Forever young!

VALÈNCIA. Quina quimera de voler tenir per sempre l’ou al cul, ser jove eternament! I inexpert? O només es tracta de l’aparença? Sentir-te ben plantat, fer goig, estar com un tren, amb trenta, quaranta, cinquanta anys passats? La gent què tria, cos o cervell? Perquè la cosa es complica segons l’elecció. La mollera és difícil de manipular, parlant en plata. Les cèl·lules mare neuronals, quan s’aviven, produeixen de noves, però el rendiment, com sol passar en tantes coses, minva a mesura que passen els anys. Les cultures d’arreu sempre han anhelat un “miraculós” elixir de l’eterna joventut. Sembla que les primeres coordenades ens condueixen cap a Orient, on, tal vegada, el mite de no envellir i Peter Pan no estaven tan llunyans. No sé si Sir J. M. Barrie,  l’autor escocès, va estar obsessionat amb la idea de ser un pipioli in saecula saeculorum. El pobre va patir nanisme psicogènic des de la pubertat i  ja no va créixer; feia 1,47 d’alçada. Peter Pan, el seu personatge més cèlebre, no desitjava, de cap de les maneres, fer-se gran. Des de 1904, quan es va publicar, aquest nen ha volgut fugir del món real. 

Ara els que hem llegit la novel·la també escaparíem d’aquesta realitat terrestre tan vella i egoista. Pot ser el país de “Mai més” ens espera. No fugim de les responsabilitats, ni cerquem ser eternament una “criatura dolcíssima”, que diria  l’estimat Joan Fuster en un dels seus poemes. Estem tan perduts en aquesta societat que té ulls de poll i durícies, que camina arrossegant-se! Igual cal tocar el dos, arribar molt lluny. Molts de nosaltres, com els nens de la novel·la però sense la fada Campaneta, volem ensenyar les dents a molts pirates Garfi d’aquest món actual. Homes i dones “Wendys”, sense edat definida, potser desitgen arribar a aquest país de xiquets, però tal com li passa, irònicament, a l’autèntica protagonista, madura al País de Mai Més i marxa a Londres. No sé, en cas de fer aquest “viatge”, si alguns tornaríem cap ací. No sé si vacil·laríem. Neverland és Neverland.

Aquesta síndrome de Peter Pan, a banda de tenir l’habilitat envejable de volar, plana entre nosaltres tan “moderns i avançats”. Probablement en aquest moment d’angoixa inclassificable fa por la maduresa. El subconscient vol ser un infant per sempre? La societat s’ha encarregat d’impulsar aquesta immaduresa permanent de joves i grans, de tenir el cap ple de pardals? La complaença excessiva, la satisfacció amb nosaltres mateixos ha fet que el narcisisme es venga tot solet, prospere i vaja a més. La propaganda subliminar, al llindar de la consciència, també és fugaç però constant. A la llarga diuen que els “peterpans” pateixen. Inevitablement es fan vells, amb sort. Sembla que molts no tenen empatia, que no saben expressar els sentiments encara que sovint van de seductors egoistes. La por a qualsevol compromís, a perdre “llibertat”, provoca solitud. Són egocèntrics de mena sense remei. La imaginació sabem que, de vegades, afecta la realitat. Ni comente la carrinclonada de la “primavera de la vida”, “la flor de joventut”, “els anys verds”... això és cosa passada. Als camins de roses sempre hi ha peatge. I és que la vida bota sense impediments, campa per lliure malgrat beuratges, nèctars, ambrosia, elixirs, fonts amb aigües que brollen eterna joventut. 

Rejovenir-se, treure’s anys del damunt, també té un impost revolucionari. Què fem? Amagar el DNI, posar-nos en mans del cirurgià o dur-nos bé amb l’edat? Abans d’obtenir la porga del xato, la gent gran ha de tenir qualitat de vida. Estar forts com un roure, trempats com un pèsol. La societat hauria de bolcar-se amb ells, tenir-los força malcriats. La bona salut, també la mental, és viure de ple, tirar i amollar sense neguit, a la carrera, sense obstacles. La dèria de retenir per sempre la impetuositat del jovent, de fer bullir la sang a les venes sense gairebé pensar, de sentir-se un volcà, l’hem trobada tots, en alguns moments, molts, a la descosida. Ho hem viscut de totes les maneres hagudes i per haver, hem fet tronar i ploure. L’arrogància dels pocs anys l’hem assaborida amb entusiasme. Si n’hem vistes de tots els colors!

La joventut eterna per quins cinc sous? O es pretén la immortalitat sense envellir? Aquell elixir de les llegendes, el còctel miraculós, perllongar la vida indefinidament, no està a la venda ni en Amazon. A l’Europa medieval, fins i tot, els nostres Ramon Llull i Arnau de Vilanova experimentaren amb barreges, destil·lacions, dissolucions, aliatges... Els desitjos de l’or alquímic i de l’eterna joventut encoratjaven la imaginació i els enganys fraudulents, però, tots dos, espavilaren l’anàlisi teòrica, l’observació i investigació empírica. Ells són un precedent. Les seues cabòries metafísiques i assajos van contribuir a la química d’avui. Ara l’alquímia del segle XXI ens manipula d’una altra manera. Va més enllà de la tecnologia. La genètica tindrà la paraula i prendrà partit. No podem ser caparruts, ni recórrer a la mitologia per justificar el narcisisme egocèntric, l’aparença indultada, inalterable, amb el pas del temps. L’ADN diu la seua amb orgull i els interessos comercials també. Recautxutar l’estampa no sé si és la solució per estimular els dies. Un lífting no retorna l’anatomia del temps passat, dels anys. Restaurar l’harmonia vital hauria de ser una altra cosa. La pandèmia sembla que ha incrementat la neurosi quirúrgica. Hem estat amagats a casa, protegits de les mirades, camuflats amb mascareta o “mosquitera-burca” i la cirurgia ha aprofitat l’avinentesa. Ha “modificat” moltes mirades, contorns, nassos, dents, barbetes, l’entrecuix... Forever young!

Asseguren que encara no han xutat neurones, ni han sabut augmentar unes talles la intel·ligència per entendre la realitat. El greix neuronal, quan pren gust, és impossible d’absorbir, sempre passa factura. L’enteniment fa comprendre, enginyar-se-les bé, sortir d’un mal pas. El seny millora la imatge sense passar pel quiròfan, no cal fer el paperot, ni dissimular el postoperatori. Una societat liposuccionada de sentit comú mai no és perillosa, rumiem. “Peter Pan. El nen que no volia créixer” és un llibre on sempre està present la ironia, com en la vida, però cal saber entendre-la. Els mites continuen operant, són una mena d’estímuls col·lectius. Viure per sempre només és un desig humà. Ser eternament jove, també. L’envelliment és un bon senyal, un procés que tothom hauria de conèixer. Posar-se a punt de solfa, no tenir prou mans per fer una fi de festa amb dos-cents anys o més. Si en aquest planeta els “supermans” no tenen res a fer! Es dutxen amb kriptonita.