GRUPO PLAZA

VA COM VA  / OPINIÓN

I ara açò qui ho paga?

Foto: Jorge Peteiro/EP
30/03/2022 - 

Vivim un moment social realment complicat. La combinació diabòlica de l’eixida de la crisi derivada de la covid i les conseqüències de l’agressió militar de Rússia a Ucraïna ens estan portant a una situació d’incertesa col·lectiva de difícil digestió. Tenim una gran dosi de por mesclada amb un impacte material de la crisi que està colpejant fort ja a moltes persones conformant un còctel explosiu. Una de les expressions més difícils d’esta crisi és l’augment de preus generalitzat, que en este cas no ve acompanyada de creixement econòmic que el justifique: la inflació cavalca damunt els preus dels combustibles fòssils com el gas i els hidrocarburs i també d’altres matèries primeres i cereals. El colp a les empreses i el poder adquisitiu de les persones és molt fort.

El tsunami creix i és evident que cal actuar de forma decidida des de la política, entesa com a espai democràtic de decisió sotmés al control ciutadà. Persones triades pel vot de la gent i per tant vigilades per esta mateixa gent ha d’encarar la crisi i oferir eixides basades en el bé comú. Esta última frase pot paréixer una obvietat innecessària, però no ho és. La gran crisi econòmica que va començar en 2008 va ser gestionada per estaments sense cap control democràtic que van carregar tota la factura econòmica en el llom de les classes populars particularment del sud d’Europa, a qui encara els fan mal les costelles. L’eixida neoliberal va escampar el patiment mentre els privilegiats de sempre, els rics -i particularment els més rics d’entre els rics- feien més gran el seu tros del pastís.

Això no pot tornar a passar. Les crisis les han de gestionar persones que responguen democràticament dels seus actes perquè és l’única forma d’incentivar-les perquè pensen en la majoria quan s’hi prenen mesures. No diem que en siga una garantia, no cal ser tan naïf, sinó que és l’única forma que això puga arribar a passar. Almenys, fins el moment, en les mesures socials i econòmiques que s’han anat prenent per a fer front a les conseqüències de la pandèmia hi ha hagut una certa orientació democratista, tant en les formes com en el fons, deixant de banda receptes d’inspiració purament neoliberal.

La política en temps de crisi és el millor antídot contra l’autoritarisme. En el fons i en la forma. En la forma ha de ser una demostració de la seua utilitat per a millorar el dia a dia de la gent enfront dels apòstols del “tots són iguals” i els enemics de la democràcia. I en el fons per a demostrar que allò comú serveix per a protegir a les persones i no deixar-les exposades als elements quan la situació és tan complicada com ara. Que una societat organitzada serveix per a tindre cura els uns dels altres i evitar la llei de la selva que sempre s’emporta per davant als mateixos, una llei de la selva que actua de condició prèvia a les solucions autoritàries que darrere una suposada tornada a l’ordre amaguen que els que sempre guanyen guanyen encara més i els que perden perden encara més.

Per això és més important que mai que esta volta la factura no recaiga en els lloms de sempre. Encara que parega mentida hi ha empreses que s’estan lucrant amb beneficis caiguts del cel per esta crisi. I això ho hem de tindre molt en compte quan sentim conceptes confusos com “pacte de rendes” i ens vulguen vendre la contenció en els sous com la gran recepta per a fer front a la inflació, com si una gran part de sous no portaren congelats uns quants anys.

Un veritable “pacte de rendes” es l’element que ha de distribuir de forma justa les càrregues segons les capacitats de cadascú. Perquè convindrem que no parteix de la mateixa situació un membre del consell d’administració d’una elèctrica que s’està enriquint amb la crisi que una llauradora, un obrer de la ceràmica o una autònoma de facturació baixa. A què no? Doncs no ens deixem enganyar carregant-ho tot a la contenció dels sous més baixos o que ens amaguen la boleta amb el mantra “baixada generalitzada d’impostos” perquè qui ho diu pensa més en el directiu d’Endesa que en l’obrer de la ceràmica, no en tinguem cap dubte. El debat real és quins impostos i per a qui, qualsevol altra cosa és una excusa per a continuar fustigant la gran majoria de la gent per a beneficiar la minoria de sempre.

Foto: Jorge Peteiro/EP

Anem amb compte doncs perquè no ens colen els marcs pseudoliberals disfressats d’aparent bé comú. Caldrà estar vigilants, tant respecte els que diuen defensar treballadors del transport però que en el fons treballen pels directius de les elèctriques com respecte els que a l’hora de la veritat els pot la tebior i la manca de valentia. Fem-nos la pregunta pertinent: i ara açò qui ho paga? Una altra volta els de sempre? Una altra volta toca competir per les molles que cauen de la taula dels privilegiats de tota la vida?

No hi ha dubte: davant les incerteses i la por que patim una eixida justa de la crisi és una necessitat purament democràtica. Una eixida des de la política i una eixida per a la majoria que no ha de tornar a assumir la factura de la crisi. Perquè en cas contrari els que estan esperant la seua oportunitat són les camises blaves que volen soterrar la política, la democràcia i a tot el que es puguen emportar per davant.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme