Fiscalitat i acció pública: dos cares de la mateixa moneda

No és cap secret que a ningú li agrada massa pagar impostos. Però tampoc ho és que en altres països d’Europa, sobretot, en els d’eixe Nord al que tant mirem (però al que tan poc imitem a l’hora de la veritat), complir amb les obligacions fiscals es considera el primer deure cívic de tot bon ciutadà.

Este sentit de ciutadania es fonamenta en la convicció que el sistema tributari és el que sosté l’acció pública de l’Estat. Una acció que consisteix, per un costat, en la prestació d’una sèrie de serveis per part de l’Administració Pública, en garantia dels drets reconeguts en la Constitució: tant els de l’Estat de Dret (Seguretat, Justícia, etc.) com els de l’Estat Social (Sanitat, Educació o Inclusió -en tota la seua amplitud-) però també els de l’Estat Democràtic (doncs no ho oblidem que, com tot el que té valor, la democràcia no és gratis). I per un altre, en el desplegament de polítiques públiques: com ara les de "foment" (inversions en infraestructures, mesures d’estímul econòmic, etc.) o les "d’igualtat d’oportunitats" (la base sense la qual no funciona "l’ascensor social"), definides en funció del programa polític del Govern sorgit de les urnes en cada moment.

I no només el deure de pagar els impostos establits, sino que la pròpia existència i necessitat del sistema tributari es justifica per esta assentada connexió Fiscalitat-Acció Pública en l’imaginari de la ciutadania nord-europea. Tant és així, que fa uns anys els habitants de Suècia reclamaven al seu Govern pagar més impostos, doncs tenen ben present que uns impostos més elevats eren sinònims de més i millors serveis públics.

"Els impostos són el preu que paguem per la civilització. A la selva no existeixen", diu molt gràficament una coneguda cita d’Oliver Wendell Holmes (Boston, 08/03/1841-Washington DC 06/03/1935), reputat jurista en la seua època, que va ser jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units.

Per contra, als països del Sud d’Europa eixa convicció és més feble. Segurament, forma part de la menor fortalesa secular de les nostres "institucions" (que ja van descriure els treballs clàssics de Max Weber). Els ciutadans dels països mediterranis confien menys en l’Estat (en general, en allò col·lectiu) i, per tant, no identifiquen de forma nítida "tributació" amb "acció pública". Una manca de legitimació que provoca frau fiscal però també qüestionament de la mateixa fiscalitat. És per això que últimament se n’està parlant molt de la necessitat d’incrementar l’Educació Tributària.

La societat valenciana no és un cas excepcional dins el nostre context cultural. I en una conjuntura de greu crisi: sanitària, social i econòmica, com la que vivim, que ha multiplicat les demandes socials d’intervenció de l’Estat, de majors serveis públics i de noves polítiques públiques; hi ha qui encara, no des d’opinions «de carrer», sino des d’importants llocs de responsabilitat pública, aprofundeix en un discurs que pretén desconnectar la fiscalitat de l’acció pública.

Els grups parlamentaris que donen suport al Consell han presentat esmenes a la Llei d’Acompanyament als Pressupostos de la Generalitat per a 2021, actualment en tràmit a les Corts Valencianes, per introduir una sèrie de mesures fiscals que venen a complementar les que ja incloïa el Projecte de Llei. Esta reforma tributària, segona part de la implementada durant el Botànic I, es troba en sintonia amb els treballs que des de la conselleria d’Hisenda i Model Econòmic s’estan portant a terme en els últims mesos i amb l’opinió de diversos experts com el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda Gestha. Junt a finalitats de política social en algún cas (sobretot, en l’àmbit de la sostenibilitat), podem identificar els següents principis fiscals que la informen:

- Justícia fiscal, perquè el sistema tributari per sostindre les despeses públiques ha de ser progressiu ("qui més té, paga més") i tindre a més una finalitat redistributiva, segons el mandat constitucional (article 31 CE), amb la finalitat de promoure la igualtat i rescatar a les persones més vulnerables.

- Autonomia financera, per ampliar l’espai fiscal valencià, exercint el nostre autogovern en l’àmbit tributari, ja què la Generalitat Valenciana amb només té 3 tributs propis, és una de les Comunitats Autònomes que menys tributs propis ha regulat, mentre Catalunya té 15, Astúries 7 o Andalusia 6.

- Suficiència econòmica, per a què la Generalitat dispose de la liquidesa necessària per a pagar en temps totes les seues obligacions: persones, entitats i empreses. En este moment, un 90 % dels nostres ingressos provenen de transferències estatals (no sempre regulars), només un 10 % són recursos propis, és a dir, que es recapten directament per l’Agència Tributària Valenciana (ATV).

- Corresponsabilitat, perquè no podem reclamar un nou sistema de finançament autonòmic just amb els valencians, i no fer la nostra part, el nostre esforç fiscal, que és el que no fa la Comunitat de Madrid, que rebaixa els impostos i alhora reclama més recursos de l’Estat (el "dumping fiscal").

Dos d’estos principis: autonomia i corresponsabilitat, deriven de l’organització territorial de l’Estat Espanyol, com un estat compost ("l’Estat de les Autonomies", de facto quasi federal, encara que no de iure). Per tant, són consubstancials a un estat d’esta tipologia. Però els altres dos: justícia fiscal i suficiència econòmica són comuns a qualsevol Hisenda Pública d’un país avançat i modern com volem que siga el nostre. I estan relacionades amb la realitat amb què començàvem este article.

Sense una Fiscalitat, justa i suficient, no és possible desenvolupar una Acció Pública a l’alçada del que es mereixen les valencianes i els valencians (i menys encara atendre les noves demandes provocades per l’impacte de la covid). I les persones que tenim responsabilitats, públiques o privades, en l’àrea econòmico-financera, sense obviar cap dels debats (tècnics i polítics) sobre el contingut del sistema tributari valencià, que són legítims; tenim l’obligació ètica d’explicar a la ciutadania que "Impostos" i "Serveis/Polítiques públiques" són dos cares de la mateixa moneda.  Tant como ho són en l’economia (la macro i la micro): actiu i passiu, o ingrés i despesa.

Francesc Gamero Lluna és Secretari Autonòmic d’Hisenda de la Generalitat Valenciana