Gemma Celestino: "Una persona sola no pot trencar els estereotips, necessita el suport de la societat"

VALÈNCIA. Caminant pel carrer, et trobes a una parella discutint. Ell l’escridassa, ella tracta de justificar-se i a poc a poc els crits van augmentant de volum i ressonen per tot el carrer. I tu, que no saps si continuar, mirar o esperar a veure que passa, consideres que no ets qui per a ‘clavar-te’ en mig de la dicussió. De segur que t’ha passat alguna vegada. Què et fa no reaccionar davant eixa situació: indiferència? Por? Consideres que no té importància suficient?

Des que va començar el 2019, s’han donat a conéixer 9 casos d’assassinat per violència masclista: Leonor, Rebeca Alexandra, Romina, Rosa Maria… Dones mortes pel simple fet de ser dones. I no només això, l’any va començar amb una violació múltiple a Borriana, una altra a Callosa d’En Sarrià i durant els últims dies se n’ha descobert una altra a Sabadell. L'endemà de Reis es va detenir a un home per (presumpta) agressió sexual a una menor. També s’han atribuït diverses violacions a un menor de Barcelona i una altra a un menor de León. Ahir de matí, el jutjat de Lleida imposava la pena mínima per abusar sexualment d’una dona amb discapacitat intel·lectual. Són alguns dels casos en el que va de 2019. Són només els que coneixem. I són només del nostre entorn més pròxim. 

El feminisme és un dels corrents que més s’han posat de moda en el 2018 i actualment està essent qüestionat, entre altres coses, per això. Per a Gemma Celestino, doctorada en filosofia per la University of British Columbia, el més important és que les bases del feminisme s’assenten des dels primers anys de vida, i es reforcen en l’adolescència, així, passe de moda o no, estarà interioritzat i ens permetrà continuar lluitant per una societat més igualitària, inclusiva i lliure. 

En aquesta línia naix I tu, ets feminista?, el llibre que acaba de publicar Celestino, editat per Bromera i enfocat als petits i adolescents. És un llibre per a treballar en l’aula, format per 10 capítols que es poden tractar de manera independent però segueixen la mateixa estructura: Una cita d’alguna (i algun) feminista, un cas pràctic, i una reflexió filosòfica per a generar debat. Violència, qüestions d’identificació sexual o de gènere, modes, estereotips, denúncies falses, violència… Els temes dels quals parla Gemma Celestino estan a l'ordre del dia i són perfectament identificables per al lector, a qui l’autora convida a treure les seues pròpies conclusions.

Des d’Hipàtia d’Alexandria fins a Simone de Beauvoir passant per Silvia Federicci o Malala Yousafzai, l’autora ha inclòs les reflexions d’importants dones que van ajudar i ajuden cada dia a avançar en el camí cap a la igualtat i l’emancipació del gènere, ja que, per a ella, no hi ha res de natural en la identificació d'home/dona excepte la necessitat de categoritzar a la gent i pertànyer a un grup. “Tot i que perquè això arribe encara falta molt de temps”, explica Celestino. L’autora conta que li haguera agradat posar més referències com ara la de Maria Aurèlia Campany o d'Isabel Clara Simó. 

És un llibre escrit perquè les persones de les generacions recents aprenguen a dibuixar un camí cada vegada més lliure, crític i lluiten per la seua capacitat de decisió i pel respecte col·lectiu. Perquè aprenguen que trencar les barreres que els oprimeixen no és un fet radical, sinó un dret.

-En el llibre fas referència a la importància de poder rectificar i canviar d’opinió.
-Sí, considere que poder canviar d’opinió és positiu. Sobretot si ha estat educat en una família masclista i decideixes canviar d’opinió i qüestionar els models que has aprés. Ara bé, no tinc tant clar que això siga possible perquè a la gent li costa canviar el seu punt de vista mitjançant només les dades. Si no ho has viscut, és difícil que rectifiques la teua educació masclista.

-Quin paper tenen els hòmens en la lluita feminista? És igual que el de les dones?
-Tots podem lluitar per igual. Ara bé, han d’acceptar que parteixen del fet que no han viscut les mateixes coses que les dones, tanmateix no veig cap impediment perquè els homes lluiten com les dones. Això sí, si parlem en termes de visibilitat, és millor deixar-la per a les dones, en aquest cas.

-Classisme i feminisme. Les dones amb més privilegis haurien de deixar pas a les més oprimides?
-Ací passa el mateix que amb els homes: per qüestions de visibilització, sí, però res més. Hem de tenir clar que les discriminacions solen anar acompanyades de més discriminacions i això genera posicions més desfavorables. Però tret d’això, totes tenim el mateix dret a portar endavant la nostra lluita. 

-Podem aconseguir que els nostres infants no se senten obligats a obeir les conductes de gènere i els rols preestablerts?
-Una persona sola no, necessitem el suport de tota la societat. Jo ho he provat amb les meues filles però si la societat no et recolza aquestes conductes preestablertes no s’erradiquen. Pots intentar-ho quan estan a casa però des de ben menuts començaran a sentir-se pressionats pel que s’espera d’ells com a xiquet o xiqueta.

-El fet que el capitalisme s’haja apropiat del discurs feminista pot desnaturalitzar la lluita o pot servir d’expansió d’aquesta?
-Que la gent faça cas de les tendències com ara el consum o les modes per a definir els seus valors en la lluita pot suposar un problema. En aquest sentit, que la gent es limite a portar samarretes on posa “Jo sóc feminista” o a compartir publicacions feministes en les xarxes socials no fa avançar la lluita i serveix per a tenir una falsa percepció de pensar que estàs fent alguna cosa. Potser siga un incentiu per a identificar-se de cara als altres, sobretot per a les persones adolescents, ja que potser ara només es posen una samarreta o comparteixen una publicació a les xarxes però igual després llegeixen un llibre sobre feminisme i això pot tenir alguna part positiva.

-El feminisme posa en qüestió el sistema actual. Per què creus que el concepte d’antisistema s’ha demonitzat tant?
-Supose que això es dóna perquè dins el sistema hi ha un cert control i fora de tot sistema només veiem caos. És a dir, perquè fa por. El concepte ‘antisistema’ assenyala el rebuig a un o tot sistema, sense mostrar alternatives. Si rebutgem tot sistema, què ens queda? I quina seria l’alternativa? A més a més, perquè també s'ha associat el terme amb coses ‘dolentes’ com ara el passotisme, el caos o la irresponsabilitat… quan no és pas això.

-El matrimoni i la família són unions comercials per a suportar i perpetuar el sistema actual?
-Sí. Són maneres d’organitzar-se que per a perpetuar el sistema social i limiten la llibertat amorosa i sexual de les persones, com a mínim fins l’actualitat on el matrimoni habituava a ser una associació d’home i dona on l’home reproduïa els comportaments masclistes i dominants i la dona se subordinava al marit. 

-Hauríem de fer un esforç per deixar enrere alguns dels estereotips físics associats a la dona (maquillatge, perruqueria, depilació)?
-Jo això ho porte malament. D’una banda vius en una societat on has de tenir certa imatge i has de conviure amb els prejudicis i allò que s’espera de tu però d’altra banda jo procure no depilar-me i no tintar-me els cabells per norma. De fet, l’altre dia estava depilant-me les celles i una de les meues filles (de tres anys) em va preguntar: “Mama, per què et lleves els pèls?”. Clar, jo em vaig quedar ‘feta caldo’ perquè com li explique que ho estic fent simplement perquè la societat espera que jo faça això i no perquè realment m’importa? Perquè, clar. A mi m’agradaria no haver-me de depilar ni de tenyir, però costa no fer-ho mai més per la pressió social que això suposa, com ara a la feina.

-La islamofòbia i el feminisme.
-Vaig estar reflexionant molt sobre el tema mentre escrivia el llibre i, en aquest sentit, crec que les vestimentes com ara el mocador formen part de la identitat i la cultura de les persones que les porten i això s’ha de respectar i permetre un espai d’expressió de la persona. Però, per altra banda, són símbols d’opressió i masclisme, per tant no hauríem de ser tolerants al cent per cent amb aquests. Hauríem de trobar un terme mitjà i valorar si l’esfera és pública o privada, tenint sempre en compte que per a elles és molt important. Perquè la identitat és molt important per tots i això forma part de la seua cultura, però només amb el respecte pel fet cultural, no pel símbol d’opressió que suposa. El que passa és que no s’ha de perdre de vista que les dones occidentals també patim opressions masclistes, com ara el maquillatge o els tacons. En ambdós casos, s’ha de tenir en compte la identitat cultural de cada persona però també s’han de revisar les imposicions masclistes que hi ha darrere d’aquests símbols.

Em fa l’efecte que estem retrocedint. De la mateixa manera que ara hi ha més joguines blaves i rosa per als infants que quan jo era menuda, cada vegada més dones estan posant-se el vel i cada vegada es fan més operacions estètiques. Són imposicions que canvien la societat.  

-Podem parlar en termes de ‘feminicidi’?
-Sí. S’estan assassinant a dones pel fet de ser dones. I el número és elevat. Per tant, estem parlant d’un feminicidi.

-Per què creus que encara costa evitar els eufemismes a l’hora de tractar la violència masclista, com ara ‘abusada sexualment’ o ‘ha mort a mans de l’home’?
-No fer ús dels eufemismes suposa reconéixer l’autoria i el problema que això comporta, ja que com hem dit abans, estem davant d’assassinats de dones cada dia. L’ús del llenguatge no és casual i, en aquest cas, es fa servir per a ‘desplaçar’ la figura de l’home de la notícia en si mateixa ja que a vegades els mitjans donen les dades d’una manera que sembla que la dona s’ha trobat morta o violada per art de màgia. Si utilitzarem els termes ‘assassinat’ o ‘violació’ es reafirmaria el problema de la violència masclista i pot ser la gent en prendria més consciència. 

Aquesta consciència és necessària perquè hi ha dones que pateixen maltractaments i quan veuen notícies de violència masclista els hi costa acceptar que elles estan vivint el mateix. Costa d’acceptar que la teua parella està maltractant-te i que fins i tot pot arribar a matar-te. Per això és important que la premsa ens ajude a tots a veure el problema.

-Actualment hi ha empreses que comencen a fer publicitat ‘feminista’. És una qüestió d’estratègia o també és perquè estan canviant les coses?
-Que és una estratègia comercial, segur. El feminisme està de moda, ven i les empreses s’apunten. Però encara és massa prompte per saber si és un indici que les coses estan canviant. De fet, hi ha empreses que utilitzen el feminisme per a fer màrqueting com ara Gilette però també hi ha empreses que utilitzen el feminisme d’una manera tan poc feminista com ara Casio i les seues noves calculadores de color rosa per a dones. 

-Prostitució, porno i gestació subrogada: cap tot en el mateix sac?
-Sí, tot té a veure amb objectificar a la dona i veure-la com a un objecte per a privar-la de la seua dignitat com a persona i molt possiblement de la seua decisió. Podem deixar de banda la realitat que la majoria de dones que pertanyen a algun dels tres sectors que has esmentat solen ser de classe baixa i amb pocs recursos econòmics, ja que actualment hi ha veus que consideren que el més feminista és no abolir a la prostitució, per exemple, perquè ha de ser una decisió personal. En aquest cas, aquestes persones defensen en dones que aparentment sí que tenen bones condicions i, pels seus motius, decideixen dedicar-se a la prostitució. Però ací cal preguntar-se: “on està el teu límit”. Hi ha dues idees en joc en la defensa de la prostitució: la primera, la de la llibertat que cadascú faca el que vulga amb el seu cos. La segona, l'objectificació del cos de la dona i les conseqüències que això comporta per a tu i per a totes. Primer, si entenem que la prostitució perjudica les dones, no està clar que s’haja de permetre que una dona es perjudique a si mateixa. Segon, perquè també perjudiques la resta de dones. 

Sí que hi ha casos de dones que decideixen  prostituir-se per voluntat pròpia i compten amb una sèrie de condicions que els permeten realitzar-ho sense assumir riscos molt alts. Tanmateix, cal tenir en compte que la majoria dels casos en què es dóna la prostitució les dones no trien i estan abocades a l’esclavitud i a una mercantilització exagerada del seu cos. A més a més, és molt important veure que la llibertat d’un acaba quan comença la dels altres. És a dir, si tu decideixes que vols dedicar-te a la prostitució cal veure que estàs perjudicant les altres dones perquè contribueixes a un sector en que la majoria de les teues companyes seran obligades a exercir-la i no se’ls deixara triar. Fent-te a tu objecte i nosaltres permetent-ho estàs dient que està bé objectificar als éssers humans. A part de les conseqüències físiques i mentals que això pot comportar, tant en la prostitució com en la pornografia o en la gestació subrogada.

-És possible un porno o una prostitució igualitària?
-Jo supose que sí. Però estaríem en el mateix, tractar als éssers humans només com a objectes. El problema està ací, potser nosaltres siguem tractats com a mitjà o fi en el nostre dia a dia, per exemple en la feina o a l’hora de consumir productes, som mà d’obra i també objectes de consum. Però ens tractem també com a persona, som més que un objecte en si. La qüestió és eixa, si en la pornografia o en la prostitució es tracta només com a un mitjà de satisfacció de les necessitats sexuals i no com a una persona. 

Per a mi la clau és l’educació. Si no ens eduquen en l’empatia i perquè veiem el problema que això comporta no ens n’adonarem. 

-El llibre posa en qüestió alguns dels pilars de l’estat: esglèsia i corona. És compatible que s’arribe al feminisme mentres aquestos estiguen vigents?
-Sembla difíci. Hi ha coses claríssimes però no tothom les veu o les considera rellevants. Per exemple, el fet de tenir un rei i no una reina quan aquest té germanes més grans que ell. O tenir un Papa i no una Mama. El pitjor és que gairebé ningú diu res. De fet, gent suposadament progressista continua obeint estereotips, les xiquetes continuen portant llaços rosa i els xiquets anant de blau. Fins i tot els mestres, que eduquen i influencien molt als més petits, tenen comportaments masclistes sense adonar-se’n. Clar, això ja condiciona als xiquets, que interioritzen les conductes masclistes i no es qüestionen alguns dels comportaments que tenen al seu voltant. 

-Recomana un llibre, una cançó i una pel·lícula.
-És difícil triar-ne un de cada! De llibres recomanaria el de Dones d'Isabel Clara Simó o qualsevol de Cordelia Fine, l´últim que ha publicat es diu Testosterone Rex. Una cançó, ‘Girls just wanna have fun’ de Cyndi Lauper i per a la pel·lícula recomanaria Working Girl de Mike Nichols o Guess who’s comming to dinner, de Stanley Kramer.