'Hamnet': la més bella conjura literària de Maggie O’Farrell

VALÈNCIA. Igual que existixen autors que, a pesar de ser posseïdors d’una qualitat estimable, habitaran durant tota la seua vida una certa modèstia reputacional o una popularitat més que relativa, també es dona el cas d’alguns altres que, pertanyent a eixe grup d’alumnes avançats però rellevància escassa, aconseguixen en un concret moment el salt definitiu, el llibre que marca una fita i una nova percepció d’ells i la seua obra per part del públic lector i que actuarà com a revulsiu i garant de tota la producció anterior, passant a un estadi diferent que es pareix prou a una sort de consagració.

Per un altre costat, els casos d’autors que amb la seua primera obra produïxen eixe efecte enlluernador ocorre de manera poc habitual, i fins i tot a vegades resulta una salva de fogueig, una explosió quasi instintiva, tan bella com fugaç i que mai més tornarà a assolir els fulgors d’aquell foc inoblidable. Perquè en realitat el procés que descrivíem més amunt sol ser el camí habitual, el cursus honorum més freqüent (fruit del talent però també –i sobretot– de l’ofici) de la majoria dels escriptors que veritablement transcendixen i deixen la seua empremta en la literatura del seu temps.

Eixe salt definitiu és el que sembla haver fet darrerament Maggie O’Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972). Convertida des de fa anys en una de les promeses i realitats més interessants de la literatura anglesa, obres com (entre altres) After You’d Gone (2000), The Distance Between Us (2004) o The Hand That First Held Mine (2010) l’havien col·locada en aquella posició de qualitat però encara reduïda als cercles més lletraferits. A les portes, al remat, d’eixe salt definitiu que unix excel·lència i popularitat.

Hamnet (L’Altra Editorial, 2021) és el senzill nom amb el qual Maggie O’Farrell presenta credencials a quasi tot. I ho fa ficcionant uns molt concrets traços de realitat. Eixa realitat és el succés més amarg en la vida de William Shakespeare, la mort del seu fill Hamnet quan a penes tenia onze anys. A partir de les escasses dades reals d’eixe fet constatat, O’Farrell alça un fresc impressionant que abasta costumisme i màgia, reconstruccions fidedignes i deliris portentosos, amerat tot pel perfum d’un intimisme i una sensualitat totalitzants, aclaparadors, que impregnen de dalt a baix tot el relat i convertixen esta novel·la en una autèntica joia.

Hem dit William Shakespeare, però ni eixe nom ni eixe cognom apareixen en cap moment al llarg del llibre. Qualsevol referència i presència del tòtem de les lletres angleses i universals apareix davall de fórmules impersonals (depenent de l’edat i les circumstàncies serà el fill, el jove, el marit, el pare, o simplement ell), i resultarà sempre atractiu i vivificant. Una genialitat més que actua com a el·lipsi doblement feliç: per una banda l’encert literari i implícit d’obviar allò o aquell més evident, i per l’altra fer brillar encara més la verdadera protagonista de la novel·la.

Perquè no és el fill Hamnet (a pesar del títol del llibre i la força quasi tel·lúrica que arrossega el personatge) el verdader protagonista, sinó Agnes (Anne Hathaway, segons la realitat contrastada), una dona huit o nou anys major que Shakespeare i amb qui va casar-se quan este darrer en tenia díhuit. Eixa realitat contrastada també sembla confirmar l’embaràs de tres mesos que va precipitar la boda, i a partir d’ahí l’autora contruïx amb versemblança plena la seua ficció, la trobada casual entre aquell jove inquiet (desganat professor de llatí) i eixa dona feréstega que se’ns presenta com un esperit lliure, una força de la naturalesa, i per a qui O’Farrell alça una bella genealogia que és com un cant a cert nativisme del camp anglés, a la implicació profunda entre els seus habitants i els boscos iniciàtics i primordials, però sobretot a la facultat de sanar per mitjà dels elements naturals i de certa força premonitòria (d’intuïció o endevinació) que Agnes posseïx només amb polsar durant uns instants l’espai entre el polze i l’índex de la mà de qualsevol persona. Tot això no l’acosta ni remotament a un personatge emparentat amb les fosques arts de la bruixeria, sinó amb el poder sanador i benèfic que suposa mantindre les arrels amb la terra i amb qualsevol forma de vida, la connexió indestriable amb les forces més primordials.

Des d’eixe embaràs i boda (i des del previ romanç salvatge i feliç) assistim a la vida estrenada dels novençans en la llar del marit que és també el taller de guants que constituïa el negoci familiar, amb les desavinences conegudes (el pare brutal i egoista, la mare altiva, els germans com a secundaris permanents), i tot això servix a O’Farrell per a descriure d’una manera minuciosa i quallada de sensibilitat literària tot eixe espai, els atifells de cuina, les ferramentes del taller, la humitat permanent que pot intuir-se, els àmbits del pensament o de l’ànima, el tràfec constant i les activitats del carrer Hentley on estava situada la casa, una de les artèries principals d’eixa Stratford de la segona mitat del segle XVI.

Naixerà la primera filla, Susanna, i després els bessons Hamnet i Judith. Creixen i viuen, però el desassossec constant d’ell (seguim amb l’el·lipsi), la busca del seu destí, el faran traslladar-se a Londres on estava escrit que havia de trobar el camí de la glòria. Però des d’eixa absència d’alguna manera pactada i acceptada pacíficament pels enamorats esposos, el destí també jugava i tenia plans per als fills. Serà Judith, la bessona més feble des del naixement, qui es vorà assaltada sobtadament per la pesta, i en a penes unes hores el seu jove cos serà envaït sense remei per la malaltia. Ni tan sols una Agnes desesperada podrà, amb el seu arsenal de poders i arts benèfiques, fer front allò que sembla inevitable. I llavors serà Hamnet, amb la seua enorme sensibilitat i amor extrem per la seua bessona, qui realitzarà una de les transferències de vida més sublims que conserva la literatura.

Avisat ell de la imminència del fatal desenllaç de la xiqueta, només podrà arribar quan les seues dona i mare amortallen el cadàver impensat de Hamnet, i el dolor vindrà com una llosa que s’instal·larà per a sempre. Tot eixe dol inassumible (el dels pares però també el de les germanes, i molt particularment el de la bessona) és el constructe sobre el qual cavalca la prosa esplendent de Maggie O’Farrell en la segona part del llibre, la vida que deu continuar, les anades i tornades d’ell des d’aquell infaust moment entre Londres i Stratford, el seu triomf creixent que com un eco remot va aplegant a eixa menuda localitat, i el dolor i el record i la presència inextingible que persistix en la parella, dins d’eixe enamorament que actua com un irreductible embruix mutu i que els manté sempre units a pesar de la vida interrompuda, i expressat ací o allà en alguna escena més que memorable.

Però la creació sublim de Hamlet (Hamnet i Hamlet eren noms intercanviables en els registres parroquials de l’època), la tragèdia que configura un dels cims de l’obra de l’anglés i de tota la literatura, serà l’exorcisme que ell alçarà per a impugnar i conjurar la mort del fill, un lustre després de quan va ocórrer. Amb eixe subtil canvi d’una lletra preservarà una intimitat que només pertanyia a la parella, la memòria compartida de vida i mort de la seua llar on ell tornarà per a sempre anys després (segons ens confirma la realitat contrastada), quan es retire definitivament del teatre.

Però abans, en alçar Hamlet, les llàgrimes vessades i el dolor constant es transformaran en l’homenatge i la resurrecció que per mitjà de formes, maneres i paraules detindran el temps i eternitzaran la pèrdua de l’infant més dolç, transformant-la, donant-li l’eixida que ell i ella (espectadora atònita en una de les representacions en un Londres hostil) necessitaven, fent de Hamlet un text que de dalt a baix és una missiva d’ell al fill i al seu regne abolit (i que mai podrem tornar a llegir o vore d’una altra manera), i que l’art literari de dimensió immensa que posseïx Maggie O’Farrell ha conjurat també per a tots nosaltres en esta bella, sentida i inoblidable novel·la.