família ha sigut la dona, però treballava calladament: en les fires, en la venda ambulant, en les cavalleries. Però açò no ho veien fora, ho sabíem dins”, explica, amb 70 anys.
“Quan començàrem en l’associació gitana de Saragossa, en aquells anys, no deixaven votar a les dones i vàrem aconseguir poder-ho fer. Llavors no hi havia dones gitanes conduint, encara que sí que n’hi havia paies i hem fet molt de treball, per exemple, per poder apuntar les dones a l’autoescola, sempre demostrant que per treballar no es perd l'honor de la família, ni de la casa, ni de l'educació dels fills i filles”, relata Claveria, premiada amb la Creu de Solidaritat Social per la Casa Reial i amb la Medalla al Mèrit Social del Govern d’Aragó.
“Tindre paraula d’honor, ser honrada, treballar per al teu poble, fer-lo evolucionar, ser seriosa... Sempre hem sentit que som l’exemple, demostrant-los l’honradesa a la resta. Sense això, les dones que han vingut darrere no ho hagueren pogut aconseguir”. Per a ella, una de les líders actuals de referència és Beatriz Carrillo, votada com a màxima representant de tota la comunitat gitana d’Espanya al Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat.
“Les dones gitanes som molt conscients del paper que hem fet perquè el nostre poble camine, però ens costa fer-ho visible. I açò ens ha convertit en una veu muda”, conta Beatriz Carrillo, Vicepresidenta del Consell Estatal del poble Gitano. La condició de poble oprimit els ha fet patir una discriminació doble. “El fet de ser dona et situa en un pendent de discriminació i opressió per tot el que portem a l’esquena però, si a més li afiges la condició ètnica o qualsevol altra identitat, ja no és que estigues en un pendent, és que estàs a baix i l'única cosa que t'han deixat és passar pel forat de l'embut”, critica Beatriz Carrillo.
El pes dels clixés imposats per la societat al llarg dels segles suposa llast enorme. Eliminar estigmes com el d’un poble analfabet, poc participatiu, tancat, que es nega a integrar-se fan que les dones gitanes no tinguen un doble conflicte, sinó que en tinguen milers. “Les dones racialitzades ens trobem en un moment heretat d'una història que molta gent no coneix i que és una història de persecució, invisibilització i antigitanisme. De negar qui som per crear una identitat en la qual som els més detestables”, critica María Filigrana, feminista i membre de Fakali, Federació d’Associacions de Dones Gitanes.
“Esta història fa entendre perquè hi ha un moviment social gitano feminista, per a trencar amb totes eixes etiquetes negatives que ens han definit i ens han col·locat en un calaix, exclòs de la ciutadania, que fa pensar que no participem perquè no volem, tenim molts fills i no eixim de casa per servir el marit o vivim en xaboles perquè ens dóna la gana”, critica Filigrana. “Moltes dones gitanes han assumit este estereotip com a identitat i hi ha molta lluita interna perquè és difícil. Estem en un moment de desconstruir eixes identitats estigmatitzades i reconstruir un discurs propi atenent a les particularitats de la identitat gitana”, precisa.
Les feministes gitanes es miren en espills com els de les dones indígenes americanes, les dones àrabs o les dones negres però volen construir un moviment feminista propi que no les estigmatitze. “Totes les dones tenim una càrrega però ni moltíssim menys volem reproduir el model hegemònic de feminisme. La imatge de la dona gitana s'ha construït i ha servit com a espill de les dones no gitanes, com a contrast, per a sentir que elles eren progressistes, avantguardistes i modernes davant de nosaltres que som les masclistes, les oprimides i les que ens quedem a casa. Les dones àrabs, per tapar-se, les africanes, per l’ablació del clítoris o les gitanes, hem sigut l'espill perquè elles digueren: Veus? Elles són retrògrades. I nosaltres sí que evolucionem”, critica María Filigrana.
Davant els feminismes excloents, en estes jornades els hòmens feministes també tindran una taula redona. “Sembla increïble haver d’explicar-ho... però el feminisme és la ideologia que lluita per la igualtat entre dones i hòmens. És inclusiu. Per tant, és cosa de totes i de tots. No es pot entendre el feminisme sense la participació de les dos parts i, especialment en el feminisme gitano, sense la participació dels hòmens feministes”, explica Juan David Santiago. “Als hòmens, el patriarcat també els ha afectat i els ha fet ocultar les emocions i la sensibilitat i ara han de reaprendre’s”, afegix Celia Montoya.
La visibilització de la diversitat sexual femenina ha sigut sempre un tema tabú. Si eres gitana, dona i transsexual, la situació es transforma en una resistència total. Jenifer Escobedo, ponent de la taula de nous reptes en les jornades feministes, ho viu cada dia. “En esta àrea sí que hi ha encara molt a fer. De la diversitat sexual, se’n parla poc i continua estant molt mal vista. És un motiu de vergonya i ocorre, a voltes, que es rumoreja si són lesbianes les dones que estudien i no es casen”, explica.
“Des de menuda, sempre vaig saber que jo era una xica. A ma casa jugava amb nines i la meua família va anar assumint progressivament que era homosexual. Però quan els vaig dir que havia nascut en un cos equivocat, ni tan sols sabien què era la transsexualitat, no sabien com tractar-me. No teníem informació, però em donaren suport i estic molt contenta i molt agraïda que m’hagen tingut esta estima i que hagen anat aprenent amb mi”, recorda.
El més difícil? L’acceptació social. “Hi ha gent que ha deixat de saludar-me però cada vegada hi ha més casos de persones transsexuals. Algunes persones em van demanar consell quan van saber que jo ho era. El més difícil va ser fer-me respectar i fer comprendre que açò no és un circ. Que és la meua identitat i puc fer el mateix que qualsevol dona. Qualsevol dona moderna”, reclama.
Les dones gitanes, de la mateixa manera que les dones no racialitzades, tenen molts reptes de futur per aconseguir la plena igualtat. Un dels majors reptes que esmenta el col·lectiu gitano és mantindre la tradició i la identitat gitana tot respectant la decisió i la llibertat de la dona. Pràctiques com la prova de la virginitat amb el mocador, són algunes de les qüestions que susciten reflexió dins del col·lectiu. “Respecte a qui vulga fer-ho per voluntat pròpia i, com a gitana, puc arribar a comprendre-ho, però el que no m’agrada és que es vegen obligades per la pressió familiar, per la família de la sogra... Tot el que es faça per voluntat pròpia, encara que jo no ho vulga per a mi, em sembla bé”, explica Celia Montoya
Amb una alta taxa d’abandó escolar, un altre dels reptes de futur és l’escolarització i l’accés als nivells alts de la formació universitària, espais on ja hi ha dones gitanes que s’han de visibilitzar. “Per al nostre poble, la família ho és tot. Hi ha famílies que no volen que les filles estudien perquè diuen que es tornen paies. I les dones han d’estudiar per traure avant el seu poble. Perquè treballen i es mantinguen. Que per estudiar no es perd la identitat, ni l’amor a la família, ni el respecte als ancians... Sempre sent honrades i sabent que per darrere arrosseguen tot un poble igual que els i les nostres ancestres ens han precedit a nosaltres”, explica Pilar Claveria, la Tia Rona, una de les fundadores del moviment feminista gitano a Espanya.
Beatriz Carrillo, Vicepresidenta del Consell Estatal del poble Gitano, va més enllà: “Els reptes els tenim traçats des de fa dècades. Nosaltres som les hereues de les xafades que la història no ha pogut esborrar. Les nostres avantpassades ho han passat doble i triple de malament perquè han intentat aniquilar la nostra cultura i elles han sigut les encarregades de protegir i conservar l'únic patrimoni que hem tingut: la nostra cultura. I el nostre repte no és solament conservar-la i acaronar-la sinó adaptar-la als temps actuals. La lluita la tenim al carrer perquè la nostra veu siga més forta. Fa temps que ens van enviar a ocupar les perifèries i ara és el moment d'ocupar els centres”.
