GRUPO PLAZA

va com va / OPINIÓN

Hipòtesis perilloses

26/10/2022 - 

La política valenciana viu des de 2019 un equilibri d’incert desenllaç. Un desenllaç que marcarà el futur govern de la Generalitat. El 28 d’abril d’aquell any el bloc progressista va guanyar justet en l’urna de les Corts Valencianes (1,302 milions de vots vs. 1,260 milions), mentre que el bloc conservador va guanyar per la mínima en l’urna del Congrés (1,303 milions vs. 1,304), distància que es va ampliar en novembre (1,216 milions vs. 1,248 milions de vots). Per tant, qui guanya o qui perd es decideix per pocs grapats de vot, i trobar la forma de desequilibrar la balança a favor dels teus és el que busquen tots els partits valencians.

Però s’ha d’anar molt amb compte amb formular hipòtesis equivocades i després fer girar el gruix de la teua acció política sobre elles. És el que ens pot vindre al cap quan es parla d’allò que podríem anomenar com la “hipòtesi Ciudadanos”, que té el seu germen intel·lectual en alguns despatxos del PSPV-PSOE. L’essència d’esta teoria seria el següent: allò que pot garantir una nova victòria progressista en el País Valencià és que alguns votants de Ciudadanos en 2019, un espai electoral ja dinamitat, confien en els socialistes en 2023. Una jugada aparentment mestra: vots que comptaven al bloc de la dreta ara sumarien al camp progressista. Un PSOE més fort, un president exitós amb els socis més distanciats i four more years. Què pot fallar?

Esta seria la causa d’alguns moviments socialistes durant esta legislatura que eren molt difícils de llegir en clau botànica. Recordeu quan des del Palau de la Generalitat se’ns volia presentar a un personatge ultra i demagògic com Toni Cantó com una espècie d’estadista de centre i amb trellat en qui fiar els acords de la reconstrucció post Covid? La broma va durar uns quants mesos. Vista l’evolució laboral (sic) del personatge podem concloure que alguna cosa fallava en aquella operació.

D’esta hipòtesi també penjarien altres moviments poc progressistes del partit del president del Consell. Com a últim exemple hem vist l’anunci d’una reforma fiscal més o menys indiscriminada que no tenia en compte cap contrapartida per a equilibrar els ingressos i garantir el finançament dels serveis públics. En el seu moment els portaveus de l’entorn presidencial van haver de fer miracles perquè no s’interpretés com el que pareixia, que era una carrera amb presidents conservadors per a vore qui feia la millor rebaixa, lluitant una batalla absurda en el terreny de joc que més beneficia al teu rival. I encara ens van voler vendre que el president Ximo Puig havia disputat el concepte de rebaixa fiscal al PP...

Celebración del cambio en la Plaza del Ayuntamiento de València en la noche electoral de 2015. Foto: Eva Máñez

Per sort per als serveis públics d’este país el partit del president no governa a soles i Compromís i Unides Podem han fet el que tocava perquè la sanitat, l’educació o els serveis socials no es vegen compromesos a canvi d’un titular lluït.

Però clar, la formulació mateixa de la hipòtesi Ciuadanos és qüestionable. Que existeix una fracció (mínima) del seu electorat que per valors polítics podria votar socialista? Efectivament, no tot el seu electorat és un clon de Toni Cantó. Però se’ns oblida una cosa òbvia: escolliren votar a Toni Cantó. Després de quatre anys de Botànic, en un moment econòmicament i social molt raonable, on era fàcil permetre que el mateix govern continués perquè havia funcionat, votaren a Toni Cantó. Un candidat conservador (serem benèvols), amb un programa conservador, amb missatges conservadors i amb un to de campanya tremendament agressiu contra el Botànic. Com que la gent tonta no és, votar-los era tota una declaració d’intencions.

A més, la hipòtesi també obvia d’on procedeixen en la seua immensa majoria eixos votants de Ciudadanos en 2019, que no és altre lloc que el PP. No són votants progressistes a recuperar, precisament. Així les coses, fiar la teua estratègia a seduir un votant que ve d’este tipus de vot pareix, com a mínim, una hipòtesi arriscada. Més encara quan este gir a la dreta pot generar dubtes en l’electorat de valors progressistes.

De fet, només cal fer una ullada a l’històric electoral i a qualsevol enquesta seriosa per a saber on estan els riscos per a la reedició de la majoria progressista al País Valencià: tot depén de la mobilització o desmobilització de cada electorat. Del votant que pot no percebre per a què li serveix seguir confiant en un govern com el Botànic. Persones castigades per les successives crisis que estem vivint, atenallades per la incertesa, víctimes propiciatòries de la desconfiança en la política. Votants d’entorns i sectors populars i tradicionalment progressistes que no tenen la suficient motivació per a votar el dia 28 de maig.

Este segment sí que és la clau per a una nova majoria de progrés. I l’acció política hauria d’anar dirigida a motivar estes persones, a fer polítiques valentes que les convencen que els partits progressistes estan ací per a garantir el seu dret a la vida en llibertat, a través d’oportunitats per a desenvolupar-se i amb una xarxa de protecció de serveis públics potents, des de la idea revolucionària que totes les persones som iguals i mereixem dignitat. Esta seria la millor forma de demostrar per què és preferible una nova majoria progressista que una aliança reaccionària entre postcorruptes i neofeixistes, una aliança que pregona els valors de la llei del més fort i aspira a desmantellar els drets col·lectius que tant han costat d’aconseguir.

M’atrevisc a dir que dedicar esforços perquè ningun votant mínimament progressista es quede a casa té més sentit que no abonar la hipòtesi Ciudadanos i seguir alimentant este marc socioliberal amb una viabilitat electoral tan dubtosa. Tot i que clar, algú malintencionat podria pensar que els qui pregonen esta hipòtesi des dels seus despatxos només volen una excusa per a dir i fer el que realment dirien i farien si no fos perquè tenen uns socis de govern tan incòmodament progressistes. El somni humit de dedicar-se a fer una gestió plana pensada únicament per a la perpetuació en el poder sense aspirar a transformar res, no siga que algú amb poder real s’incomode.

Però com que no som tan malintencionats centrem-nos en allò important: que totes les persones progressistes voten progressista el 28 de maig. Amb això n’hauria d’haver suficient i no caldria fer experiments amb hipòtesis perilloses.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme