Fills de la calor

VALÈNCIA. Igual que tota pedra fa paret, qualsevol dels animals que viuen al planeta compleix la seua missió dins una organització de la biodiversitat amb conseqüències no simple desitjables ni comprensibles per a l’enteniment dels humans. El mosquit és, molt probablement, l’insecte més molest per a una gran quantitat d’espècies. A més de la desagradable sensació que causa la simple picadura que provoca en busca de sang, es tracta d’un vector de transmissió de nombroses malalties, moltes d’elles amb efectes mortals. Però fins i tot el mosquit compleix un fi natural; la seua existència proporciona la vida a nombrosos animals que s’alimenten d’ell com ara els amfibis o les rates penades i així successivament dins la cadena tròfica que arriba fins als mateixos humans que tant els detestem. 

La resistència i capacitat d’adaptació d’eixos molestos insectes els ha permés colonitzar tots els ecosistemes del món, fins i tot hi ha una espècie que viu a l’Antàrtida coneguda com el mosquit antàrtic (Belgica antarctica), que pot suportar temperatures extremes davall zero. A la major part dels seus parents els agrada molt més la calor, i especialment després d’una bona dosi de pluja, una combinació que accelera exponencialment les postes d’ous de les femelles. Enguany l’increment d’eixa equació, com ja ha passat altres anys, ha augmentat en gran manera la presència dels mosquits arreu del territori valencià i especialment la del “temut” mosquit tigre (Aedes albopictus). Aquest nouvingut, amb mal nom de gran predador de la jungla, forma ja part de la fauna local, ens agrade o no, com altres espècies invasores propagades per efectes de la globalització i amb un creixement de poblacions afavorit pel calfament global.

L’expansió de les caparres

L’elevació de les temperatures està alterant els ecosistemes mediterranis, i tots a nivell global, i propicia situacions que afavoreixen per exemple l’augment exponencial dels mosquits però també d’altres animals molt molestos i perillosos per als humans com enguany està passant amb les caparres. Uns àcars que associen a temps passats i sobre tot al ramat, però que enguany s’estan escampant amb força no només en zones rurals sinó en molts espais naturals, transportats per exemple per conills, com explica el Catedràtic de plagues de la Universitat de València, Ricardo Jiménez, que evidencia la proliferació d’aquest animal aprofitant l’ambient propici que li ha proporcionat la primavera. 

La caparra, a penes fa entre uns quatre a sis mil·límetres de llargària, té el cos aplanat i ovalat i mandíbules en forma d'arpó, i viu arrapat a la pell de les seues víctimes a les quals xupla la sang de manera persistent. A diferència del mosquit s’aferra a la seua víctima amb totes les seues armes i no l’amollarà mai per decisió pròpia. A més, també és un vehicle de transmissió de tot tipus d’infeccions que escampen allà on van. El seu aspecte, a vista de microscopi, és semblant al d’un amenaçador armadillo, amb una cuirassa blindada a prova de qualsevol agressió.

Altre gran exercit especialment actiu enguany fins i tot abans que estrenaren l’estiu versió 2018, és el format per les paneroles. D’elles es coneixen 4.500 espècies de 500 gèneres a tot el món, una de les més ens actives i viatgeres és la panerola americana o roja  (Periplaneta americana), les seues tropes han desplaçat a les poblacions de la panerola negra del nostre territori. Molt més voraç i de majors dimensions que l’autòctona, l’americana és capaç de viatjar llargues distàncies gràcies a la força motriu de les seus poderoses ales. Totes les paneroles, habituals residents del paisatge urbà com bé sabem, s’alimenten de matèria en descomposició i, per tant, són també potencials portadores de malalties i de diversos paràsits. 

Les tronades i Santa Rita

Mosquits, caparres o paneroles tenen en comú la seua dependència del calor per a reproduir-se, com molts altres insectes que resulten molt molestos per a la vida humana i la d’altres congèneres i, en molts casos, letals. L’actuació preventiva contra les plagues resulta molt més efectiva i barata en èpoques de l’any en què eixos animalets no estàn tan actius, com ara l’hivern, encara que l’augment global de les temperatures permet la seua reproducció massiva quasi en qualsevol estació de l’any, afavorida per la situació tropical que genera un augment de les temperatures després d’un dia de pluja.

No obstant, de la mateixa manera que només recordem a Santa Rita quan trona, comencem a parlar de mosquits a finals de la primavera i a l’inici de l’estiu, encara que ells, aliens als debats terrenals, continuen actius durant tot l’any. El mosquit tigre, per exemple, es un habitant molt urbanita que es reprodueix i creix en qualsevol toll d’aigua, per això sempre es necessari evitar deixar aigua estancada encara que siga una mínima quantitat. 

La proliferació de les reaccions cutànies a les picades dels insectes que ens ocupen són un senyal més d’advertiment davant els efectes del canvi climàtic en la nostra vida diària, de la mateixa manera que l’augment de la temperatura o de fenòmens extrems com les sequeres o les pluges torrencials. Un fenomen transversal que ajuda als fills de la calor a reproduir-se i expandir-se, dins un efecte dissuasori de nombroses activitats a l’aire lliure durant l’estiu, especialment en caure en sol. Mosquits, caparres o paneroles són també habitants d’un món alterat per accions humanes molt poc sostenibles en el temps.