Enfarinats

Forn Montaner, el forn de l'amor

Una parella enamorada entre ells, apassionats pel seu forn i arrelats al seu barri. Si parlem de pa de barri, Montaner té els ingredients que fan que el seu pa faça gust del Carme

3/12/2021 - 

Era octubre de 1980 quan Vicente i Chelo decidiren dir el famós "sí quiero". No era només una declaració d'intencions afectives, era molt més, ja que significava dir sí a la vida i els horaris dels forners. Han passat 41 anys, continuen casats, dinant al mateix lloc on ho feien quan es varen conéixer allà pel 1973. Anys de confidències, de compartir espais, i finalment d'amor. Un amor que han transmès al seu forn, on cada producte és el fruit de l'experiència, i amb l'ingredient secret de l'estima per la seua faena, tant, que els dos estan jubilats en actiu i sense pressa, segons Vicente, per retirar-se "quan pares apareixen tots els mals, millor per a la salut no parar, els autònoms som com Superman".

Vicente Montaner té constància del fet que allí on cou ell, al carrer Roters, hi ha forn des d'aproximadament l'any 1700. El mur de pedra que ens rep a l'entrada i que era part de la muralla àrab de Balansiya és una mostra inequívoca de l'antiguitat de l'emplaçament. Unes fotos del forn negat a causa de la gran riuà, que fa 14 anys que decoren l'entrada, ens situen en la història més recent del forn. Però és Vicente, qui va nàixer en el pis de dalt, va créixer entre pales de fusta i sacs de farina, i finalment ha dedicat la seua vida al forn de casa, qui millor testimoni ens pot donar del forn Montaner. Obert de dilluns a diumenge, l'evolució d’este forn ha sigut similar a la de la societat. Ja no gasten tant de sucre com abans per fer pastissos, ja no hi atenen de 6:30 h fins a les 22:00 h de manera ininterrompuda com feien als anys setanta, i tampoc obrin ja diumenges de vesprada. Tot i això, fan moltes hores, i són moltes hores junts "portem casats 41 anys, i 46 anys junts, des dels 19, però són anys que conten doble perquè estem junts les 24 hores del dia" comenta Chelo.


En realitat Vicente arriba - en este cas, baixa les escales - tres horetes abans que Chelo al forn. Allí comença a coure pans amb noms tan diferents com: suizo, parís, pepito, de mantega, pinito, integral, sense sal o flama. "L'integral no ha de ser molt fosc" ens advertix Chelo, "si és molt fosc li han ficat alguna cosa més que farina integral". El pa es fa "com s'ha fet tota la vida, preparant el rent el dia anterior, i coent de matinada i de vesprada perquè sempre hi haja pa acabat de fer". Entre una fornada de pa i l'altra és el torn dels dolços i els reclamats pastissets de pisto, pollastre o espinacs "la pasta la fem amb oli d'oliva, queda més cruixent, i totes les preparacions de dins les fem nosaltres ací". Tenen molta fama eixos pastissets salats, com també els pastissets de moniato, les rosquilletes o les coques Cristina. Chelo remarca que "el pastís que fem de poma i crema diuen que és de les millors de València" i la tortada favorita de Vicente "és la caputxina". Al remat els clàssics atemporals són l'especialitat del forn, per la seua idiosincràsia, no pot ser d'altra manera. De fer són dels pocs forns de València que mai ha deixat de fer casques per reis, fins i tot feien amb forma d’anguila. 

Entre els clients de la vesprada arriba Julián i simplement diu allò tan valencià de "Vicente, un recadet", i se'n va per on ha vingut. J.R Fabregat demana "coca mal feta i uns rossegons que fa molt de temps que no en menge". Magda Villarroya, escriptora, és clienta habitual "creue el riu a posta per a comprar els rotllets d'anís, al meu marit li encisen, però li compre poquets o se'ls menja tots". Poc després arriba Gabrielle, una estudiant d'Illinois que es compra un pastís de formatge amb gerds i ens reconeix que "la pastisseria i els forns són molt millors ací que als Estats Units". De fet, a Vicente li agrada molt atendre a clients estrangers que "demanen sobretot els pastissets de moniato i els rotllets d'anís", dels molts que visiten el barri "els que més gust tenen per conéixer i comprar productes del forn són els italians" continua . Un barri que ha canviat molt "abans arribaven els autobusos fins a les Torres de Serrans, i la gent dels pobles comprava molts pastissos, ara al barri hi ha menys veïns de tota la vida, però molts tornen a comprar productes per festes i quan passen per ací".


Pel forn passen molt els dos néts de la parella, "el major, de tres anys, disfruta molt ajudant al iaio" relata Chelo desvanida. "Potser ells siguen el relleu i tinga'm quarta generació de Montaners, o tal volta es faça l'ànim la nostra filla, que s'ha tacat molt en farina". Es nota l'amor en cada paraula per la família i pel negoci, encara que com tota història d'amor ha passat per moments durs com quan van perdre un fill de 16 anys o passaren "més de quatre anys d'obres pel tema de la muralla àrab, obrirem un despatx al costat, però la dificultat de les obres va convertir la reforma de la casa i el forn en una odissea". Tot i això, els entrebancs els han unit, assegura Chelo, que ara s'enfronta amb Vicente al repte de pagar els dos augments del preu de la farina i la factura de la llum i el gas sense, de moment, apujar els preus. "Han canviat els hàbits, abans una família menjava molt més pa que ara, mengem vora la meitat de pa que països com Alemanya, i tot i ser els impulsors dels entrepans, ara hi ha uns 200 forns tradicionals menys que fa 50 anys a a la ciutat". explica Vicente que ha sigut 40 anys directiu del Gremi de Forners, del qual son pare va ser president.

Vicente s'emociona quan parla del seu ofici, dels seus productes, o de com s’enamoraren ell i Chelo, aquella dependenta que va arribar allí perquè "no volia estudiar, jo volia despatxar, i mon pare es pensava que pels horaris em cansaria en un mes, i encara estic ací". En la muralla hi ha una part de taulell, era una porta antiga que travessava el mur. Allí no poden penjar res, però no cal, els ulls de tots els visitants se'n van directament cap a eixa paret que ha sigut testimoni de tantes fornades, de batalles, de reformes i de molt d'amor. Es va tancar fa molts anys aquella porta, no se sap exactament quant, però si fos per Vicente i Chelo, la porta del seu forn no es tancaria mai. Perquè com va dir Gandi, "allà on hi ha amor, hi ha vida", i això es fa evident en forns com el de Montaner.